Editorial Pòrtic (Barcelona), 1991
No s'atreví a dir-li què li passava cada vegada que anava al casalot —la mare li hauria dit que era un boig i l'hauria renyat— i s'aconhortà de pujar a l'estudi a cercar-hi refugi. Quan n'hagué tancat la porta, reconegué que no s'havia aturat mai a pensar per què el desficiava tant anar a veure la tia, tenint en compte que, després de les dues besades de rigor, ella sempre li allargava la mà sarmentosa i li deixava un bitllet de cinc pessetes dins la seva, «per als teus vicis dels diumenges», solia dir. Però, tot allò era tan silenciós i fosc, que el corprenia. Sobretot, la gran sala, amb els finestrals que donaven al carreró ombrívol, les persianes dels quals no s'obrien mai. L'estança li queia damunt cada vegada, mentre esperava l'aparició de la tia. Es mirava mig amb recel els personatges familiars que penjaven de les parets gruixudes i emblanquinades i, encara que s'havia de reconèixer que mai no havien sortit de les vases daurades ni s'havien trastocat per res, l'aire incert de la sala el feia dubtar si eren realment olis obscurits pel temps o algun fenomen més romàntic i intangible. Tothom deia pel poble que la tia era tota una senyora, però ell, en veure-la, més que respecte, sentia una mena de por que el paralitzava i que hauria estat bastant més desagradable i menys profitosa, si la tia Càmfora no hagués interpretat això com una manifestació agraïda de submissió filial.
Recordà que, també en el casalot, hi havia passat la pitjor nit de la infància: va ser una vegada que hi va haver de romandre a dormir, quan només feia un parell de dies que havia mort l'oncle, un home rabassut i baix, de qui la gent opinava que semblava mentida que hagués pogut fer duros amb canya de sucre i cafè ni a Puerto Rico ni enlloc.
D'aleshores ençà, sempre que traspassava la porta i travessava el vestíbul, esperava que l'envestís la flaire dolcenca que l'encens o la claror esgrogueïda dels ciris acabant-se de cremar, en formació de sis per banda, que havien custodiat el taüt. Aquell vespre la tia l'envià a dormir a una habitació amb llit de cobricel i canterano de caoba, tot presidit per la reproducció acolorida d'una verge de Murillo. Hi feia fred, i s'havia hagut de despullar de quatre grapades. Pijama posat i encaramellat al llit, havia mirat d'arrufar-se sota el llençol i la vànova cotonada. De cop, el silenci s'havia poblat de cruixits de mobles, de grinyols de frontisses, d'alens d'un temps passat que era història familiar. Recordà que, tot i haver tancat fort els ulls, una lluminària immensa li creixia dintre i el cegava. Es convertia en una superfície plana i blanquinosa que, de cop, anava enfosquint-se a poc a poc com passava gairebé sempre a la pantalla de l'Alcázar. Pensà que havia estat una sort que aquella vegada n'hagués sortit resplendent en blanc i negre un contrallum de Verónica Lake, igual que si allò fos el segon passi de Me casé con una bruja. El cos se li havia amarat de suor, i hagué d'allargar les cames sota el tapament a la recerca de racons de frescor.
Arribava entre les nou i les deu del matí, s'instal·lava en el despatx —gran, de sostre alt, ben moblat i amb uns quants paisatges de Vallsquer, Cardona, Miret, que no li agradaren gaire, però tenien molta anomenada entre els amics del pare— i hi feia entrar el gerent i el secretari, que, obeint instruccions paternes, el posaven al dia sobre el funcionament de l'empresa. No sortia de la fàbrica fins a primera hora de la tarda, però, llavors, venia la part més gratificant de la jornada: s'havia guanyat el dret d'anar a peu pla al lloc de reunió reservat als senyors i a la gent de professions liberals, sa Botigueta. Cada dia, en haver acabat, s'hi prenia un vermouth, amb l'excusa que havia d'informar el pare del que havia passat el matí a la fàbrica, però li tenia dit que si hi eren el notari o un qualsevol dels missers del poble, més valia que ni obrís la boca.
En haver passat un parell de setmanes, la vida li semblava tan rutinària com abans de partir, d'una monotonia sense possibilitat de sorpresa, i això l'avorria implacablement. Horabaixa, tornava un parell d'hores més a la fàbrica i després no sabia què n'havia de fer, del temps lliure. Els seus antics companys de batxiller s'havien espargit i duien una vida molt diferent de la seva; a més, el pare deia que no eren els més adequats per a mantenir-hi una relació social continuada. Però, d'altra banda, els fills dels altres terratinents, dels fabricants o dels emigrants que havien fet fortuna a Puerto Rico o a França, els trobava tan abúlics i pansits, «són de mira'm i no em toquis», li deia al pare quan aquest protestava que no es feia amb la gent, que els tenia aversió. Així que no tenia amics, i es passava les tardes tot sol. Tampoc ja no llegia, n'havia perdut tot l'interès, i l'única diversió que tenia era de jugar una partida d'escacs, una vegada per setmana, amb el metge vell del poble a sa Botigueta.
Instal·lats a can Galiona, en una de les taules de la voravia, Teresa no es trastocà gaire perquè no acabava d'arribar el granissat de llimona que havia demanat, ni ell semblava tenir gaire delit pel pernod que, fent-se l'homenet, havia comanat al cambrer per impressionar-la. Havia vist que els amics de son pare en prenien els diumenges a sa Botigueta, en sortir de missa de dotze (a ell sempre li demanaven una gasosa, «un xampany blanc», deien, fent-li la mitja de condescendència), i trobà que aquella era una bona ocasió de venjar-se de la discriminació i de presumir un poc. Quan vingué el cambrer amb les begudes, prengué alè i posa molt d'esment a preparar-se'l amb l'elegància i l'exactitud escaients: simulant tota la perícia del món, col·locà l'embutet de vidre sobre la copa, hi deixà caure un terròs de sucre i, amb el pitxeret, s'abocà un rajolí d'aigua glaçada. El líquid gotejà dins la copa i el licor, a poc a poc, s'esblanqueí tot. S'esperà encara una mica per tastar-lo, però el ritu s'havia acomplert: amb la llengua fent-li flamarada, es decidí de cop a mirar Teresa directament als ulls. Li semblà la noia més polida del món.
—Ets preciosa i m'agrades molt —li sortí d'una tirada, i ella trencà una rialla fresca com el granissat que s'empassava.
I el mes de setembre, la calor no afluixava. A la fàbrica tot continuava com sempre, però hi havia hagut un lleuger descens de la producció, i això bastà perquè hi hagués una certa inquietud. Tot i així, aquell capvespre sortí del despatx una hora més prest. Volia anar a can Mora, a veure l'exposició d'aquarel·les d'Erwin Hubert i no s'ho pensà dues vegades. Quan les hagué vistes, en sortí convençut que allò eren postaletes una mica grans i, avorrit, se n'anà a plaça a fer una cervesa. S'instal·là en una de les taules de la voravia, prop del brollador, ben disposat a agafar tota la fresca que pogués. De sobte, s'adonà que l'observaven. Era una mossa de cabells rossos i reülls, de cara rodonenca i atractiva, amb uns llavis molsuts, malignament entreoberts. No es recordava de qui podia ser i per molt que s'hi esforçà, no aconseguí de posar nom i llinatges a aquella aparició. Cames llargues i dretes, pits afavorits, però proporcionats, «i ara em somriu i tot... Doncs sí que estic ben posat, si toca que la conegui d'alguna cosa...», i s'estigueren una estona mirant-se gairebé de reüll. Se la imaginà en el Florian. Una madonna. I de cop, s'adonà que havien passat una pila de mesos, gairebé un any, i ell no havia tingut consciència que hi havia dones al món.
La mossa s'aixecà i li envià la darrera mirada esllanguida. Ell pagà la cervesa i travessà la plaça darrere la desconeguda, però a una distància prudent. Tombà pel carrer de la Rosa, després pel de la Rectoria, i ell darrere, sense perdre-la de vista. Tenia una manera de caminar que li semblà elegant, una mica provocadora i tot. Balancejava les anques suaument i duia el cap molt dret. No passava ningú pel carrer, pegà embranzida i s'hi col·locà devora.
—Es forastera vostè, no es ver? —lamentà no haver trobat cap manera més digna d'abordatge.
Pare i fill s'assegueren en un banc prop del brollador i semblaven satisfets.
—Què? Què me'n dius?
—Com a festa ha estat passadora, crec jo.
—En Toni Figueres s'ha quedat molt ben impressionat. Hem parlat tot el temps de negocis, d'inversions i de tot això... I saps què m'ha dit, entre whisky i whisky? Que ell no era partidari de vendre la fàbrica, sinó de tancar-la, treure tot el personal al carrer amb les mínimes indemnitzacions possibles i, després, transformar els edificis en bungalows per a turistes més pobres. Diu que també hi ha diner a guanyar, així, perquè no tothom que vol viatjar ho pot fer realment. Sap que a Europa s'està imposant la febre de viatjar i de les vacances econòmiques. És clar, com que aquella gent no veuen el sol mai... En fi, que ell opina que ho hem de saber aprofitar. No és cap mala idea, no ho trobes?
—Depèn. Perquè, a veure, d'on traurem capital per fer una inversió tan grossa? Comptàvem amb els diners de la fàbrica...
—Sí, ja ho sé; però això no és cap problema. Podríem invertir una part dels estalvis dels darrers anys i demanar un préstec als bancs sobre les terres i el complex hoteler que feim comptes construir. No ho tindrem gaire difícil, aconseguir un crèdit, perquè el nom de la família pesa molt i les possessions són un aval prou convincent. A més, els bancs saben millor que ningú, perquè n'estan molt ben informats, on hi ha els bons negocis, i aquest ho és, segur. En Figueres diu que pagaríem els interessos i aniríem tornant el crèdit amb els guanys, perquè en tindríem des del començament, segons que m'ha dit, i substanciosos, a més. Així només arriscaríem una part del capital...
—Tu, això, ho entens més que no jo, perquè jo, dels diners, ni idea...
—M'ha dit també que podem comptar amb ell. Que les seves agències ens ompliran l'hotel i els bungalows; que m'ho garanteix, m'ha assegurat, sempre que ens posem d'acord en els percentatges de les comissions...
[...]
No va ser tan fàcil el procés de tancar la fàbrica. La construcció del nou hotel, la concessió dels crédits, les relacions amb les agències de viatges, sobretot amb les de don Toni, per a preparar la temporada vinent, a un any vista, tot això rutllava a la perfecció, sense cap problema gaire gros; però la fàbrica, de la qual ell s'ocupava més directament, va ser un garbuix de tensions i de maldecaps. Començaren per reduir la producció a la meitat i per acomiadar els treballadors més vells, després del previ pagament d'indemnitzacions prou avantatjoses, i no els varen substituir. Després, anunciaren que la fàbrica tancaria i que l'empresa desitjava arribar a un acord amb tota la plantilla, perquè no volia que ningú en sortís perjudicat. Ho argumentaren molt bé. Digueren fins i tot que en aquells moments l'empresa no tan sols havia deixat de ser rendible, sinó que començava a tenir pèrdues i que no es veia el final d'aquell camí. Encara que una bona part de la plantilla era de noies joves, acollí la proposta amb recel, i un grupet, que no s'amagà gens d'exterioritzar la desconfiança que sentia, amenaçà de boicotejar l'acord, si abans no s'estudiava la possibilitat que els mateixos treballadors gestionassin l'empresa en règim de cooperativa.