Cales Coves

Per tot arreu les coves fora nombre

corquen els penyalars que l'ona besa;

llur prestigi ancestral l'ànima atesa

endins llur prehistòrica penombra.

Paisatge de migjorn, la llum i l'ombra

hi acorden nupcial avinentesa;

i és la seva enigmàtica bellesa,

vers del poeta i del pintor pesombre.

Moltes paletes han volgut el mític

secret de llur efluvi neolític

trobar en el color que s'hi congria

amb matisos i imatges sempre noves.

Però el misteri etern de Cales Coves

sols el pinzell de Déu el pintaria.

Platja de Son Bou

La costa de migjorn, penya-segada,

afronta al mar els muradals de roca,

que l'embat escultor grava i retoca,

sense veure jamai sa obra acabada.

Adés és la caverna d'una fada

que esquinça el balç, a on l'ona s'ajoca;

adés l'alta muralla s'enderroca:

la bretxa és una cala enamorada.

Un dia, però, el mar, cansat de brega

amb el penyal serrat, a l'illa prega

recer en reflectir la seva imatge.

L'illa, obrint el penyal, tota eixerida

s'hi va lliurar, besant-lo, amorosida.

I fou Son Bou. Del bes nasqué la platja.

Alaior, blanca flor

Alaior, la blanca flor

de Menorca més polida...

Alaior, encisador

lapse de la meva vida...

El meu cor -ocell de pas-

fruí un jorn la pau illenca

i s'hi fongué en cast abraç

amb un cor d'alaiorenca.

Del destí, igual que la mar,

ens separa la procel·la

però d'aquell avatar

em quedà indeleble estela.

Si pogués tornar sentir

la mel de la seva boca!

És l'illa o s'al·lota qui

la meva nostàlgia evoca?

Alaior, la blanca flor,

el teu record em fascina;

Alaior, quin dolç amor,

un amor de menorquina!

Talaiots

Vells talaiots de pedres boni feses

que us adreceu arreu de la planura:

éreu ja antics quant a la grega Nura

arribaren les naus cartagineses.

Vau contemplar de Roma les empreses

o la medieval edat obscura;

veiéreu de l'Islam la lluita dura

amb les hosts catalano-aragoneses.

Més tard pobles estranys us trepitjaren

però un darrere l'altre se n'anaren

sense copsar vostre secret pregon.

Ferrenys castells que els aborígens feren,

només les vostres torres romangueren

i duraran fins a la fi del món.

Benejam i Vives

A sa memòria.

En Joan Benejam: tota la vida

vares lluitar al servei de la cultura

amb passió d'heroi; la flama pura

del teu fester mai no serà extingida.

Càtedra, llibre, exemple fora mida,

premsa, tribuna, escena... no s'atura

el raig del teu esforç ultra mesura.

i la teva obra el Temps no l'ha marcida.

L'altra lliçó de la teva ensenyança,

que té el ressò d'un himne d'esperança

fou sebre unir al passat la llum novella.

Heus ací el teu missatge envers el poble,

— or vell dins nou gresol — oh mestre noble

de «Foc i fum» i «Ciutadella vella!»

Sa Colcada

Semblança justa d'una noble raça:

al toc de sometent i via fora!

El poble es féu guerrer quan va ser l'hora

de defensar la Fe i la llar, en massa.

Avui en festes sa colcada passa,

fent cargols, enmig del goig, que esflora

cants, riure, crits i el flabiol tothora...

Al pla jocs i torneigs; al Born, la plaça

bull de gent –es jaleo- fent rissaga,

empesa per la música que abriva

cavalls i cavallers... No, no s'hi apaga

el caliu a la llar, la fama activa...

I un alça enlaire el cor; car la nissaga

dels almogàvers encar ara és viva!

Barranc d'Algendar

El barranc d'Algendar és un paradís

que el Creador, tement la tramuntana,

volgué amagar en el fons d'un gran abís,

fent amb son dit un solc damunt la plana.

Llocs, horts i coves pengen al pendís,

d'arbres de fruita en els bancals hi ha ufana;

al fons corre el torrent cap a l'encís

de la cala sublim: Santa Galdana.

A l'hora capvespral, quan s'adorm l'illa,

canta una veu la cobla a la pubilla

que, enamorada, s'esposà amb el mar.

—«La núvia d'Algendar avui és en terra,

i demà serà en mar». —La veu no s'erra:

Tota Menorca és núvia d'Algendar.

Sa Mesquida

Sa Mesquida. Suau malenconia

embolca els arenals i les carenes

atapeïdes de verdors morenes

que volten, terra endintre, la badia.

La vella torre amb el passat somnia

les corsàries galeres agarenes

i el jorn que el duc de Crillon les cadenes

de l'estranger domini aquí rompia

M'agrada contemplar-la el decapvespre

quan, ja sol post, es veu venir el vespre

amb picarols d'estels per l'espai lliure...

Llavors que la natura tota calla,

la torre amb Es Pa Gros sembla que ralla

i l'històric ahir torna reviure.

Nelson a Sant Antoni (The golden farm)

L'any mil set-cents noranta-vuit. La guerra

abranda Europa igual que una alimària;

contra la França revolucionària

s'apresten les esquadres d'Anglaterra.

Víctima n'és, de nou, la nostra terra.

I Port-Mahon, penyora involuntària

al joc continental, d'una arbitrària

intriga és preu; però el destí l'esguerra.

The golden farm. Lord Nelson un bell dia

amb lady Hamilton l'idil·li hi nia.

Exacte espill de llur amor el mar!

Les memòries escriu a Sant Antoni,

en tant que arribi l'hora en què ressoni,

com l'eco d'Abukir un Trafalgar.

S'Albufera

En l'hivern Es Favàritx s'entabana

d'una tristor profunda d'elegia;

el coster, el torrent i la masia

són embruixats pel vent de tramuntana.

El neguit del paisatge s'encomana

al caminant incaut que s'extravia

pel congost o l'afrau sense alegria

on cap ocell la quietud profana.

En un fondal, entre comelles tortes,

cobertes de matolls, les aigües mortes

de S'Albufera dormen encantades.

I hom diria davant la llenca grisa

de l'estany adormit, que fa un somrís a

la greu tristor dins un mirall de fades.

Febrer i Cardona

A sa memòria.

Vas ser un noble poeta. El teu missatge

ja s'avé que ix en nit de decadència,

però encara conserva consciència,

tradició d'un immortal solatge.

Humanitats; dels clàssics el bagatge

la teva obra és ressò o perduda herència

i la teva gramàtica ciència

duu mig segle a tots altres d'avantatge.

Però el mèrit millor i que més t'estima

el meu esguard són els ressorts de rima

que tu revius quan la llengua era balba...

Tan com més va el teu nom el temps va vèncer

oh, precursor d'un jorn de Renaixença!

del qual tu ets a ca nostra estel de l'alba.

Ramis i Ramis

A sa memòria.

Joan Ramis i Ramis: tu visqueres

un lapse crucial de nostra història;

patí el teu esperit la peremptòria

dualitat del què eres o no eres.

Sota el domini d'Albió nasqueres,

de Richelieu aviat veres la glòria,

més anglesos, Crillon, fins la victòria,

per fi, de les hispàniques banderes.

Tals avatars van prémer la teva obra,

però el suc juvenil ara recobra

aquell hàlit de Déu que mai no es frustra.

I avui «Lucrècia» i altres obres clamen

el teu talent, omplen un buit i ablamen

el foc de l'esperit d'un poble il·lustre.

Hernàndez Sanz

A sa memòria.

Francesc Hernàndez Sanz. Sota quin prisma

podrà enfocar el meu numen la teva obra?

Tan vària és! La meva musa és pobra.

Jo et diré Mestre de patriotisme.

Patriotisme de l'autèntic, crisma

d'amor i de dolor, en el qual sobra

feruma i oripell. Que sols es cobra

rumb de bon port quan s'ha entrevist l'abisme

Tu vas sotjar els avencs on la memòria

dels temps antics es perd. I de la història

de la nostra illa els fils vas esbrinar.

I encara això: Qui et sàpiga comprendre,

seguint el teu estel, haurà d'emprendre,

per Menorca, el camí d'un bell demà.

Fornells

Eren blanques les casetes

vora la mar transparent;

eren blanques les casetes,

eren blanques, blanques, netes,

com un místic pensament.

Aquella blancor de neu

dintre la mar es fonia;

i també dintre el cor meu

aquella blancor de neu

fou blancor de poesia.

Es Mercadal

Enmig de la nostra illa benamada,

al peu d'El Toro, dintre d'un fondal,

hi ha una vila xalesta: Es Mercadal,

blanca floreta dins la vall sembrada.

Igual que una pagesa endiumenjada,

de la Mare de Déu pulcra vestal,

indica als pelegrins el setial

de la Reina del Cel immaculada.

La vila absorta la muntanya adora

i, tal que al raig de sol somriu la lluna

a El Toro ella somriu i l'enamora.

I es sent el cant damunt la vall tranquil·la

del chor seràfic de la Verge bruna,

que davalla del cim fins a la vila.

Camps i Mercadal (Francesc d'Albranca)

A sa memòria.

En terres d'Es Migjorn, a on somnia

la musa menorquina l'antigor,

trobares, oh gran mestre del folk-lor;

la vena de la illenca poesia.

Al teu reclam, obrí la pagesia

la poncella olorosa del seu cor;

la teva ploma va rajar el tresor

que en els llavis del poble encara nia.

La força de l'amor va fer el miracle.

Romput l'encant, puix l'ànima era jove,

Menorca fou gresol d'un foc vernacle.

I un bell dia a la plana migjornera

va néixer una flor del camp — «Llum nova»

anunciant, amb tu, la primavera.

Solixent a Alcaufar

Damunt la mar, on 1'alba s'és desclosa,

vencent la nit, com una flor rogenca,

dansen les barques mentre el dia trenca

des de la torre a l'horitzó sens nosa.

Encara dins la cala tot reposa,

els xalets, les casetes i la llenca

dels pins i el canaló. La pau illenca

es fa més tova sobre tota cosa.

Tot d'una, de la torre en el fastigi,

un raig de sol ixent, la vella crosta

fer, des del mar, amb àuria sageta.

I estic en dubte, davant tal prodigi,

si el sol somriu veient, de nou, la costa

o és Alcaufar somrís de la Roqueta.