Empúires - 2004 - Barcelona
Vaig caminar sota la pluja fins a Jaume I i allà vaig agafar el metro fins a l'estació de Poblenou. Un cop en aquest barri, vaig caminar fins a la Rambla. Potser feia volta, però m'era igual: m'agrada caminar per la Rambla del Poblenou; m'agrada comprovar que té un encant similar al de l'altra Rambla, la de Barcelona, però que està mil vegades més buida; m'agrada aquesta sensació de caminar pel passeig central, entre els arbres. Mentre contemplava la façana de casa de nines de l'Aliança, vaig recordar un concert que hi havia fet el Sisa als anys setanta, en aquell període en què semblava que tota la ciutat era plena d'una energia fabulosa, quan flotava en l'ambient —almenys en el nostre ambient, el d'uns quants joves somiadors o somiatruites, segons qui ens jutgés— la sensació que aconseguiríem donar la volta a tota la caspa i a tota la grisor de l'Espanya franquista. «Hem de fer la primera comunió al balcó, disfressades de cavall...», cantava el Sisa, el cantant més visionari i més surrealista que mai ha donat Catalunya, amb els seus cabells esbojarrats i les seves ulleres amb vidres de cul d'ampolla. El Sisa...
Vaig tombar cap a l'esquerra a la part baixa de la Rambla, cap a la part més agradable d'aquell barri marcadament obrer, allà on convivien antigues casetes de pescadors, fàbriques decadents, arbres solitaris de branques retorçades, tallers artesanals, magatzems de tot i de res i algun restaurant de disseny. Per sort, la pluja m'havia concedit un temps mort, tot i que el cel continuava ennuvolat, i les llambordes mullades. Al fons, més enllà de les xemeneies de maons que exercien de bandera d'una industrialització en retirada, es podia veure el bosc de grues i d'edificis en construcció que marcava el nou horitzó de Diagonal Mar i de la zona promocionada pel Fòrum 2004, una gran operació immobiliària que pretenia, una vegada més, obrir la ciutat de Barcelona a la renovació, al mar i, de passada, a l'especulació.
Mentre caminava entre cases baixes i per carrers empedrats, vaig tenir la sensació d'estar passejant per un museu, per un món a punt de ser superat pel pas del temps i per l'empenta de la modernitat. Era clar que el progrés no entenia de nostàlgies i que aquells carrers i aquelles cases acabarien desapareixent per cedir tot el protagonisme a l'asfalt i als edificis sense ànima de deu o vint pisos; d'alt estànding, per descomptat, amb vistes a la platja i al mar i amb un preu apte només per a milionaris o per a candidats a hipotecar-se tota la vida.