Edicions Nura - 1982 - Ciutadella
Cales Coves
Per tot arreu les coves fora nombre
corquen els penyalars que l'ona besa;
llur prestigi ancestral l'ànima atesa
endins llur prehistòrica penombra.
Paisatge de migjorn, la llum i l'ombra
hi acorden nupcial avinentesa;
i és la seva enigmàtica bellesa,
vers del poeta i del pintor pesombre.
Moltes paletes han volgut el mític
secret de llur efluvi neolític
trobar en el color que s'hi congria
amb matisos i imatges sempre noves.
Però el misteri etern de Cales Coves
sols el pinzell de Déu el pintaria.
Platja de Son Bou
La costa de migjorn, penya-segada,
afronta al mar els muradals de roca,
que l'embat escultor grava i retoca,
sense veure jamai sa obra acabada.
Adés és la caverna d'una fada
que esquinça el balç, a on l'ona s'ajoca;
adés l'alta muralla s'enderroca:
la bretxa és una cala enamorada.
Un dia, però, el mar, cansat de brega
amb el penyal serrat, a l'illa prega
recer en reflectir la seva imatge.
L'illa, obrint el penyal, tota eixerida
s'hi va lliurar, besant-lo, amorosida.
I fou Son Bou. Del bes nasqué la platja.
Alaior, blanca flor
Alaior, la blanca flor
de Menorca més polida...
Alaior, encisador
lapse de la meva vida...
El meu cor -ocell de pas-
fruí un jorn la pau illenca
i s'hi fongué en cast abraç
amb un cor d'alaiorenca.
Del destí, igual que la mar,
ens separa la procel·la
però d'aquell avatar
em quedà indeleble estela.
Si pogués tornar sentir
la mel de la seva boca!
És l'illa o s'al·lota qui
la meva nostàlgia evoca?
Alaior, la blanca flor,
el teu record em fascina;
Alaior, quin dolç amor,
un amor de menorquina!
Talaiots
Vells talaiots de pedres boni feses
que us adreceu arreu de la planura:
éreu ja antics quant a la grega Nura
arribaren les naus cartagineses.
Vau contemplar de Roma les empreses
o la medieval edat obscura;
veiéreu de l'Islam la lluita dura
amb les hosts catalano-aragoneses.
Més tard pobles estranys us trepitjaren
però un darrere l'altre se n'anaren
sense copsar vostre secret pregon.
Ferrenys castells que els aborígens feren,
només les vostres torres romangueren
i duraran fins a la fi del món.
Benejam i Vives
A sa memòria.
En Joan Benejam: tota la vida
vares lluitar al servei de la cultura
amb passió d'heroi; la flama pura
del teu fester mai no serà extingida.
Càtedra, llibre, exemple fora mida,
premsa, tribuna, escena... no s'atura
el raig del teu esforç ultra mesura.
i la teva obra el Temps no l'ha marcida.
L'altra lliçó de la teva ensenyança,
que té el ressò d'un himne d'esperança
fou sebre unir al passat la llum novella.
Heus ací el teu missatge envers el poble,
— or vell dins nou gresol — oh mestre noble
de «Foc i fum» i «Ciutadella vella!»
Sa Colcada
Semblança justa d'una noble raça:
al toc de sometent i via fora!
El poble es féu guerrer quan va ser l'hora
de defensar la Fe i la llar, en massa.
Avui en festes sa colcada passa,
fent cargols, enmig del goig, que esflora
cants, riure, crits i el flabiol tothora...
Al pla jocs i torneigs; al Born, la plaça
bull de gent –es jaleo- fent rissaga,
empesa per la música que abriva
cavalls i cavallers... No, no s'hi apaga
el caliu a la llar, la fama activa...
I un alça enlaire el cor; car la nissaga
dels almogàvers encar ara és viva!
Barranc d'Algendar
El barranc d'Algendar és un paradís
que el Creador, tement la tramuntana,
volgué amagar en el fons d'un gran abís,
fent amb son dit un solc damunt la plana.
Llocs, horts i coves pengen al pendís,
d'arbres de fruita en els bancals hi ha ufana;
al fons corre el torrent cap a l'encís
de la cala sublim: Santa Galdana.
A l'hora capvespral, quan s'adorm l'illa,
canta una veu la cobla a la pubilla
que, enamorada, s'esposà amb el mar.
—«La núvia d'Algendar avui és en terra,
i demà serà en mar». —La veu no s'erra:
Tota Menorca és núvia d'Algendar.
Sa Mesquida
Sa Mesquida. Suau malenconia
embolca els arenals i les carenes
atapeïdes de verdors morenes
que volten, terra endintre, la badia.
La vella torre amb el passat somnia
les corsàries galeres agarenes
i el jorn que el duc de Crillon les cadenes
de l'estranger domini aquí rompia
M'agrada contemplar-la el decapvespre
quan, ja sol post, es veu venir el vespre
amb picarols d'estels per l'espai lliure...
Llavors que la natura tota calla,
la torre amb Es Pa Gros sembla que ralla
i l'històric ahir torna reviure.
Nelson a Sant Antoni (The golden farm)
L'any mil set-cents noranta-vuit. La guerra
abranda Europa igual que una alimària;
contra la França revolucionària
s'apresten les esquadres d'Anglaterra.
Víctima n'és, de nou, la nostra terra.
I Port-Mahon, penyora involuntària
al joc continental, d'una arbitrària
intriga és preu; però el destí l'esguerra.
The golden farm. Lord Nelson un bell dia
amb lady Hamilton l'idil·li hi nia.
Exacte espill de llur amor el mar!
Les memòries escriu a Sant Antoni,
en tant que arribi l'hora en què ressoni,
com l'eco d'Abukir un Trafalgar.
S'Albufera
En l'hivern Es Favàritx s'entabana
d'una tristor profunda d'elegia;
el coster, el torrent i la masia
són embruixats pel vent de tramuntana.
El neguit del paisatge s'encomana
al caminant incaut que s'extravia
pel congost o l'afrau sense alegria
on cap ocell la quietud profana.
En un fondal, entre comelles tortes,
cobertes de matolls, les aigües mortes
de S'Albufera dormen encantades.
I hom diria davant la llenca grisa
de l'estany adormit, que fa un somrís a
la greu tristor dins un mirall de fades.
Febrer i Cardona
A sa memòria.
Vas ser un noble poeta. El teu missatge
ja s'avé que ix en nit de decadència,
però encara conserva consciència,
tradició d'un immortal solatge.
Humanitats; dels clàssics el bagatge
la teva obra és ressò o perduda herència
i la teva gramàtica ciència
duu mig segle a tots altres d'avantatge.
Però el mèrit millor i que més t'estima
el meu esguard són els ressorts de rima
que tu revius quan la llengua era balba...
Tan com més va el teu nom el temps va vèncer
oh, precursor d'un jorn de Renaixença!
del qual tu ets a ca nostra estel de l'alba.
Ramis i Ramis
A sa memòria.
Joan Ramis i Ramis: tu visqueres
un lapse crucial de nostra història;
patí el teu esperit la peremptòria
dualitat del què eres o no eres.
Sota el domini d'Albió nasqueres,
de Richelieu aviat veres la glòria,
més anglesos, Crillon, fins la victòria,
per fi, de les hispàniques banderes.
Tals avatars van prémer la teva obra,
però el suc juvenil ara recobra
aquell hàlit de Déu que mai no es frustra.
I avui «Lucrècia» i altres obres clamen
el teu talent, omplen un buit i ablamen
el foc de l'esperit d'un poble il·lustre.
Hernàndez Sanz
A sa memòria.
Francesc Hernàndez Sanz. Sota quin prisma
podrà enfocar el meu numen la teva obra?
Tan vària és! La meva musa és pobra.
Jo et diré Mestre de patriotisme.
Patriotisme de l'autèntic, crisma
d'amor i de dolor, en el qual sobra
feruma i oripell. Que sols es cobra
rumb de bon port quan s'ha entrevist l'abisme
Tu vas sotjar els avencs on la memòria
dels temps antics es perd. I de la història
de la nostra illa els fils vas esbrinar.
I encara això: Qui et sàpiga comprendre,
seguint el teu estel, haurà d'emprendre,
per Menorca, el camí d'un bell demà.
Fornells
Eren blanques les casetes
vora la mar transparent;
eren blanques les casetes,
eren blanques, blanques, netes,
com un místic pensament.
Aquella blancor de neu
dintre la mar es fonia;
i també dintre el cor meu
aquella blancor de neu
fou blancor de poesia.
Es Mercadal
Enmig de la nostra illa benamada,
al peu d'El Toro, dintre d'un fondal,
hi ha una vila xalesta: Es Mercadal,
blanca floreta dins la vall sembrada.
Igual que una pagesa endiumenjada,
de la Mare de Déu pulcra vestal,
indica als pelegrins el setial
de la Reina del Cel immaculada.
La vila absorta la muntanya adora
i, tal que al raig de sol somriu la lluna
a El Toro ella somriu i l'enamora.
I es sent el cant damunt la vall tranquil·la
del chor seràfic de la Verge bruna,
que davalla del cim fins a la vila.
Camps i Mercadal (Francesc d'Albranca)
A sa memòria.
En terres d'Es Migjorn, a on somnia
la musa menorquina l'antigor,
trobares, oh gran mestre del folk-lor;
la vena de la illenca poesia.
Al teu reclam, obrí la pagesia
la poncella olorosa del seu cor;
la teva ploma va rajar el tresor
que en els llavis del poble encara nia.
La força de l'amor va fer el miracle.
Romput l'encant, puix l'ànima era jove,
Menorca fou gresol d'un foc vernacle.
I un bell dia a la plana migjornera
va néixer una flor del camp — «Llum nova»
anunciant, amb tu, la primavera.
Solixent a Alcaufar
Damunt la mar, on 1'alba s'és desclosa,
vencent la nit, com una flor rogenca,
dansen les barques mentre el dia trenca
des de la torre a l'horitzó sens nosa.
Encara dins la cala tot reposa,
els xalets, les casetes i la llenca
dels pins i el canaló. La pau illenca
es fa més tova sobre tota cosa.
Tot d'una, de la torre en el fastigi,
un raig de sol ixent, la vella crosta
fer, des del mar, amb àuria sageta.
I estic en dubte, davant tal prodigi,
si el sol somriu veient, de nou, la costa
o és Alcaufar somrís de la Roqueta.