Quan en Janot de l’Hostal va prendre xicota a la Seu, les padrines dels voltants digueren sentencioses: «Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!»

Quan en Janot de l’Hostal es va maridar amb la forastera, altre cop repetiren les padrines: «Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!»

En Janot, però, estava tan embadocat amb la seva muller que no tenia temps d’escoltar les padrines...

Semblava que amb la nova mestressa tot l’hostal s’hagués rejovenit. De totes les parròquies de la Vall, des de Canillo fins a Sant Julià, i fins i tot dels poblets de la Seu i els seus encontorns, el jovent, com si el vi de l’hostal de la Margineda fos més bo i les orellanes més saboroses, venia en corrua i tothora les rialles i les cantades esclafien dins la cuina i menjadors.

I en Janot deia i repetia:

—És la sort i l’alegria que he esposat.

No veia les mirades dels fadrins a la seva dona i no veia les mirades de la seva dona als fadrins...

Les mirades de l’hostalera es fixaren en un foraster més bell i atrevit que els altres, fins que un dia digué el foraster:

—Et vull per a mi tot sol.

I l’hostalera va començar a rumiar la manera de fer que en Janot no hi fos més.

D’una vella bruixa que vivia al peu d’Engolasters va aconseguir unes arrels de «tora» —l’herba més metzinosa que pot trobar-se a la Vall— i va donar-la a en Janot.

Emmalaltí en Janot i, encara encegat per les gràcies de la seva muller, repetia:

—És la sort i l’alegria que he esposat.

I les padrines tingueren raó: en Janot va morir.

Quan l’hostalera hagué enterrat el marit, fou rica. Els diners encengueren les seves mirades i ja no va pensar més en el foraster. Sols pensava en les unces i, com més en tenia, més en volia.

Aprengué mil fetilleries per atraure els hereus rics i els forasters amics de la barrila, i novament les rialles esclafiren a l’hostal de la Margineda.

Passaren els anys i seguiren les cantades i molts hereus forasters van desaparèixer després de passar per l’hostal.

Les padrines murmuraren:

—És la forastera, que té l’hostal embruixat.

Però l’hostalera somreia i deixava dir, i el vi i les cançons atreien nous hereus i nous forasters.

L’hostal va fer-se vell i l’hostalera perdé el seu esclat. Varen seguir murmurant les padrines i un dia, amb les seves unces, vella i sola, la mestressa maleïda va rendir la seva ànima.

El dia de l’enterrament carregaren la caixa en el carro i emprengueren el camí del cementiri de Santa Coloma.

Passat el primer tombant del camí, la comitiva va haver d’aturar-se, car el pobre matxo que arrossegava el carro semblava no poder més. Després d’una petita parada de descans, emprengueren de nou el camí. Deu passes més enllà el matxo, extenuat, caigué a terra. Estranyats, els acompanyants varen anar fins a una borda veïna i, agafant un parell de vaques, les posaren en el lloc del pobre animal. Les vaques aconseguiren arrencar el carro del lloc, però poc després hagueren de parar-se sense poder fer un pas més. Els concurrents, esfereïts, varen veure com a poc a poc s’ensorraven les rodes del carro. Uns moments després era ja gairebé colgat. Amb una forta sentor de sofre va anar ensorrant-se en el camí, fins que desaparegué junt amb el bagul i el cadàver de l’hostalera. L’endemà, en el lloc on havia ocorregut el fet, els passants sols trobaren un clot. Clot que encara pot veure’s no lluny de la Margineda i en el camí que porta a Santa Coloma.