L'home manuscrit

Edicions 62 - 2010 - Barcelona

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Indret: Casa de Manuel Baixauli al Perelló (Sueca)

Jo tenia dotze anys i era un d'aquells estius grocs de quan els meus pares vivien, quan cada dia era ple d'hores lliures. Passàvem els estius ací, on visc ara, un poble de la costa que depèn administrativament de Sueca, i on a l'hivern no es veu una ànima. No diré el nom d'aquest poble; n'hi ha molts, així. On ara hi ha finques, adossats, urbanitzacions i asfalt, abans hi havia dunes i conreus. Recorde vivament la nostra casa: blanca, plena de finestres, encarada a la mar, amb una terrassa de paviment roig. Tanque els ulls i m'arriba, del seu celobert, olor de lleixiu i de roba humida, neta, draps multicolors que penjaven de filferros, titelles agitats pel vent. La mare imposta el meu nom, em convoca a dinar. Ensume la paella, ensume el fum de la pipa del pare. Sent les ones, que sentia tothora per bé que només de nit n'era conscient, del llit estant, amb la finestra oberta; abans d'adormir-me imaginava mons ocults sota l'aigua, fins que em submergia en el món de la son, també ocult. Redolen els daus sobre el vidre del parxís, amb pauses intercalades. Els pares juguen a la terrassa. Els veig, sent els daus, molts anys després d'aquella vesprada que partiren amb el Morris i no tornaren. Desaparegueren. Més tard desaparegué la casa. Ara hi ha un bloc d'apartaments de vuit pisos. Queda el so de les ones, només, i jo que, de moment, ho recorde. Des d'aquesta casa on ara visc també sent les ones, no tan a prop, una mica esmorteïdes. Ara mateix, mentre escric, les sent. Continue imaginant mons ocults.

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Indret: Casa de Josep Palàcios (Sueca)

- Menys llum, sisplau, menys llum -diu una veu de baix al meu darrere-. La llum oculta.

Em gire. Un home prim, de cabells i barba negres, cutis pàl·lid i dos punts negres per ulls, seu en una butaca.

- Sega -diu l'escriptor.

Sec davant d'ell, en un sofà. En penombra veig una brillantor en els punts negres que m'inquieta i que m'evoca el llibre que m'ha fet vindre, Alfabet, obra densa d'abismes, d'interrogants que generen interrogants, d'acrobàcies sobre el buit.

- Vinc per fer-li una entrevista -dic-. Per a un magazín de l'institut.

- Deixem-ho córrer -diu l'escriptor-. En tot cas podem xarrar. Sense gravadora, sense prendre notes.

No em deixa, tampoc, fer fotos. El guió de preguntes que havia preparat minuciosament dorm a la cartera.

- Parlem, si li sembla, d'Alfabet -dic.

- Alfabet -diu-. Un error sens dubte.

- ...?

- No havia d'haver-lo publicat. Si més no, d'aquella manera.

S'alça, lentament desapareix entre les cortines del passadís. Em torne a quedar sol. Observe l'home del quadre que em mira, sempre igual, des de dalt de l'arcó. Es contagia, la immobilitat?

Escriptor torna amb un exemplar d'Alfabet. Me'l passa.

L'òbric. Marges de pàgina inundats de correccions i d'afegits en lletra d'insecte. A penes s'hi veu el blanc del paper

- El vaig lliurar massa prompte -diu.

- A mi em sembla un llibre redó -dic.

- Un malson. I sense remei.

- Per què no publica més?

- He fet altres llibres. '

- Obres que es distribuïsquen, vull dir.

- Ningú no llig aquests papers. No cal distribuir-los.

Silenci.

- Per què escriu? -dic.

- A penes escric.

- Què li agrada llegir?

- A penes llig.

Hauria volgut preguntar-li: «a què es dedica, aleshores?».

M'ix, però, una frase no menys insolent, i pueril:

- Què n'espera vostè -dic-, de la vida?

- No res. Confie que ella tampoc no espere res de mi...

I vostè, què n'espera?

Quede mut.

- L'única opció raonable -diu- és la desesperança.

Pense en el guió colgat dins la cartera. M'agrada tindre un mapa, i, a partir d'ell, esgarriar-me. Sense mapa, nàufrag, dic:

- Qui és aquest individu que ens mira? -assenyale el quadre.

- El desconec. De fet ningú no coneix ningú.

- I per què el té ací?

- El comprí en una llibreria de vell. Me'n seduí la mirada. És la d'algú que es busca.

- Sembla que vigila l'arcó de sota, que en protegeix l'interior

L'interior, un misteri. No puc veure un arcó tancat sense fer-hi càbales del contingut.

- No em creurà si dic què hi ha dins -diu l'Escriptor que m'ha llegit la mirada-. I no pense obrir-lo.

- Faré per creure.

- D'acord.

Escriptor queda en silenci, mirant-me.

- Aquest arcó -diu- dissimula una entrada.

- ...?

- L'entrada a un pou.

Mire els seus punts negres o ulls, mire els ulls del quadre. Insondables, ambdós.

- L'he advertit que no em creuria -diu.

- Què hi ha -balbucege- dins del pou?

- Tot -diu.

- ...?

- Absolutament.

- ...?

- Incorpòriament.

- ...?

- Esperant qui no tema la tenebra.

- ...?

-Qui faça ús lúcid de l'alfabet, suprema invenció de l'home.

- ...?

- Unint lletres, construirà paraules; combinant paraules, ordirà frases; lligant frases, obtindrà paràgrafs. I així indefinidament, indefinidament, indef.

Calla. M'observa sever.

- Vol ser escriptor? -diu.

- Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.

- Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.

Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?

Hem raonat uns minuts, encara, de coses alienes al meu guió. Sense gravadora, sense fotos, sense prendre notes, des de la desesperança.

En tornar al carrer el sol m'encegava.

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Indret: Cementiri (Sueca)

Una nit de tardor, algú s'enfilà pel mur posterior del cementeri de Sueca. La nit era clara, de lluna plena, la silueta negra de l'home que grimpava el mur era l'únic que s'hi movia, fins que l'home segué i reposà sobre la negror horitzontal del mur, quiet, observant la ciutat dels morts. Feia olor de xiprer. L'home es girà d'esquena al cementeri i de cara al riu Xúquer, que hi passa molt a prop, baixà i afermà un peu en el relleu d'una làpida. Des d'allà saltà dins del cementeri.

S'espolsà i s'allisà la roba -vestit gris, camisa blanca, corbata multicolor, sabates negres-, avançà per una avinguda entre làpides, s'aturà davant d'una aixeta, s'arromangà, es rentà mans i cara. L'aigua rajava tèbia al principi -el sol havia cascat tot el dia-, freda després. Va beure. Es deixà caure, tou, en un banc de barrots de fusta. Sota les cuixes, sota l'esquena, notà humit; el banc, com el terra, com els xiprers, com el mur que havia saltat, estava xop de rosada. De sobte es va sentir observat; enfront seu, des de les lloses, els difunts el miraven amb indulgència. «Així com tu estàs, vam estar; així com tu ens veus, et veuran», semblaven dir. Es recreà llegint inscripcions; els cognoms li eren familiars, recordaven coneguts. Imaginà temperament, veu i gestos dels morts, però les fotos, els noms, les dates, no eren prou per tal de recrear unes ànimes desconegudes, complexes, remotes. Potser algú en algun lloc recordaria aquells temperaments, aquelles veus, aquells gestos. O potser no. Pensà en els seus difunts, improvisà un inventari de persones que havia conegut vives i que després havia vist dins d'un taüt, rígides, absents. Recordà el primer cadàver que veié, sent encara una criatura. Una vella anomenada Patro, soltera, amb fama d'inquisidora entre el veïnat. En recordà el cutis blanc, la magror exagerada, els cabells grisos artificiosament pentinats, el vestit negre, les sabates negres enllustrades, l'expectació creada al voltant, els murmuris ofegats de la concurrència, el taüt... Més que no el cadàver, li impressionà la caixa obscura, lluent, ornamentada. La forma més trista del món, pensà: el taüt. Els dels seus pares, morts junts en accident de trànsit, no foren oberts. N'havien fet l'autòpsia. Els pares... Colgats allà mateix, a quatre passes. Hi venia una vegada l'any, a veure'ls.

Es passà una mà pels cabells, mirà l'hora en el seu rellotge d'or: a punt de tocar les dotze. Quin silenci, pensà, puc rumiar tranquil fins a l'alba. I aleshores sentí uns passos lents, solemnes, de sola dura. Es girà cap a la dreta, la direcció contrària d'on havia saltat el mur, i veié un home alt, tes, d'escassos cabells blancs, mudat de negre, que avançava amb calma per una avinguda perpendicular i que s'eclipsava pel cantó.

S'alçà del banc, caminà cap on havia vist el vell, abocà el rostre pel cantó. El de negre, parsimoniós, s'allunyava.

El cementeri era un laberint de carrers idèntics. Al lluny sonaren, procedents del poble, les campanades de mitjanit. Mentre seguia el vell, l'home veié, disperses, algunes persones desemperesint-se. Cada volta n'eren més, i més, i més, fins que ompliren les avingudes. Hi havia gent de totes edats, vestida amb modes ben distintes, fins i tot estrafolàries, d'obscur preferentment, però també de blanc, sobretot les criatures. «Bon any!», sentia que deien, «bon any!», responien.