Garsineu Edicions - 2003 - Tremp
Però sóc —pobre de mi!— home d'espais pausats i en el meu pelegrinatge pontarrí trobo la plaça Mercadal, una de les més emblemàtiques del Pont. Aquí se celebrava el mercat tradicional i d'aquí sortien, anys enrere, les cavalleries per anar al balneari de Caldes de Boí. A l'oficina d'informació de la plaça, saludo el Sebastià Pons, un escriptor del Pont, autor d'una guia del barri històric de la vila, que em convida a passejar durant el matí pel Pont antic. Entrem a la plaça Major —en la qual hi ha l'Ajuntament, antiga casa del Notari, un palau d'estil barroc tardà—, autèntica cruïlla del barri vell, i continuem pel carrer Major, el carrer principal de la vila medieval, en procés de restauració i dignificació. Ens criden les façanes de ca de Jaumot, del segle xvii, casa materna del Sebastià, un edifici barroc que segueix, d'acord amb la senyalització i l'explicació de l'escriptor, els cànons de simetria i equilibri propis d'aquest moviment artístic; i ca del Segretari, del final del segle xviii i primers anys del xix, amb la façana amb elements decoratius de guix d'inspiració vegetal. Traiem el cap al pintoresc carrer Escú, cobert i fosc, deformació d'Obscur, i tornem pel mateix carrer Major a la plaça de l'Ajuntament.
La plaça, que devia veure com feia les primeres passes el director de cinema Francesc Betriu, al costat de l'església, a la sagristia de la qual el doctor Miret i Sans va trobar les Homilies d'Organyà, els textos del final del segle xii o principi del segle xiii, considerats els escrits més antics que s'han conservat en llengua catalana... La plaça, deia, és gran, però marcada per un edifici ruïnós que la desfigura notablement. Els baixos de la casa mantenen encara els rètols fora d'ús del que havien estat la farmacia, la peluquería de señoras, la sastrería... És estrany pels ganxos—el motarrot dels d'Organyà que fa referència a l'intent de treure amb un ganxo de raier el cos de Sant Ermengol que el Segre s'havia endut riu avall després de caure al Pont de Bar— que conservin una casa en aquest estat. No deu tenir una solució senzilla. Els ganxos són gent d'orgull, gelosos de la seva imatge. «Els d'Organyà —em deia un dia un amic— fan fracassar la teoria que tots ens assemblem cada dia més. Ells són diferents. Tenen caràcter. Són model i mirall d'ells mateixos i de les seves virtuts»
Sec a la terrassa de l'emblemàtic cafè del Nando, un cafè gran, amb una barra d'angle i taules i cadires escampades pel local en un desordre ordenat. Fa anys, a la sala del cafè feien ball i a sota, a la desapareguda discoteca les Tosques, ballaven mig a les fosques les actuals generacions madures, que no gosaven demostrar públicament, en una època de poques llibertats, que la sang els bullia a les venes... Faig així honor als ganxos, considerats un dels pobles més cafeters de la comarca, que s'afileren a les terrasses dels cafès de la carretera comarcal 1313 per veure, com si seguissin l'argument d'un serial, la vida que passa pel davant... Obro la revista, el nom de la qual és evocador i provocador —Lo Banyut—, i el subtítol, atractiu, amb grapa: una revista de resistència cultural. Demano un vermut i encenc una cigarreta. L'editorial del número u destaca en negreta una màxima que subscric: només es pot defensar allò que s'estima i només es pot estimar allò que es coneix. A la portada i a la contraportada, referències a un personatge temut: Lo Banyut, el qual, «precedit de l'enfadós retruny del tamborí que tocava el seu Nunci pels volts de Cap d'Any, anava recorrent tots els carrers d'Organyà». El barret de banya que duia —i que li va acabar donant el nom—, la capa que li cobria les espatlles i un bastó per allunyar els burletes —i per trucar a les portes de les cases benestants— ens apropen al personatge. «Ara passa Lo Banyut a cobrar los censos de l'any passat», diuen que bramava per la vila. Ara, ha tornat per exigir els millors fruits «per a nodrir la seva insaciable revista».