Editorial Selecta - 1965 - Barcelona
L'endemà d'haver pres possessió del càrrec, Aspriu fou presentat a la tertúlia que cada dia, entre dotze i una, es congregava a la llibreria de l'editor, la qual fins llavors havia servit de redacció i administració dels dos setmanaris. Hi assistien, ultra els redactors i col·laboradors d'aquests, tres o quatre celebritats reconegudes i altres tantes mitjanies. La presidia, per la seva edat i pels seus mereixements, un popular humorista, comediògraf i pintor de jardins. Les seves fetes i dites, inventades o autèntiques, eren conegudes i celebrades de tothom. Tenia un tipus d'aquells que contribueixen, al mateix temps que les obres, a donar personalitat i fama. Alt i ferm, amb una magnífica testa de romàntic —cabell llarg i grisós i barba fina i esclarissada—; ningú, en veure'l, no deixava d'endevinar en ell un afalagat de la vida i de la glòria, un d'aquests homes vinguts al món per adornar, esculpits en marbre, l'obac d'un jardí, una plaça pública, el vestíbul d'un teatre o el saló d'un ateneu. [...]
A la simpatia que es desprenia del seu físic calia unir la que emanava de la seva conversa i del seu somriure. Conversant i somrient amb tot l'aire d'un plaga, deia coses profundes. Li sentíeu dir (i després ho trobàveu escrit, car la seva literatura poques vegades superava en gràcia i enginy la seva conversa): "El matrimoni té dos moments bons: el principi i el final. Són els trenta anys d'entremig els que es fan pesats." I aquesta frívola manera de judicar els actes seriosos de la vida us agafava de sorpresa i us colpia. Aspriu l'admirava i l'envejava.[...]
Amb menys assiduïtat que els tres descrits, venia a reforçar el prestigi d'aquests aperitius intel·lectuals, un poeta, erudit i catedràtic mallorquí, a qui un funest anarquista, en gratitud per uns mots d'humana compassió, havia fet hereu de la seva gorra abans d'ésser afusellat a Montjuïc.
No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava la capacitat dels redactors per la quantitat de lletra que segregaven. A les tres setmanes d'estar a la casa va atrapar-lo amb un número d'"El Fanalet" a la mà. Pau Garcia observava, amb molta atenció, alguna cosa que li era desplaent. El cor va dir-li que del disgust que es reflectia en la cara de l'"amo", ell en tenia la culpa. I era cert.
—A veure, Aspriu, ¿voleu fer-me el favor? Aspriu s'hi atansà.
—Veieu?
El dit índex del colós ascendia i descendia, pausat i enigmàtic, pel marge d'un article.
—Veieu, veieu?
No; Aspriu no veia res. L'obsessionava la monstruositat d'aquest índex. Així com en certs turons la naturalesa s'ha complagut a adornar el cimal de vegetació exuberant, de la mateixa guisa en el bell cim del teixit adipós que recobria la falange metacarpiana, el pèl brollava espès, gruixut i enrinxolat. Aspriu no podia desviar la visual d'aquest pèl ni de l'ungia, còrnia, atrofiada i brillant, que s'encorbava per l'extrem, garfiada i rampinyaire. Era, tanmateix, un magnífic instrument de recollir xavalla. Aspriu, cada divendres i cada dissabte, a l'hora de comptar la que abarrotava el calaix de la llibreria abocada damunt el mostrador —producte de la venda dels dos setmanaris—, l'havia vista funcionar, aquella ungla. Arreplegava les monedes amb la mateixa agilitat, pressa i desfici que el bec d'una gallina famolenca els grans de blat de moro.
Pau Garcia, cansat d'esperar que Aspriu digués quelcom i de fer anar el dit amunt i avall, va explicar-se.
—Vull dir que aquesta setmana la vostra crònica... sabeu?... curteja, i no hi teniu res més, en aquest número.
Aspriu empal·lidí lleugerament i arronsa les espatlles, mentre deia:
—Curteja? Això depèn que vos, senyor» Garcia, l'amideu amb el doble decímetre i no pas amb la intel·ligència. Una cosa és escriure i l'altra fer de sastre.
Pau Garcia deixà de mirar l'imprès i tombà el cap per esguardar atentament el cronista. Diria's que el veia per primera vegada, mentre una estranya ganyota, com si una exclamació massa gruixuda se li hagués entravessat a la gola, li arrugava les faccions. De seguida remugà que "ell pagava la gent per tal d'emplenar els setmanaris i no perquè els lectors hi trobessin més blancs que lletra impresa". I es girà d'esquena. Una singular expressió de malicia comprimida transformà de bell nou el seu rostre, com qui diu: "tu mateix, fes el que vulguis, que ja t'atraparé un dia o altre''.