Premsa Andorrana (Andorra la Vella), 2002
Tens veu de poble i aires de ciutat,
vella mestressa de les valls formoses.
Bé s’endevina pel vestit que et poses
que algun hereu molt ric t’ha festejat.
Quasi t’oblides de mirar el sembrat
i de regar al balcó clavells i roses.
Ressentiràs, em temo, com a noses
falsos miratges que t’han fetillat.
Confio sols en el claríssim seny
que et ve de lluny i d’una deu molt alta.
La vigorosa saba que t’empeny
encara pot florir en la teva galta.
Pots retrobar l’esclat d’antiga llum
amb nova amor i renovat costum!
A Andorra la Vella
tenim Casa Gran.
Raons el qui hi entra
duu per endavant.
D’acords i disputes
mai no en faltaran.
—¿ Mestressa i Senyora?
—No n’hi ha per a tant!
—La Governadora...
m’han dit i em diran.
Sort de sant Esteve
i algun altre sant.
Sort de Vós, Maria,
que m’aneu guiant!
Per vell camí de l’aigua, alt mirador
sol, avanço, al captard, amb lentes passes.
Oh, Vall d’Andorra, que els amics abraces
estretament. Avui, com sento jo,
a cada tomb —meravellós racó,
el teu reclam! Més fortes, però escasses,
les gràcies d’ahir, les acompasses,
que no sé si prou, amb nova galanor.
Tens encara, als pendents, roure i alzines
i pins, i, als horts esglaonats, somriu
vell cirerer... Mes dubtes, com espines,
tinc, veient-te ajaguda, de sobines,
i omplint-ho tot: solanes, prat i riu...
Ets bella i gran..., més santa o meretriu?
Amics, a la Massana
tenim cada setmana
més lluminós el sol.
Algú entre feixa i feixa
la melangia hi deixa
trescant pel corriol.
I als cims d’immensa altura
la neu hi és blanca i pura
i el goig hi llisca sol.
I oh!, als retaules del temple,
Mare, ens doneu exemple
i amb sants amics consol.