Universitat d'Alacant - 2015 - Alacant
La Festa era balls pels carrers i les places del poble, i farolets de paper que s'agitaven en l'aire. I les parets d'algeps de les cases, adornades amb palmes verdes i paper fi de mil colors que formava geometries i figures. La Festa era els nanos í gegants de la Vinguda de la Mare de Déu, al desembre, pel barri de Tripa, a les Portes Encarnades. El tabalet i la dolçaina. La piloteta blanca, de pell i de serradura, que botava i botava, nugada amb una goma al dit.
Era la Festa la tómbola i les barquetes; la fira de Sant Andreu, vora el pont Nou una temporada, més tard al Quartel Vell. La nòria mecànica, carregada amb sacs d'arena. L'ona marina. El tren fantasma. Els cavallets de cartó. I una balena embalsamada que portaren un any i que era enorme i que feia una olor molt roïna, perquè estava pudenta.
Era la Festa els trons i els coets. I la gran palmera de la Mare de Déu. Deien els llibres d'actes que el Consell disposava que els carrers s'havien d'adornar amb lluminàries per a les festes de la Mare de Déu d'Agost, i s'havien de servir refrescs amb el gel que els de l'Alcoià havien guardat des de l'hivern dins dels pous de neu, en l'entranya de la serra; i es corrien bous; i es disparaven focs d'artifici i llums de bengala.
La Festa era la fira de l'Assumpció, l'estrena de la roba, la camisa nova, la fotografia de família que una volta a l'any, per les festes d'agost o pel Diumenge de Rams, ens feia Formigó, el retratista, alt i cepat, amb els cabells rulls, amb aquelles antigues màquines de retratar que duia penjades al coll. I al revers de la foto estampava, amb un segell de cautxú, la data i el dibuix d'un formigó retratista. La Festa era el trage que el xiquet portaria tres o quatre anys seguits, allargant-li les mànigues i els camals dels pantalons a mesura que creixia. Sos pares li compraven un joguet de la fira que posaven al passeig de les Eres de Santa Llúcia o al passeig de l'Estació. Sota la llum d'una sola bombeta que penjava d'un fil hi havia trenets de llanda pintada de colors, carretilles de fusta, balons de goma, monyicots de cartó i de pasta pintada, monyiques de la Xina.
En vam fer un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre.
Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. Les festes, per a perdurar a través del temps, bevien de les essències més fèrtils de la comunitat; de les coses més primàries i més radicalment humanes; del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l'esperit de veïnat.
El nostre era l'antic culte assumpcionista a les terres de la Corona d'Aragó, l'única resta a Europa, l'única supervivència ininterrompuda del teatre d'origen medieval als Països Catalans, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos. Era la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits.
Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats. Era la religió i la màgia, el part i la collita, els fruits de l'estiu. El resultat del pas de molts segles i de molts homes.
Era les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells i de la història antiga. Era l'idioma viu, la llengua coneguda arreu el món com a llengua catalana: el bell valencià dels nostres pares. L'idioma que de Salses a Guardamar era un, encara que moltes en fossen les parles.
Els homes de la platja del Tamarit van veure que entre les ones es descobria un punt negre que anava aproximant-se a la riba. S'aproparen a veure quina cosa seria allò i, veient una arca tancada, pensaren que devia ser roba d'alguna embarcació.
Però l'arca no portava pany ni encaix visible i el guardacostes Francesc Cantó l'hagué d'obrir a colps de ferramenta. Dins hi havia una imatge de la Mare de Déu. Maria Assumpta, gitada, embolicada amb teles pobres, amb els ulls molt oberts i la pell negra, sense la gepa de les marededéus adormides medievals i barroques, que tenien el cap lleugerament aixecat per a recolzar-li'l sobre el coixí.
Hi ha qui diu que dins d'aquella arca es van trobar escrits on, des del cel, s'indicava com s'hauria de celebrar la Mort i l'Assumpció de Nostra Reina i Senyora.
Anaren fins a la mar en processó i n'alçaren acta eclesiàstics i seglars i els homes de govern: el justícia de la Vila i el seu districte, el procurador general, el governador del Castell de Santa Pola, el vicari perpetual d'Elx, el cap del Destacament de la Torre del Pinet, dos soldats i el notari. Tots plegats donaren gràcies a la Divina Omnipotència.
Les marededéus negres eren antigues estàtues de deesses paganes: l'Isis egípcia, l'Astarté fenícia, l'Istar assíria, la Tanit púnica, Ceres, Cíbele damunt un carro tirat per lleons; imatges que van ser amagades i que s'introduïen en la religió cristiana a mesura que les descobrien en una població o en una altra.
Venien a la llum i inauguraven una advocació i una devoció en convertir-se en imatges de la Mare de Déu i ser sacralitzades. Miraculosament eixien dessota terra quan els llauradors hi treballaven; se les trobaven els pastors dintre dels arbres o de les coves; o els pescadors o els guardacostes les veien venir flotant enmig de la mar.
Eren les estàtues d'Isis dipositades a les cambres subterrànies dels temples, transformades en marededéus negres, amb l'ofrena inscrita: A la Verge que ha parit. Eren la Terra abans de la fecundació, disposada per a rebre els raigs del sol. Eren la Terra primitiva, el subjecte de la Gran Obra, la Matèria Primera, espill de l'art, l'estat mineral que surt de les capes metal·líferes enterrades sota la roca. Eren una substància negra, pesada i trencadissa.
Pot ser que si la Dama d'Elx hagués estat descoberta a la baixa edat mitjana, ella hauria estat la nostra patrona, amb els seus joiells, collars i vestimentes luxoses. Però va tardar massa segles a eixir de sota terra i només li arribà una adoració totèmica i anacrònica.
Li tocà ser sacralitzada a aquesta imatge d'un barroc popular, ambigua, de figura exempta, dempeus, com disposada a pujar-se'n al cel de puntetes, sense fer soroll.
Li tocà a aquest bult de vestir, no anterior al segle XVII, i artísticament mediocre, com digué Ibarra en l'únic comentari que algun cronista es va permetre sobre la Mare de Déu d'Elx.
Els rectors deien que no hi havia llengua humana que gosàs descriure l'interior de la Mare de Déu. I els glossadors marians no van fer cap anàlisi de l'obra.
Entre tots els miracles atribuïts a la imatge, no n'hi va haver cap que la lliurés de les flames que la mossegaren i l'encengueren. No hi va haver miracles a l'Espanya de l'any MCMXXXVI. Només mort, destrucció, barbàrie i odi. Com els anys d'abans. Com els anys de després.
Consueta de la Festa de l'Assumpció de la Gloriosíssima Mare de Déu dita vulgarment la Festa de la Vila d'Elx, que se celebra a catorze i a quinze d'agost perpètuament. I també: Consueta o Director per a la gran funció de Vespra i Dia de la Mare de Déu de l'Assumpció, Patrona d'Elx, per als mestres de Capella.
Aquest és l'inici escrit de la Festa, el començament del text musical i literari conforme el van titular els anys MDCXXV i MDCCIX.
Eugeni d'Ors digué que era un misteri, i no un auto sacramental, gràcies a Déu. I, en efecte, no ho era, perquè no era l'eucaristia la base de l'argument de la Festa. El Corpus Christi havia arribat abans, envoltat de pompes representatives, de processons i de disfresses pels carrers i per les esglésies de ciutats i viles d'Europa. Pedrell li deia «drama liricolitúrgic». I, d'altres, «drama sacrolíric». Òscar Esplà pensava que se li devia dir Festa, com diu que es deien aquestes representacions als Països Catalans, a Itàlia i a Occitània.
I, en fi, alguns, anacrònicament, van pensar que era un òpera religiosa per ser tota ella cantada, oblidant que no era prou per a fer una òpera que l'obra fos cantada.
El nom de Misteri era recent. La representació començà a ser coneguda així durant el primer quart del segle XX, quan se li aproparen els primers erudits noucentistes que degueren pensar que li calia un nom culte.