Edicions Destino (Barcelona), 1960
Rosaura procedia d'una família catòlica, d'ascendència rural. De joveneta havia sentit vocació religiosa, i als divuit anys ingressà en una «Obra de senyoretes per a l'educació cristiana del pobre», fortament arrelada a la comarca. Va aconseguir un lloc molt destacat prop de la directora, que tenia èxtasis, reputació de santa i greus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica. L'afer anà de mal en pitjor quan sorgiren les aparicions i els miracles, però anaren trampejant amb les donacions universals de béns i adhesions histèriques en l'apostolat. Finalment aconseguiren una mena de «statu quo» mentre s'esperava la sentència de Roma. Rosaura, en l'endemig, conegué un xofer que menava un camió de transport al mercat setmanal de la localitat, i s'enamorà. L'escàndol fou terrible, i Rosaura hagué d'abandonar l'obra, car es considerava que tota relació entre sexes, encara que platònica, era impura. El xofer pensà que transgredia la llei civil i canònica, per tal com acabà per creure que havia tingut relacions amb una monja, i, esverat, abandona Rosaura, que va haver d'anar a servir en un poblet de la costa.
Tomàs contestà que, com a dedicar-se, es dedicava a ben poca cosa. Llegia, feia esport, li agradaven les dames i la historia. Tenia una gran casa pairal a Banyoles, a Catalunya, amb mitja dotzena de gossos de raça. Havia obtingut, també, el títol d'enginyer industrial, com era costum en la família. Estava, això no obstant, cridat a una gran aventura.
Varen arribar a Sant Feliu de Guíxols a quarts de nou del vespre. Tomàs hagué d'aturar-se un parell d'hores a Banyoles, a la masia de Palol de Revardit, on donà les instruccions necessàries i continuaren la ruta fins a Sant Feliu.
La tenebra era impenetrable. En algun lloc imprecís de la coberta, una torxa flamejava a penes sota la força del vent, i descobria formes vagues. De tant en tant, eixia un rostre, el moviment articulat d'una mà o la ràpida lluïssor de quelcom metàl·lic i brillant. La tenebra era il·luminada, a voltes, per una claror lívida, d'alba o crepuscle, molt més enllà de les coses reals i tangibles, més enllà de la distància i del temps, i apareixia, llavors, la corba suau d'un pujol amb la tofa de l'arbre preferit, i la blanca tanca de l'estable sota les fulles de les moreres i els pebrers. Hi havia tres graons davant la porta d'entrada i, en el vestíbul, la fornícula amb la imatge barroca de la Mare de Déu del Mont. El servei dormia encara, així com els sis gossos de Tomàs. Però aviat la vella Magdalena es despertaria, la vella Magdalena que entrà als setze anys a la casa, i venia de Faió sense saber llegir ni escriure. També s'entreveia el llac i el corral de can Morgat, el qui foragità els bous i l'arada abans de la miraculosa inundació. Tot esdevenia ingràvid, sense pes, amb una rara punta de malenconia, s'allunyava, s'allunyava empetitint-se, i brunzien les abelles en un eixam vertiginós i bressolador.
Entraren a la població pel carrer de la Ferreria i anaren directament a la «Fonda del Comerç», que és un establiment regentat per una vídua, la senyora Vilaseca. Al vestíbul, hi ha dos testos, un a cada banda, amb plantes de saló, i a la paret, una placa de la Direcció General del Turisme amb la classificació de segona categoria, i una marina esvaïda, del temps de Martí Alsina. A dalt, a l'entrada, on es puja per unes escales de rajols vermells, hi ha una porta vidriera amb un rètol gravat que posa «Fonda del Comerç» en lletra anglesa. Al buró de recepció, que és on s'omple el full dels viatgers, hom veu, generalment, un gran gat eunuc que s'endormisca amb la bonior de les mosques.
Uns quants hostes sopaven al menjador. La llum quedava aturada en el cristall de les setrilleres i, després, s'escapava cap a un gran mirall on hi havia enganxat, amb paper de goma, el cartell de l'equip de futbol de la localitat. També hi havia un bufet amb dues piles de plats i ampolles de vi.
Tomàs pujà a la seva habitació, després d'acomiadar-se de Mariano, que marxarà l'endemà a primera hora. Li deixa encarregat que doni una mà de pintura a «María de l'Estrella» i que, a més, repassi el motor. Sobretot, les bugies.