Edicions del Bullent (Picanya), 2005
El rescat del Crist, a Altea
Altea celebra actualment les seues festes majors, en honor del Santíssim Crist del Sagrari, el quart cap de setmana de setembre, amb la sabuda fórmula dels moros i cristians. Si bé és cert que tant els moros i cristians com les dates són relativament recents (el 1979 van desfilar pels carrers d'Altea els primers moros, i fins a l'any 1978 s'ha celebrat el Crist lunarment, el diumenge de sextuagèsima, amb mitja lluna mora penjada del cel entre la punta de l'Albir i el morro Toix), l'advocació al Crist, en canvi, és cosa que ve de lluny als alteans. Ja en el segle XIX podem documentar fulls volanders impresos amb la història del rescat de Crist, que actualment —des de 1995— s'escenifica a la platja de la Roda cada segon diumenge d'octubre.
Mulei —el moro malvat de torn— ofereix la imatge del Crist a un Ronda, Calderó de malnom, a canvi del pes corresponent en plata. El prodigi es produeix quan, posat el Crist sobre un plat de la balança, aquesta s'anivella amb la primera moneda que es deixa caure a l'altre plat. Una volta rescatat el Crist per Ronda, el porta a Altea i el deixa a sa casa, a la costera que —precisament per això— més tard s'anomenarà carrer de Jesús. Anys després, la imatge es trasllada a l'església, a la part de darrere del sagrari, que és on es produeix el que podríem considerar el segon episodi de la llegenda: tot i que el Crist s'havia ancorat ben fort a la paret, un any, quan eixia la processó de Divendres Sant, es va sentir un gran colp, i era que el Crist havia caigut d'on estava penjat, per bé que, curiosament, els claus continuaven ben fixats i la talla s'havia conservat miraculosament intacta. El van tornar a posar al lloc i es va sentir per segona volta el mateix soroll: novament van trobar el Crist a terra. Eixia ja per la porta la Pietat quan, per tercera volta, el Crist va caure inexplicablement. Va ser en aquell moment que tots es van posar a interpretar el significat d'allò: que el Crist volia eixir en la processó. I és per això que en la processó de Divendres Sant a Altea tradicionalment hi havia la paradoxa d'aparèixer el Sepulcre i la Pietat davant del Crist.
...descendir el carrer Santa Bàrbara fins a arribar a la inconfusible Casa Cervantes (la del nostre Francesc Martínez i Martínez, que a més de folklorista era cervantista convençut i erudit, fins a l'extrem que va fer esculpir a la façana de casa l'efígie de l'autor del Quixot), deixar volar el temps des de la glorieta de Francesc Martínez i Martínez (vora la casa de l'escriptor, enlairada sobre la badia en un altre dels cantons de la muralla); continuar fins a l'altre accés del recinte emmurallat, l'anomenat Portal Nou (històricament, també conegut com el Portal de la Mar) i tancar el perímetre pel carrer Fondo (on els xiquets jugaven a pilota a llargues), al final del qual tornem a trobar la glorieta del Manyo.
Explicava Martínez i Martínez que pels voltants del Portal Nou —a tocar de sa casa, per tant— vagava un peculiar fantasma: un jove que amagava així la identitat quan anava a festejar la seua fadrina. I explicava, també, velles històries de suposats fantasmes que no eren sinó contrabandistes furtius o incògnits amants. Avui, dia fresc de tardor amb pluja intermitent, hem descobert Altea plena de fantasmes. No són —com no ho eren els de Martínez— ben bé fantasmes autèntics. Són animetes invisibles que habiten afables cada racó del poble conservat —fòssil del redós perfecte de mar que un dia va ser, testimoni estupefacte de la carnisseria urbanística dels voltants. Rere cada porta, cada pedra, cada olor; rere cada fulla verda, reixa negra, paret blanca, un estol de fantasmes. No són, però, els fantasmes de la por, sinó els d'això tan inescrutable que diem la vida.
Seria impensable, el poble, sense l'església. El campanar, la cúpula, són la coronació que li imprimeix caràcter. Sense l'església, el poble seria una princesa decapitada. Hi ha, doncs, l'església. I les cases, a pilots, que es deixen caure, des del temple, sobre l'aigua blava. Els viatgers, en canvi, hem de remuntar la caiguda de cases, si hi arribem des de la part de la mar. Pugem, per exemple, per la costera del Mestre de la Música -tres-cents i tants escalons: mai no hauríem sospitat que en foren tants!— i arribem a la glorieta del Manyo, un dels cantons de l'antiga muralla, on hi havia el baluard del senyor. La visita mínima consisteix a resseguir el perímetre de la muralla (sobre la qual hi ha foradades portes i finestres, botigues i restaurants) pel carrer del Portal Vell; entrar al carrer Major pel portal que dóna nom al carrer; ascendir fins a la plaça de l'església —que es on fan, per Sant Joan, la tribal plantada de l'arbret—; admirar l'església i la sinuosa cúpula, feta de teules blaves i blanques amb forma d'escata de peix; abocar-se a la Mediterrània, cara a cara amb la serra de l'Albir, des del mirador de la mateixa plaça...