Terrats de Maricel

Aquí, en l'altura, el rastre
d'una apoteosi de refinament:
el claustre,
blau de rajoles, blau de mar, blau incommensurablement
-el millor regal que s'hagi fet mai a la brisa,
aquest espai on habitar-hi, indecisa
entre l'aixopluc i l'enlluernament-
i, traspassada una porta secreta,
els diversos nivells de terrats exultants,
amb fonts, amb rajoles, amb visions desbordants,
oh joia lluminosa i concreta!

Claustre, terrats,
coronament d'aquesta arquitectura
consagrada al plaer i a la justa mesura
de meravellaments i d'intimitats!

I nosaltres, invitats
de tant en tant tan sols a la seva llum tan pura,
en quedem enlluernats, contagiats,
per sempre més enamorats:
pedra de toc de tota llum futura.

Parròquia

Aquesta silueta és la nostra identitat, i és més:
un crit de benvinguda, un sospir de comiat,
una imatge que perdura en la fugacitat,
un record de les vacances en moltíssims estrangers
i encara més:
evocació feliç, desig d'eternitat.

Ah, façana airosa,
asimètrica, imperfecta, sense estil acreditat,
sense marbres ni columnes però tan bonhomiosa,
tan suggeridora de claror i serenitat!
Ah, presència amiga en tantes hores a la platja,
anell al puny de roca que domina aquest paisatge,
ocre envermellit en el capvespre coral·lí!

I en la teva torre alta, esbatanada a l'aire blau,
les campanes que al bateig van tocar, fa temps, per mi,
i que un dia em deuran dir
adéu-siau.

Les columnes de la Universitat Autònoma

A Carles Solà, rector que impulsà les columnes

Aules, facultats, laboratoris, biblioteques, sí:
aquí es transmet la Veu,
monòtonament, potser, feixugament, potser,
i cal, de tant en tant, que algú parli de tempesta,
que algun símbol ens recordi la serp i el parallamp,
l'arrel i el cel, el verí i el foc.

Això ho sap fer per si sola la Veu, és clar,
però no la nostra veu repetitiva,
emmarcada en pàgines, pissarres i pantalles,
en llibres i disquets i CD-roms,
en problemes i en exàmens,
sinó la Veu quan parla finalment per si mateixa,
quan es torna repte personal, ambició vital,
harmonia profunda i delejada.
Però això, massa sovint, no ho sabem dir,
ni ho sabem escoltar,
i alguns no arribaran ni tan sols a imaginar-ho,
i es quedaran amb un record de plom
que només el verd del campus i el riure dels amics
salvaran, refulgents, de la grisor completa.

M'agraden les columnes, sí,
aixecant-se com serps, retorçant-se com serps,
amb ullals de parallamps i escates d'ombres movedisses,
atacant el cel, desafiant la història,
dient sense paraules
allò que amb les paraules enterrem sense voler:
un infern i un paradís de recerca i saviesa.

VIII

Escales de cargol

Aquest ull de l'escala és un ull d'huracà,

vertigen pur,

caiguda al buit,

espiral que arremolinadament

sembla perforar l'escorça de la terra.

És un ull hipnòtic:

fascina, domina, atreu,

crida cap avall,

fa baixar disciplinadament,

gira que gira al voltant del seu centre.

Té la impecable autoritat de la geometria,

la implacable autoritat de l'esglai,

la impagable autoritat de la bellesa.

I mentre anem baixant ell puja,

cada vegada més amunt,

nosaltres més serens com més a prop de terra

i ell més huracanat com més a prop del cel.

VII

Pinacles

Pinacles de colors, vertiginoses inflorescències, paraules de lloança:

aquí la tija d'herba es torna llança.

Però s'equivocaria

qui en parlar d'herba, de lloança, d'espiga,

s'oblidés del llamp a punt de caure,

ignorés les forces invisibles,

veiés el xiprer com un xiprer

i els coloms com uns coloms.

Tot, aquí, respira

singularitat i desafiament,

la natura hi és natura, però transformadament:

és diàleg amb un món que la jutja i la supera.

En una façana, les estàtues

s'arrapen a les torres com els grans a les espigues

—harmonies—;

en l'altra se n'aparten, feixugues de dolor

—desolació.

Naixement i passió.

I una glòria tan incerta que, tan alta, no arriba.

IV La Pedrera

No és foc, ni mar, ni vent, però ondula com si ho fos,

flameja, flamareja, tempesteja:

el foc, la mar i el vent l'han feta així,

entre desafiant i submarina,

com esculpida per l'erosió,

com agitada per una passió

d'aigua remoguda per les ales de l'arcàngel:

«Ave, gratia plena»

proclama la pedra a les baranes del terrat,

i tota la façana sembla sacsejada des de dalt

per una forca immensa i invisible.

I la pedra sembla dir «que sigui així,

que sigui en mi segons la seva voluntat»,

i es deixa agitar com un paper, una lona o un decorat

i llueix arrel celeste en la glòria del terrat

com si baixés d'un cel tan ric de si

que sota seu tot fos esplendor pura d'existir.

V L'espai

Els colls estirats, la punxa deis cases, els ulls com cavernes,

la mirada perduda, l'enyor de la batalla;

forces enigmàtiques, inquietants baluernes,

boques atònites, rodones i mudes,

il·lusions retudes,

el desig de la batalla.

Ah, cavalcar monstres,

mesurar-se amb astres,

empunyar raigs còsmics,

conquerir galàxies!

Somien això: una glòria llunyana,

palplantats vora naus petrificades ara.

Alguna cosa enyora el fragor de la batalla,

alguna cosa ronca

—cor, motors o magma—

en aquest terrat al·lucinant i màgic.

I

Barcelona al captard, des de Collserola

Rutilant, guspirejant, parpellejant,

brunzent, misteriosa,

amb tots els fanals encesos

i la mar moradenca del captard al fons,

com un gran vaixell a punt de salpar,

com una nau espacial suspesa sobre l'ombra,

com una pàgina d'història escrita i reescrita

al llarg de més de dos mil anys:

Barcelona.

I la llum d'avions i de vaixells

que arriben o que marxen, com una aura de claror

silenciosa i engrunada:

mira, mira la ciutat en aquesta hora màgica,

imagina, si vols, la vida de la gent,

o deixa't dur, si més et plau, per la presència immediata

d'aquest enigma lluminós que solca el mar del temps,

impàvid, indiferent a records i cicatrius,

amb la inèrcia d'una gran ambició mediterrània:

Barcelona.

Confon-te amb ella fins a tornar-te ella,

amor, orgia, càlcul, marxa eterna;

no et cal incendiar-la per veure-la cremar,

no li cal cap altre foc que el de la vida,

no li cal altra justícia que la llum;

és com un vaixell, és com una nau, de vegades amb poc vent,

però sempre ardent d'impaciència

per fer una llarga travessia que la porti

a totes les clarors, a tots els huracans, a totes les estrelles.

Park Güell

El drac

Un animal més semblant al foc,

el drac,

aquí,

disfressat de font i amb la boca oberta.

Cada ull com un cometa blau amb cua d'or,

i el llom com una mar,

i el mosaic trencat que miralleja escates,

espurneig verd, blau, gris, groc, ocre,

i una pedreria de còdols que tatua el cos.

Aquí,

el guàrdia de l'escala,

com si baixés d'un somni i, encara endormiscat,

contemplés atònit els intrusos

i dubtés, entre ferotgia i mandra,

si acollir-los a onades i columnes

o expulsar-los, flagell de foc la cua,

d'aquest espai de màgia fet parc i paradís.

Bancs i columnes

Aquí teniu l'Atlàntida:

un bosc de columnes

sota les onades.

Bancs onejants sota un vent pressentit,

escuma de colors que sorprèn contínuament

i a cada cop que trenca presenta un nou sentit,

com si un món secret i submergit

aflorés en ella en un darrer lament.

I sota aquesta superfície,

al sostre, aquests discs solars i triomfals,

signes críptics, alfabets astrals,

com si la mar, per amor o per cobdícia,

retingués en ella, un cop s'han post,

els sols que han il·luminat el most

embriagador dels dies màgics.

I una ampolla, si mireu prou bé,

una ampolla al sostre, que potser conté

el mot darrer del darrer naufragi!

Boscos de columnes, bancs onejants, sostre en moviment,

i una porxada que simula el gran rompent

d'una esglaiadora onada.

Ah parc Güell, com una submergida Atlàntida!

Elegia per Kubala

«Xuta Kubala. Gol! Gol! Gol!»

I reneix tot d'una —oh record infantil!—

un nom amb ressò de gespa i de sol,

de cursa i de vol,

d'encert, de sort, de triomf, d'estil.

«Xuta Kubala», i la tarda sembla nova,

acabada d'estrenar;

la pilota roda, vola, sura, troba

camins de gol amb alegria jove

i fa sentir el plaer de triomfar.

En blanc i negre, l'instant més decisiu:

el cop de cap, la rematada, el xut

—aquest home corre, marca, brilla, viu,

inventa joc, reparteix joc, és tenaç, es creatiu,

té fe en la victòria i no es dóna per vençut.

L'he vist volar —en les fotografies—,

driblar, esquivar, regatejar, xutar a mil porteries,

accelerar els cors i créixer en boca de la gent.

Això no pot morir: és mite, és monument,

és memòria viva, heretada o transmesa;

Kubala encara corre en una tarda encesa

d'un diumenge màgic fet glòria eternament.

Títol de lliga

A la llum dels grans focus, la gespa sembla màgica:
brilla cada bri, llavor de llum fosforescent.
Les grades van omplint-se lentament,
creix l'expectativa, l'alt voltatge del desig va amplificant-se,
i alguna cosa vibra —quina rara fusió de sentiments!—
quan l'himne eixorda el camp i crida a l'esperança.

Ara tots els ulls segueixen la pilota.
A grans fuetejades, la multitud assota
l'anhel assedegat del gol que triga massa;
accelerat, el cor fragmenta el temps que passa,
l'atura, gairebé,
reté
en la retina en l'aire el vol dels jugadors
—quin ball d'ingravideses, demà, en fotografia!—,
i s'encongeix tot d'una, a cada porteria,
quan el risc de les jugades esdevé més perillós.

El gol, gairebé sempre, arriba per sorpresa,
buscat amb avidesa
i obtingut com un regal inesperat:
victòria!
I quina tempestat,
quin impetuós desbordament d'eufòria!
Un títol més, amics, per a la història.

Visita al Camp Nou

Les llotges, la tribuna, les altes graderies,
la gespa llisa i màgica,
fins i tot buides i en silenci, no estan mai deshabitades:
hi bateguen presències sempre incandescents,
tel·lúriques, dominadores,
un públic invisible,
un joc que no s'acaba mai,
una expectativa que no es veu i que no cessa.

Aquest espai tan gran, absort en ell mateix,
assetjat per tots costats per l'ambició i l'altura,
és com una catedral i com un cràter:
aquí,
la multitud creu, desitja, espera, comparteix, reclama,
implora miracles contra tota esperança,
crida, s'exalta, esclata, s'encén en una arrel de foc
i fa saltar per l'aire la cendra de la vida quotidiana.

I tot ens ho diu, fins i tot el silenci,
com la catedral ens diu que el món desborda,
i el cràter ens parla de magma i violència:
aquí només som brases en la bufera de la història,
a punt d'encendre'ns en la lava de la fúria,
a punt de fondre'ns, ansiosos o joiosos,
en la passió per la glòria de l'equip.

Port Olímpic

Sembla que l'oci canti
himnes secrets als plaers de la vida:
la brisa, la claror, el menjar, la llibertat.
Però el repicament de les drisses contra els màstils
és com un despertador: el món és més gran, el món és més gran,
estem fets per a més,
com tots aquests velers, que estan fets per a més
que per a estar sempre a port,
que per a acollir un aperitiu de tant en tant,
que per a fer, tan poc sovint, una singladura gallinàcia.

Que aquest benestar, aquest sopar sota els llums i els para-sols,
sota la silueta harmoniosa de les dues altes torres,
en la brisa de l'inici de l'estiu,
en la conversa amb els amics,
no ens faci oblidar el mar que tenim tan a prop nostre,
fosc, immens, inquietant
com la vida que ens espera sota el nom abstracte de futur,
com aquells records que donen consistència al vertigen de la vida.

Sembla que l'oci canti, sí,
aquí,
on don Quixot fou derrotat pel batxiller,
on les fàbriques i les barraques fundaren un món propi
fins a ser-ne desterrades per un somni fet realitat,
però l'aventura crida encara mes enllà,
en la febre del vent i els rompents de les onades,
en costes màgiques i al·lucinades,
on l'oci, sense esforç, mai no ens podrà portar.

PLAÇA CATALUNYA

Aquí la ciutat té gust d'exili i eufòria de trobada,

ganes de parlar, vides per dir,

infinites coses per comprar,

un torrent de gent que va aflorant de sota terra

i busca qui l'espera

i espera qui tarda encara a arribar.

Aquí senyoregen la ruleta del món i els daus de l'atzar,

la mecànica dels destins, els llaços de les trobades,

els nusos de les converses,

el joc de la vida sobre un fons de llengües diverses

i músiques improvisades.

Llocs com aquest

ens fan sentir que el món batega i que la vida canta,

potser sense sentit, potser farfallejant,

gloriosament lliure,

i que nosaltres som com sorra que el vent va arrossegant,

que de tant en tant s'arremolina,

puja, xoca, sona, cau,

enveja, estima

—com aquí, on la ciutat té gust de bes i d'oblit,

de cervesa, de compres, de somnis i de brises.

Palau Sant Jordi

Quan els dragons s'ajeuen i somien
deuen ser com aquest palau:
el llom deu semblar una cúpula aplanada,
com aquesta, ampla i poderosa,
amb l'únic vertigen d'invitar a la carícia
i contemplar un paisatge tan extens.

Però escolteu-ne el cor:
crits d'encoratjament o de victòria,
xiulets d'àrbitres,
música, discursos,
batecs enfervorits de multituds.

Quan els dragons s'ajeuen i somien,
deuen ser així:
un mirall d'escates sembrat d'estrelles,
un cor salvatge palpitant de desig.

Jocs olímpics de 1992

Tot era finestra i balcó,
plaga i passeig, piscina i estadi.
Mireu-los:
segur que els teniu al davant i presents, aquells dies:
de sobte ens sentírem capaços de tot:
vèiem nedar, córrer, saltar, remar, cavalcar,
i un no sé què ens empenyia a la mar, a la cursa,
amb una alegria d'infant que sent créixer el seu cos
i no entén la paraula «impossible»,
i For, fins i tot, es deixava tocar.

La ciutat cremava de música:
potser descobria triomfs oblidats sota pols de desastres,
i volia sortir a lluir tanta eufòria,
sorpresa, potser,
del bell que pot ser acollir i compartir.

Quina nostàlgia de foc, quan s'apaga la flama!
Ens direu que és un somni onerós i que cal despertar?
Calleu, escolteu, contempleu-vos:
quan sigui de nit, en el somni,
ja sempre hi tindrem un arquer amb una fletxa de foc
capaç, si calgués,
d'encendre altre cop l'esperança de l'alba.

Pantocràtor de Taüll

Perquè sabem que aquests ulls son una pàtria
hem vingut aquí, a aquest espai de neu i de carbó,
de pietat i d'ira
—ego sum lux mundi veritat i vida—
i sentim els avets i les muntanyes
que durant vuit segles han estat la companyia
d'aquests ulls.
Així, compartim amb ells un xic d'eternitat,
una mateixa il·lusió d'eternitat,
aquesta:
la de la fusió amb els segles i la història,
amb l'alt voltatge dels sentits encesos,
amb la realitat que excedeix el món.
Aquí, davant aquests ulls fixos,
com en una intimitat o en un incendi,
podem oblidar que fràgils són les pàtries,
que efímeres les vides,
i sentir-nos roca viva que comença a rodolar
pendent avall, cap al cor del món, cap a l'inconegut,
cap al desastre de la mort o la pietat de l'harmonia.

Arcàngels d'Esterri d'Àneu

Àngel, arcàngel, de quina celístia
treus la claror de tants ulls?
I la curiositat, arcàngel,
i la curiositat
de tenir-los tots oberts amb tanta
unció, devoció,
afició, fruïció,
satisfacció,
quan els nostres, només dos, ja estan cansats?
Àngel, arcàngel, de quina saviesa
et ve la claror de tants ulls,
l'avidesa de tants ulls,
la serenitat i el desig de tants ulls,
el pou sense fons de tanta mirada?
Mira'ns, contempla'ns, desperta'ns,
fúria, pietat, realitat alada!

Fundació Miró

Sobri, lineal, auster,
equilibri entre el ciment i la claror
i, a dins de l'edifici, la tempestat Miró:
astres, noies, gossos que udolen a la lluna,
camuflats d'arxipèlags d'esquitxos i continents sense
muntanyes,
com un món que s'enlairés o s'enfonsés
en la profunditat de la puresa dels colors
i en la intensitat tel·lúrica dels desigs,
i no en el nostre espai d'altures enganyoses.

Miró, saurí de corrents tumultuosos
—el negre, el blau, el vermell, el verd, el groc,
pouats de les capes freàtiques del món
en les masies on canten les collites de la vida:
blat madur, sang rebel, carbó nocturn,
blau d'oceà, negre taciturn,
verd lluminós de gespa dels estadis.

Jugar a sentir,
deixar-se omplir per la sorpresa,
fer cantar la llum en l'incendi i el llumí,
guardar els mots amb avarícia en un calaix de timidesa.

Aquest espai, com un balcó entre jardins
sobre la ciutat, tan grisa,
és un cau on els colors es refugien
per refer-se del desgast, per llepar-se les ferides,
i tornar a brillar, esclatants, sobre cendres i rutines.

Nit al Teatre Grec

Els foscos xiprers i els arbres lluminosos,
els parterres i els estanys il·luminats,
la bonança de la nit d'estiu,
la gent que espera i parla,
saben
que quan tothom sigui a lloc i els llums s'apaguin
s'encendran, sota els focus,
grans passions de música o teatre
—el present més viu o la memòria clàssica.
Sí,
vine aquí per a acabar la feina
que el sol ha fet al llarg del dia:
cremar,
vibrar en alguna ressonància obscura,
ventar calius somorts,
venerar l'esclat de la paraula
que multiplica l'ésser deis actors o dels cantants.
I després, a la sortida,
comentarem, criticarem, compartirem,
ens desitjarem un bon estiu,
amb la ciutat al fons, a punt de ser abandonada
cap a la diàspora de platges i muntanyes,
on potser, per sorpresa,
renaixerà un instant el record d'aquests instants
en els jardins, entre els xiprers, entre els estanys,
com un do que la ciutat ens fa
per tal que l'estimem, en evocar-la.

Rambla de Catalunya

Sota els til·lers, sota els para-sols, sota els fanals,
en la llum,
en la primera nit de les vacances,
acabat un curs més,
amb un gelat o una cervesa freda
i el futur amb les ales desplegades.
Ciutat camuflada de brisa i de bonança,
de torrents de cotxes i de fulles il·luminades,
aviat et deixaré un parell de mesos,
cap al mar, cap al bosc, cap a la novetat.
I sembla que el món no pesi.

...

Comença un nou curs, una nova tardor.
Sota els til·lers, sota els para-sols, sota els fanals,
aquest retrobament amb la ciutat,
aquest sentir-se reconciliat
amb els aparadors, el tràfec, els cinemes,
la màniga llarga.
Un te calent, una menta amb poliol,
els records de l'estiu.
La ciutat sembla un recer contra la foscor creixent.
El món sembla mes íntim.

Museu Marítim

Veureu vaixells, maquetes de vaixells,
màquines, dibuixos, fotografies de vaixells,
però no són ben bé ells
el que us ha dut fins aquí.

Us hi ha dut la màgia d'un tresor,
el mapa d'una illa que oculta un botí,
la força d'un somni rebel i clandestí,
les rutes atzaroses que porten a l'amor,
o la pura aventura perquè sí.

Si ho sabeu, contemplareu els vaixells d'altra manera:
ja no hi veureu maquetes, ni dibuixos, ni pintures, ni gravats,
sinó carícies del vent que es tornen tempestats,
una vida oberta al risc d'una quimera,
una pàtria lliure, audaç i viatgera.
Veureu vaixells i sentireu immensitats.

Casa Batlló

Posa't màscares,
despulla't fins als ossos,
tapa't amb escates,
clava't una llança:
brilla!
Sant Jordi venç el drac.
Balcons i finestres, de bat a bat,
bombolles de colors a les façanes,
alegria!
Els pètals vencen les escates;
recobrint els ossos, la carn canta el desig;
rere els antifaços, els ulls són més audaços
i senten avideses de sofre i de perill.
I la llança, tornada branca encesa,
saluda el cel i multiplica la princesa.

Claustre del monestir

Aquest espai renuncia al soroll del món,
però no pas a la plenitud del món:
en el mes pregon
de la seva lluminositat,
condensa una serena intensitat
on el brogit extern queda filtrat
i, anul·lat, el caos es confon.
I tot i això, tan pur en el seu art,
aquest gòtic resplendent va formar part
de l'obertura cap a un nou esguard
—ventada de Giotto en Ferrer Bassa,
en un racó discret d'una capella escassa.
La gran remor del món que a fora passa,
ressona, esmorteïda, en aquest món a part.

Terramar

I

Antic port de Terramar

A Vinyet Panyella

Aquests braços de còdols i ciment van entrar en mar amb un

desig d'abraçar iots, d'aixoplugar barques, de ser com una

plaça en festa permanent,

pavimentada d'aigua bellugadissa, encesa de reflexos, trèmula

d'onades, impacient de singladures,

la sorra, a remolc de corrents anguilejants, a llom de remolins i

turbulències, s'hi anà encauant, sedimentant, acumulant, anà

expulsant la cançó i el miralleig,

anà formant una corba serena i suau, impecable, com treta de

les làmines d'un tractat d'òptica o geometria, que avançava

imperceptiblement i feia recular la mar;

allà van ser les meves primeres dunes, el meu primer rodolar

pendents avall, la meva primera experiència de sàhara bonsai,

l'extrem de les meves passejades vora mar.

Alguns captards, immers en una flaire intensíssima de mar i

d'algues, hi evoco encara el rasclejar de monjos en els jardins

de grava japonesos, cavalcades de legionaris pel desert,

escales en illes gregues i cales turques:

va ser un espai impossible.