Diputació de Girona /Caixa de Girona - 2003 - Girona
No hi ha dubte que la llegenda més característica de Girona és la de les mosques de sant Narcís. Mentre en altres poblacions fan aparèixer en les seves llegendes dracs, àguiles o lleons, els gironins s'han dedicat a glorificar un petit insecte domèstic, força emprenyador però cordialment casolà: la mosca!
El miracle de les mosques va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l'exèrcit del rei de França, Felip l'Ardit, va assetjar Girona amb motiu de les seves trifulgues amb el rei Pere d'Aragó. Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos, en entrar a la ciutat, es varen portar de manera ignominiosa: varen robar, insultar i oprimir els gironins; varen assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i, finalment, varen profanar el cos incorrupte de sant Narcís, guardat a la col·legiata de Sant Feliu, i li varen trencar un braç. Això va ser massa: del cos del sant varen començar a sortir unes mosques gegants que es varen posar a picar furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant. Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d'escrits, sermons i llegendes i va originar també la típica i tòpica iconografia gironina que lliga indissolublement la imatge de les mosques a la ciutat.
Però encara que aquest miracle de les mosques sigui el primer, no es pas l'únic.
Més tard, quan el 1653 els franceses, manats pel general Plessis-Belliére i el mariscal d'Hocquincourt, varen assetjar Girona, altre cop varen sortir les mosques del cos del sant patró de la ciutat, encara que aquesta vegada es varen limitar a picar els cavalls dels assetjadors, i causaren la mort a més de dos mil d'ells. I anys més tard, el 1684, mentre els francesos (sí, els francesos!) a les ordres del mariscal Bellefond varen tornar a la seva mania d'assetjar Girona, van tornar els patriòtics insectes a picar tant els soldats com els cavalls, causant-ne una gran mortaldat.
La sirena del Galligants (fragment)
En el petit i discret claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, hi ha un capitell únic i meravellós. En els seus quatre costats es representa, repetida, la figura d'una sirena. Però no és pas l'habitual sirena que coneixem per les imatges populars que ens la presenten sempre com una dona amb les cames substituïdes per una cua de peix. La sirena del Galligants no té una cua: en té dues! No és pas un cas únic en la iconografia medieval, però sí que és un cas molt poc habitual, del qual resten pocs exemplars. La sirena, molt prima, amb les costelles marcades, i amb una llarga cabellera, està sobre les aigües aguantant amb les mans els extrems de les dues cues de peix que, sortint del cos, es recargolen cap endalt. A l'inici de cada una de les cues hi ha un dibuix gravat que no és clar si representa dos ulls o dos sexes.
Pels psicoanalistes i els experts en simbolisme, les aigües representen el món subconscient, l'immens i desconegut món que jeu sota la part conscient de l'home.
Si els signes de la cua de la sirena són ulls, podrien representar el coneixement del món ocult. Si són sexes (dos per falta d'un!) podrien significar l'immens poder de la potencialitat sexual que està amagada sota la censura que ens imposen el seny i la realitat. No oblidem que pels iniciats en esoterisme, i fins i tot pels místics, la polaritat sexual té una significació molt més profunda que la simple genitalitat. En tot cas, la sirena constitueix un símbol que hauria de ser analitzat pels qui estudien el fosc univers, l'immens i profund territori que tots tenim sota el que sabem i coneixem racionalment.
Una d'elles diu que, temps era temps, de la font d'en Pericot no rajava aigua sinó oli. Però que ningú no s'atrevia a anar-ne a cercar perquè la font estava protegida per una enorme serp que devorava qui s'hi acostava. Però heus aquí que una vegada, un pagès de la vall de Sant Daniel, més valent que els altres, va anar a espiar el monstre. Amagat darrere les bardisses va veure com la gran serp s'acostava a la font per beure l'oli. Però, abans de fer-ho, va deixar a terra una meravellosa pedra, que brillava en mil esclats, i que duia agafada entre les dents. El pagès va decidir obtenir la gemma i, veient els perills, es va inventar un estrany artefacte: va agafar una bota de vi buida i hi va clavar molts claus de ferro, llargs i punxeguts, de dintre cap a fora, de manera que la bota es va convertir en una mena d'eriçó. A la tapa, que es tancava per dintre, hi va obrir una mena de trampa per a poder-hi treure la mà. Al matí, abans que arribés la serp, va anar a la font d'en Pericot, es va posar a dintre la bota i va tancar per dintre. Un xic més tard, en arribar el monstre, el pagès va veure com deixava la joia a terra i es posava a beure l'oli que sortia de la font. I ell, passant la mà pel forat de la tapa, va agafar la pedra. En adonar-se'n, la serp va atacar furiosament la bota i s'hi va entortolligar amb tota la seva immensa força. Naturalment, com més forca feia, més se li enfonsaven al seu cos els llargs claus. El pagès, esverat, va invocar la protecció de la Mare de Déu. La bota, el pagès i la serp varen baixar rodolant fins el Galligants, on la bèstia va arribar ben morta. I el pagès, agafant la meravellosa joia, va anar cap a la catedral i la va oferir a la Mare de Déu per haver-lo salvat. I diuen que, durant molts anys, aquesta pedra misteriosa va ornar la gran corona daurada que cobreix el denominat Llit de la Mare de Déu, que es muntava cada any a la catedral el dia de l'Assumpció.