Diputació Provincial (Alacant), 1984
A l'ombra del garrofer (fragment)
"A Encarnació Giner Parodi,
veu, memòria, escrit i sentiments
sense els quals aquesta història
mai no haguera estat escrita."
Pels volts de l'agost de mil nou-cents trenta-vuit, a les nostres terres es vivien les amargues conseqüències de la guerra. Els hòmens eren al front, combatent, i els camps restaven abandonats. Les dones, les criatures i la gent major patien por, incertesa i fam, molta fam. I des que començaren els bombardejos contra la població sofrien en pròpia carn el dolor i la mort.
Nosaltres vivíem al Campello, al carrer de la Mar. Món pare era al front. A casa érem tres germans. Ma germana, la gran, tenia dotze anys; jo en tenia vuit i el meu germanet sis mesos. A males penes podíem alimentar-lo amb el pot de llet condensada Gorra Roja que, totes les setmanes, arreplegàvem amb la cartilla de racionament. D'ençà que tenia tres mesos, a ma mare se li va enretirar la llet. Va ser per causa del bombardeig en què un tros de metralla va ferir ma germana en les cames.
Aquell, trist, vint-i-cinc de maig de mil nou-cents trenta-vuit, ma tia i ma germana havien baixat a Alacant, a Correus. Anaren a arreplegar un paquet de menjar que, des de Casablanca, ens enviava un amic de la família. Recolliren el paquet i, abans de tornar-se'n cap al poble, decidiren passar pel mercat i mirar de comprar alguna cosa. Al pocs segons d'eixir del Mercat sentiren l'udolar de les alarmes i el soroll anguniós dels avions. La inquietud s'apoderà de tota la gent, que, corrent, eixia a amagar-se.
Ma germana i ma tia es trobaven prop del portal d'una casa quan van sentir la primera bomba.
- Corre, corre, amaga't! Ai, ai, a...! -foren les últimes paraules de ma tia al temps que un tros de metralla li deixà, a ma germana, la cama esquerra segada aguantant-se pels tendons.
Tia i neboda, enmig d'un clot de sang, quedaren rebolicades per terra.
Després d'aquella primera explosió un seguici de bombes convertiren la plaça del Mercat en un riu de sang, en un espectacle de desolació i mort. Els laments, els crits de les persones es mesclaven amb el soroll, amb l'esclat de vidres i els enderrocaments de les cases.
Eren les onze del matí i el Mercat era de gom a gom. Nou avions penetraren pel port cap al centre de la ciutat. Una ciutat on no existien dipòsits de material de guerra, ni fàbriques, ni tropes que justificaren cap agressió.
Al seu pas deixaren caure noranta bombes que ocasionaren una espantosa mortandat. En qüestió de segons, enmig d'una paorosa confusió, centenars de cossos quedaren destrossats o jeien morts i ferits. L'excels objectiu militar contra la indefensa població civil s'havia complert: un seguici de més de 200 persones mortes i unes altres de ferides va ser el seu resultat. Durant moltes hores les forces de Seguretat i nombrosos veïns cooperaren al trasllat de les víctimes; foren tants els ferits que els hospitals es van col·lapsar.
Ma tia i ma germana es trobaven molt a prop de la Casa de Socors, per això ma germana va ser de les primeres persones a rebre assistència mèdica. Des d'allí la traslladaren a l'Hospital Provincial, on la van haver d'operar d'urgència per traure-li de la cama esquerra el tros de metralla, i queda ingressada.
De bon matí preparà les coses i se n'anà a sentir missa al monestir de la Santa Faç, on, en acabar, demanà parlar amb l'abadessa. Aquesta superiora d'una orde de clausura, el rebé a través de la reixa i després d'acceptar-li el dret d'asil i protecció que demanava per als seus béns, adquirí el compromís de transmetre el seu secret mitjançant una ordre escrita de l'abadessa que la succeiria; ordenant-li que així el tornara a manar a les altres abadesses que al llarg del temps vindrien, fins que es presentarà el successor i hereu d'aquest home, a qui reconeixeria perquè duria una acta notarial on es testificarà que: La persona portadora d'aquest document és Oriol Vidal.
Tota la vida s'ha trasmés de pares a fills la certesa que el Castell del Benacantil està foradat per unes galeries utilitzades pels moros en cas de dificultats, i per tal de fugir si fóra el cas.
Quan jo era xiquet sempre m'havien parlat de tres eixides conegudes: una que donava als voltants de l'altre Castell, el de Sant Ferran; la segona que conduïa a la platja, per la part del Cocó (allà on els pescadors treien les barques) i la tercera galeria baixava des d'una de les sales reials fins a la Mesquita Major, convertida pels cristians, després de la conquesta, en l'església de Santa Maria.
Totes aquestes coses ens les havíem repetides abans de ficar-nos en el túnel, per això, quan arribàrem a la part més ampla i vérem que continuava cap a l'esquerra, el cor bategava cada vegada amb més força.
El passadís ara s'estretava, tenia uns quaranta-cinc centímetres d'ample; en les parets encara s'observaven les marques deixades pels pics foradant la roca.
Avançàrem uns set o vuit metres, el nivell de l'aigua tan sols era d'uns quinze o vint centímetres. Anàvem pujant. Al final girava, aquesta vegada cap a la dreta.
Només girar topàrem amb un mur que cobria tot el corredor. Aquí s'acabava l'aventura?
Examinàrem la paret, les pedres estaven unides amb ciment, el que volia dir que no podia ser del temps dels moros sinó molt més recent.
Vam deixar que el silenci reomplirà el passadís i colpejàrem el mur i les parets. El so a buit ens confirmava que el corredor on estàvem continuava.
Un de nosaltres va tornar fora per una picoleta. Començàrem a desfer la paret i de l'altra part un corrent d'aire fortíssim ens apaga la flama dels carburers, obligant-nos a utilitzar únicament les llanternes.
El Cabeçó d'or (fragment)
Conten els més vells d'entre els vells que al bell mig de la serra del Cabeçó d'Or hi ha una cova tota plena de riqueses. Durant anys i panys des del poble de Busot s'ha vist com diverses persones, tant individualment o en grup recorrien la muntanya, cercaven per tots els indrets i foradaven les penyes buscant l'or amagat i mai no trobat.
Quasi sempre les excavacions es feien seguint criteris lògics, principalment on apareixia l'entrador d'una cova -i al Cabeçó n'hi ha moltíssimes-, altres vegades ho feien quan, després d'unes pluges fortes, apareixien reguerons d'aigua marronosa que deixaven la terra pintada amb un color molt característic, resultat de brollar de zones on hi ha abundància de minerals que contenen ferro. Per això en la part meridional i molt a prop del cim es conserven els rastres d'alguns dels pous fets per a buscar l'or o la plata. Tan sols apareixen cristalls de pirita amb el seu resplendor metàl·lic i un polit brillant.
Al començament de 1994 a Alacant un home vell, gitat i malalt, sabent-se en perill imminent de morir cridà son fill i fent eixir tothom li digué:
- Estimat Oriol, el que t'he de dir és un secret obligat a guardar, que tan sols podràs contar al teu fill quan et trobes en les mateixes circumstàncies en què ens trobem ara. Així em va dir món pare i així li ho va dir el seu
La història de la nostra família es remunta a segles i segles anteriors; el nostre noble llinatge prové en línia directa del gran Al-Azraq, cap dels musulmans, senyor de les terres que s'estenien des de Dénia a Cocentaina allà per la meitat del segle XIII. El nostre avantpassat més directe, emparentat amb Al-Azraq va ser el senyor de Busot. D'allí provenim i allí anirem!
Mentrestant, el fill pensant que son pare desvariava anava dient-li a tot que sí i seguint-li la conversa.
- Pare, -deia, -com hem de ser descendents de moros si som cristians?
- Escolta'm atentament doncs em queda poc temps per a contar-te un secret. Aquest secret que l'he amagat sempre al sí del meu cor té a veure amb la serra del Cabeçó, antigament coneguda com el Massís, perquè des de Busot es contempla un mont sòlid i compacte.
El poble de Busot s'alça en la vessant sud de la serra del Cabeçó d'Or. Sobre ell, dalt d'un tossal, hi ha les ruïnes d'un antic castell. Aquell fou el castell de la nostra família.
Abans de la conquesta de les nostres terres per les tropes cristianes la riquesa acumulada durant generacions pels tributs i les sàvies inversions feren del castell i del seu radi d'influència un pou de benestar i d'harmonia.
Les famílies que hi habitaven es dedicaven principalment a l'agricultura dels garrofers, dels ametllers i de l'olivera; al blat, la civada i el raïm, així com a la llana, a l'espart, al cànem i a la barrella; també construïren una fàbrica de vidre i feren tot tipus de gots, ampolles i flascons. Aquesta mena de vidre d'un color blau verdós molt clar era transparent a la llum del dia, per això, els seus productes eren apreciats arreu les terres de la Mediterrània fins els confins orientals de Pèrsia, la qual cosa generà una gran riquesa.
Quan en la primera meitat del segle XIII les tropes cristianes del rei Jaume I i les del rei Alfons X de Castella conquistaren i es repartiren aquestes terres el nostre avantpassat Al-Dibbi, senyor de les terres de Busot, firmà un pacte per el qual reconeixia la sobirania reial cristiana i, a canvi de la pau, compartiria les rendes de les terres. Altres personatges musulmans havien fet el mateix, cedint alguns castells, algunes terres o compartint els beneficis.
Mes aquella situació, aparentment equilibrada no tardà en explotar doncs "Dos reis a casa pobra, un hi sobra" i com sempre s'ha dit: "Nous reis, noves lleis, i qui és amo governa".
Aquestes noves condicions encengueren els ànims; les brases de la rebel·lió contra els cristians anaren prenent forma de flama a mesura que el nou estil de vida i el poder dels cristians augmentaven.
Al-Dibbi, conscient del risc, decidí amagar totes les seues riqueses en una cova de la serra del Cabeçó. Aquella cova, 1'entrador de la qual ningú no coneixia, era el secret que es transmetien els qui governaven el castell.
L'Horta d'Alacant té fama, entre els criadors d'ocells, d'ésser una zona privilegiada, on a la primavera les bandades migratòries de passerells, niuerets, verderols i caderneres s'aturen per descansar i repondre forces abans de fer el salt cap a les zones càlides del continent africà, o bé per anidar i criar.
Fa temps, hi hagué a Mutxamel un xiquet anomenat Roger a qui li agradaven molt els animals. El seu iaio tenia unes terres, a l'eixida del poble, cap a Xixona.
Aquella finca era coneguda com La Morera perquè hi creixien amb facilitat vàries classes de moreres: les que anomenem turques, que les seues fulles no serveixen per alimentar els cucs, i les moreres normals, les fulles de les quals les agafem per als cucs de seda.
A La Morera l'avi tenia un gran corral on criava tota mena d'aviram: titots, gallines nanes, pollastres i gallines ponedores, tórtores, ànecs i conills...
També tenia un colomer amb coloms casolans i algunes parelles de coloms de cua ampla.
Roger sempre que podia ajudava el seu avi a preparar el segó per 1'aviram, a omplir de dacsa trossejada, edros i canyamons els ponedors dels coloms, a canviar l'aigua dels abeuradors i a netejar el corral i el colomer.
Li agradaven tant els animalets, que quan va complir els sis anys, l'avi li regalà una cordereta que tenia una tatxa al front, per això l'anomenaren Estrela.
Quina alegria més gran va tenir! Com li agradava passar-li la mà pel seu llom, tan suau, tan de cotó-en-pèl!
Però, encara havia dues coses que li feien més goig: Donar-li el biberó i veure com, quan arribava a la finca i començava a cridar: -Estrela! Estrelal- l'anyell venia corrent i com si fóra un gosset li refregava les cames.
Des que li van regalar l'ovella, Roger s'afanyava d'ajudar el seu avi perquè, a mesura que Estrela creixia, havia de dur-la a pasturar.
Solia soltar-la pels bancals de tarongers i llimoners, on a més dels citrons, es menjava els agrets de vora les sèquies.
Un dia, l'ovelleta va començar a menjar fulles d'un llimoner. Roger s'acostà cap a ella per traure-la i va descobrir que entre les branques hi havia un niu. Li ho digué de seguida a l'avi, i tots dos, en silenci, s'apostaren darrere d'un amagatall que van fer amb rames seques.
Al poc temps, veren aparèixer una cadernera. El pardalet duia en el bec una rameta. Amb precaució la col·locà al niu i tornà a volar.
- Iaio -digué Roger - tu saps quant m'agraden els animals, però únicament puc cuidar-los el cap de setmana. Si tinguera una cadernera la cuidaria cada dia.
- Mira Roger - li contestà l'avi - els animalets volen viure lliures. Nosaltres tenim engabiat l'aviram perquè el necessitem, però els coloms que van i tornen tenen la porta del colomer oberta; les caderneres mai no es deixen captivar, han nascut lliures i han de restar lliures.
Aquell fou el raonament de 1'avi, mes la insistència del nét pogué més que la raó; al final l'avi li prometé que engabiarien la cadernera perquè la cuidara en sa casa.
L'endemà mateix, el xiquet, dels seus estalvis, ja havia comprat una gàbia. Era el primer que s'havia de fer si volien aconseguir la cadernera.
El mètode, a més de molt antic, era facilíssim. Com tenien localitzat el niu de caderneres, seguiren el seu procés. Al poc d'haver acabat el niu la femella començà a covar. Va pondre tres ous, un per dia. El mascle anava i tornava, substituent la femella mentre ella buscava de menjar. Al cap de tretze dies començaren a eixir les cries.
Aleshores, aprofitant un moment en què la parella se n'havia anat per cercar menjar i el niu va quedar a soles, l'agafaren amb les cries i el col·locaren dins la gàbia.
Procurant destorbar el mínim possible penjaren la gàbia de la mateixa branca i, amagats, esperaren que tornaren els pares.
Aquestos, carregats d'aliments, quan tornaren, sorpresos, revolotejaren al voltant de la gàbia on eren les seues cries que no paraven de piar. Al principi, desconfiats, es col·locaren en els altres tarongers fins que obligats per la força del voler venceren els lògics recels i per entre els barrots s'atreviren a alimentar-les.
La parella de caderneres anava i tornava, al llarg del dia, buscant les llavors i els insectes per alimentar les seues cries. La cosa funcionava perquè no tan sols les alimentaven sinó que el mascle començà a cantar millor i més fort que mai, semblava ensenyar les seues cries amb il·lusió i constància.
Però al cap d'uns dies un dels pollets morí.
Decebuts el tragueren de la gàbia i van preguntar, al poble, a un home prou entès en canaris i ocells en general per què podia haver ocorregut i que haurien de fer en avant.
Aquell home els indicà que perquè la parella continuara alimentant les cries havien d'anar canviant la gàbia de rama, d'orientació i inclús, a poc a poc, d'arbre. Aquella manera els enganyava i els feia creure a les caderneres que eren lliures.
Feren el que els havien dit, i observaren les anades i tornades de la parella cercant llavors. Sortosament pareixia que havien trobat la solució, però als pocs dies, novament, van trobar una cria morta.
Tornaren a preguntar i tots donaven les mateixes indicacions, fins que parlaren amb un vell pastor que solia pasturar el seu ramat pels barranquets de Montnegre i sabia dels cants i de la vida dels ocells. Aquest els indicà que si volien sentir el cant de la cadernera l'havien de soltar, doncs la cadernera és el símbol de la llibertat.
El pastor agafà la cria morta i li obrí el pap. En tragué unes llavors. Eren les llavors amb què la parella de caderneres havien estat alimentant-la.
De seguida els va fer que l'acompanyaren a un bancal on hi havien cards. Amb la navalla tallà un i els mostrà dos tipus de llavors.
- Ací teniu l'explicació -digué fent dos grups distints de llavors del
card- El nom de la cadernera li ve perquè s'alimenta del card, però de les dues llavors una és comestible i l'altra és verinosa. La cadernera és un pardal que naix lliure i vol morir lliure. Mai no es resigna a viure presoner dins d'una gàbia. Inclús la que ha sigut caçada amb xàrxies i és engabiada, sempre i a cada moment, intenta fugir pels barrots. Prefereix la mort, per això, quan comprèn que la seua cria morirà engabiada li dona les llavors verinoses per salvar-la d'una vida llarga, ben cuidada i alimentada, però captiva.
Roger i el seu avi tornaren al bancal, aprofitant que la parella no hi era despenjaren la gàbia, tragueren el niu amb la cria que quedava i la dipositaren en la forqueta d'una branca. Al poc temps veren tornar la parella de caderneres.
La femella i el mascle, sorpresos, revolotejaren al voltant del niu on la seua cria no parava de piar.
La femella se n'anà i al cap d'un moment tornà i, amb ganes, li començà a papussar. El mascle, mentrestant, obrí el bec, deixà caure la llavor verinosa que duia i encetà un cant com mai no havien sentit cap dels dos. Era el cant de llibertat, del goig de viure.
Somrients, Roger i el seu avi isqueren del seu amagatall i tornaren a casa.
Enmig del bancal, enfebrida i contenta, se sentia refilar la cadernera.
L'Enrocat (fragment)
L'Enrocat començà a administrar justícia i cometé un crim contra un poderós terratinent que havia desallotjat els maseros d'unes terres sense respectar els tractes; sabedors que es preparava per fer un viatge, l'Enrocat i els seus hòmens es vestiren de guàrdies i, amb l'excusa de donar-li protecció, conduïren la diligència fins a un camí prou apartat i amagat de la ruta normal.
El segrestaren i demanaren rescat. Com la família es negà a pagar, primer els enviaren una dent, al cap d'una setmana, al no rebre contestació, li tallaren un dit i, dues setmanes mes tard, els feren arribar una orella del ric terratinent.
Furtava, torturava i matava però segons el codi propi. Conten que una vegada agafaren el senyor del Palau de Penyaserrada de Mutxamel. El dugueren a sa casa i l'Enrocat li demanà una bona quantitat de diners, a canvi de respectar-li la vida. El senyor de Penyaserrada jurà i perjurà que al palau no tenia una quantitat tan elevada. Atemorit els digué que tornaren dintre de vuit dies, que aquell era el temps que necessitava per arreplegar aquella fortuna.
Quan l'Enrocat i la seua colla se n'anaren, el ric no tardà en avisar la guàrdia civil i, confiat, es despreocupà pensant que mai més tornarien... Però als vuit dies justos, l'Enrocat i els seus bandolers es presentaren i li infligiren un cruel càstig per denunciar-los, fins que el senyor de Penyaserrada es va veure forçat a mostrar-los on amagava els diners.
L'Enrocat s'acostà a l'amagatall, obrí el cofre ple de monedes i només agafà la quantitat de doblers que li havia demanat al principi per a ell i la seua quadrilla, i n'agafà una quantitat semblant que repartí entre la gent del Ravalet que volteja el Palau.
No sempre els seus actes eren cruels i violents; l'Enrocat solia jactar-se públicament d'ésser implacable i malentranyat amb qui li feia mal però d'ajudar tots aquells qui sofrien opressió dels poderosos.
L'Enrocat
I
Fa més de cent anys, quan la gent parlava en hores i calculava les distàncies pel temps que li costava fer-les caminant, arrecerat pels verals i les Valls de la serra del Cabeçó d'Or i de la Llobera, entre la serra de Busot i el Montnegre vivia Bernat, de malnom dit l'Enrocat, i la seua colla de trabucaires.
El camí d'eixida cap a la muntanya des d'Alacant i el que resseguia la costa fins a la Vila i Benidorm creuaven els seus dominis. La por que inspiraven les seues malifetes feia que, a poqueta nit, els camins foren deserts. Desgraciats aquells necessitats de travessar cap a la Carrasqueta o de passar per Aigües quan la foscor s'ensenyorejava dels camps.
Bernat l'Enrocat sempre havia treballat les terres familiars del mas de l'Alquedrà. Un mas que tenia vint-i-cinc dies de llaurar i on es feia tant de vi que gustaven d'omplir tres-centes seixanta-cinc bótes de vi que, al llarg de l'any, anaven tastant-les una per dia.
Treballaven i vivien, s'alçaven amb el sol i se n'anaven a dormir seguint el ritme natural de la vida en la muntanya. De tant en tant anaven a Busot o a Xixona per a comprar i veure els familiars. Aquella vida tan separada de la gent i tan esclava del treball va fer que passaren els anys i Bernat seguira fadrí. Allò s'havia de solucionar. Aprofitant els serveis d'un pastor que voltava els masos de la rodalia amb el seu ramat, Bernat va entrar en tractes i es va casar amb una xica, filla dels moliners del Molí de Capeta.
Bernat i la dona eren novençans; vivien una vida semblant a la d'abans, tranquil·la i plena de les dificultats que dona la terra per a sobreviure. Al cap d'uns mesos l'alegria va envair el mas de l'Alquedrà: la dona estava compradora. Havien esperat tant de temps aquell moment!
Durant l'embaràs els somnis cap al futur, cap a la nova criatura que continuaria la nissaga dels Bernats i els ajudaria a dur les terres, era una de les converses que al racó del foc més s'encetaven.
La vida seguí el seu curs natural i quan la dona sentí els primers dolors del part cridà Bernat i li digué: - Afanya't i dus el metge que ton fill és a la porta!
En Bernat agafà una bona manta i el seu matxo i se n'anà cap a Xixona per buscar el metge.
Des del dia anterior la neu, amb insistència, no havia deixat de caure. A males penes, estacant-se en la neu, aconseguia fer avançar el matxo.
Quan arribà a cal metge, aquell es negà a pujar al mas, argumentant que els camins eren ja intransitables a causa de la nevada. Cap de les súpliques serviren per a fer moure el metge. Finalment, afligit i preocupat, Bernat se'n tornà al mas.
Certament el camí era infranquejable. Les potes de l'animal s'enfonsaven per damunt del genoll. El vent gelat tirava amb força les volves de neu, formant una cortina glaçada que impedia de veure el camí. Al cap d'unes hores, a boca de nit, ert de fred i amb els peus a punt de congelar-se-li veié l'ombra del mas de l'Alquedrà. Intentà accelerar la marxa de l'anima1 però la bèstia no resistí més i caigué estesa damunt la blanca estora que li serviria de sudari. Deixà l'animal i arrossegant-se continuà cap a la casa. Quan era a unes cent passes de la porta, junt a la figuera, embolcallada amb la seua roba i feta un farcell, va trobar sa dona.
Adolorida i a soles com era, en lloc d'esperar l'ajuda que Bernat havia anat a buscar, va eixir al corral per aparellar un animal i anar ella a cal metge. Els dolors del part li apretaren i, agarrada a una branca d'una figuera, sobre la neu, va tenir el seu xiquet.
En aquelles circumstàncies no podrien arribar a la casa. Era menester fer fugir el color morat de la fredor, reanimar-los, fer-los entrar en calor.
Arrossegant-se entraren al corral i entre la palla i els fems tots tres es colgaren.
Al cap d'unes hores, reanimats pel calor animal pogueren tornar a casa, refer el foc de la llar i plorar. El seu fillet nounat hi era mort. El dolor i la ràbia continguda, es mesclaren amb les llàgrimes de la mare que no parava d'abraçar son fill.
Els dies següents una llosa pesava sobre els pensaments d'en Bernat; una sensació d'injustícia que li reclamava venjança anava instal·lant-se i apoderant-se dels seus pensaments.
Passaven els dies i augmentava l'odi contra aquell metge que es negà a ajudar-los. La dona plorava i plorava, mentrestant ell començà a descuidar el treball del camp, fins que un dia agafà el seu trabuc i se n'anà a esperar el metge.
Els ametllers ja havien escombrat les seues fulles. En Bernat, forassenyat, va romandre amagat prop d'una senda freqüentada pel metge fins el moment en què passà el doctor i el segrestà. De ben poc li van valdre les explicacions d'aquell home, fent-li entendre que no era culpable de la mort de son fill. En Bernat, a força d'odiar, s'havia tret qualsevol rastre de pietat. Ni gens ni miqueta en va tenir quan els ulls paorosos d'aquell home li demanaren clemència.
Des del segle XVI el pantà de Tibi, el més antic d'Europa, ha permès regar els camps de l'Horta d'Alacant. És un pantà que es rebleix de tarquim principalment per les fortes pluges de la tardor que arrosseguen gran quantitat de pedres, rames, terra i fang. Per això, per evitar que en pocs anys s'inutilitzara, cada quatre o cinc anys, se li havia de netejar el fons.
En la part baixa, la presa té dues boques. Una per on sol eixir l'aigua, i l'altra és una espaiosa galeria tapiada amb grans taulons calafatejats que havien de trencar-los a destralades per a netejar el pantà.
Per fer-ho, una persona entrava per la galeria fins arribar a la porta
de fusta que formaven els taulons; després, a colps de destral, treia la fusta, quedant les aigües contingudes per la massa endurida de fang.
Al mateix temps, des de l'esplanada de dalt furgaven amb una llarga barrina fins que aconseguien foradar la crosta de fang; aquell era el moment més perillós ja que la força de l'aigua embassada sorgia impetuosa i arrossegava, en l'embranzida, la persona que havia entrat al túnel i havia destralejat els taulons. A aquesta persona que arriscava sa vida li deien la del darrer servei.
Qui ho feia sabia que s'exposava a morir i que les possibilitats de sobreviure eren una sobre mil. Per això només s'oferia aquesta possibilitat als condemnats a mort.
El pacte era el següent: havien d'entrar al final de la galeria, trencar els taulons i excavar la grossa crosta de fang fins que notaren que començava a sorgir l'aigua, moment en què podien eixir corrent.
Com el més normal era que foren arrossegats aigües avall se'ls feien aquests oferiments: la llibertat si sobrevivia, una bossa amb cinc monedes de plata per a la família i una missa pel perdó dels seus pecats si moria.
Per tota la comarca s'havia corregut la notícia que en Bernat faria el darrer servei. Quan arribà el dia, emmanillat, fou conduït al pantà de Tibi. Des del pont d'accés a la presa fins a les roques que la tanquen per dalt es col·locà la multitud, ja que tots volien veure per a poder contar!
Al peu de l'assut li tragueren les manilles, confessà els seus pecats, abraçà la seua dona i es dirigí cap a la gent que allí es trobava dient-los: - Pel baptisme que vaig rebre i amb el sacrifici de ma vida que vos oferisc, el Nostre Senyor m'aculla en el seu regne. - I amb la destral en la mà s'enfilà cap al fons del túnel.
Abans d'entrar mirà la seua dona, la qual, tesa com una ballesta, li tornà la mirada i dels seus ulls prengué el seu comiat. Un murmuri aspectant recorregué la serra:
- Ha agafat la destral!
- El jutge i l'agutzil s'han col·locat en la part de l'escala!
- Ja entra!
Bernat començà a colpejar els taulons que feien de comporta. Els colps, augmentats per l'eco del passadís, ressonaven secs i tallants en l'àmbit de la serra, produïren un silenci sepulcral. Ningú no gosava murmurar. De sobte, se sentí esgarrar-se els troncs i un estrèpit de roques i fang es mesclà amb els passos de l'Enrocat que veloços intentaren la fugida.
Una tromba d'aigua argilosa, que arrossegava roques i branques del fons del pantà, agafà Bernat i amb fúria se l'emportà riu avall.
Quan les aigües es calmaren, el jutge va fer resseguir el llit del riu fins que, a la desembocadura del riu Sec, trobaren el cos desfigurat i mort d'en Bernat l'Enrocat. El darrer acte de sa vida va afavorir aquells que durant anys havia atemorit.