Editorial Selecta - 1950 - Barcelona
Tota la ruta fins al pas dels Lladres és una pura blancor de bens. A l'estiu aquests tocoms són com un món fabulós, com una vida supraterrena, claferta de misteri. Aquests pastors, rodant nit i dia d'un llom a l'altre del Puigmal, sempre enfonsats en el polsim blau del cel, us apareixen com ésser mítics caiguts dels núvols, fills del sol i de la lluna, germans del vent, de les boires, del tro i del silenci. Hola! Aquells pitons de la carena de Fontalba anuncien que Núria és a la vora. Alto, doncs; ací la teniu. No, no aixequeu l'esguard. Ho torno a dir: Núria, per excepció, és a baix de tot, al fons de la vall refulgent de llum, voltada de silenci i de misteri. El símil serà tan gastat com vulgueu, però no en trobo cap de més exacte. Núria, des de dalt de Noucreus, és com una perla dintre d'una conquilla de nacre.
I quin fenomen més estrany! Aquest camí mena avall, dret, tot esllavissant-se per la tartera. I, tanmateix, les meves cames sembla que tirin amunt, amunt... Hi ha quelcom sobrenatural en aquest paisatge indefinible, una barreja de cosa tancada i d'horitzó infinit, de sentor de serra brava i de flaire d'encens, d'estupor i d'alegria voladora.
I us veieu tan petit, tan desnerit, i us sentiu tan poqueta cosa que en entrar al santuari us sembla materialment que la Mare de Déu us vingui a rebre a la porta i us estrenyi amorosament contra el seu pit.
L'hivern a Núria
I
Del bell estiu l'esplèndida rialla,
que als cims de Núria és un somrís a penes,
ha finat baix la boira, que davalla
des dels talls espadats de les carenes.
Com tos de tísic que la boira ofega,
branda l'Angelus últim la campana;
i la fosca pesanta s'arrossega
per les comes avall cap a la plana.
Els ermitans se'n van. Al néixer el dia,
mentre la neu va dominant l'altura,
s'allunyen de la casa de Maria per
la gorja que mena a la planura.
I la neu va baixant. L'ala pesada
del torb assota aquella terra morta.
I la neu en muntanyes aixecada
del camí de la vall barra la porta.
Núria
Havíem plantat banderoles fosques dalt dels
cims i encès teieres al campanar. Passaven els
llops, però jo no movia les mans de l'aigua.
Es desfullen les cares
vidres enllà dels colls;
a les cel·les alades
han vençut els herois.
Al ras, entre tarteres,
fumegen els cavalls;
la passa es fa més curta
i el cor i els ulls són balbs.
En el clot dels silencis
braceja l'eguasser;
fa un crit per a espantar-nos:
és una pedra més.
S'ajoquen les campanes:
hissen negrors als cims!
seré còdol i boira,
la por d'altri i de mi.
Els llops són a la coma,
passarem pels estanys
amb guants de neu, sense arma,
a l'encesa dels faigs.
Ja branquegen les aigües
i grana el glaç premut;
el vent duu cants de sílex:
on és el mar; i tu.
Al cel cremen les xifres:
Nou Creus, Nou Dards, Nou Fonts;
vinc per camins de feltre
bru i desolat com Vós.
Oració a la Verge de la vall de Núria
Petita i fosca com un gra de pebre,
Verge de la vall de Núria.
Caritat, Fe i Esperança
de les vides anònimes, modestes,
que es nodreixen la sang
amb el brutal i pur deliri
del desllorigament de les muntanyes
en líquids diamants i enormes penyes,
per endolcir-se en la suau cassola
de la verdosa vall.
Verge de la vall de Núria,
irreductible veritat
del més càlid i tendre dels misteris
triomfant en els climes sense història
dels avets buits de cor
i de les castes insensates herbes
sols posseïdes pel dolor del vent.
Verge de la vall de Núria,
somni de tempestats i de ramades.
d'escardots inefables i magnífics
i de silencioses violetes.
Verge menuda, tímida presència
d'un sentiment de foc
en un fossar desert de neus perpètues.
Verge de la vall de Núria,
rígida i palpitant realitat
de fusta i flamarada.
Rosa negrenca del Diví Pastor,
que, en un imperi dens de pasturatges,
lubrifiques amb mel
els ulls extasiats de les ovelles
i al blau del cel fins tremolar les àguiles.
Què hi vol dir, que siguem al ple de l'estiu? Aquí a Núria, en aquest altíssim amfiteatre d'on encara s'enlairen prodigiosament fins a les puríssimes blavors del cel les emmoradides tosses dels estreps més veïns del Puigmal, el sol no hi pica. Prova d'això que, estant-me a les dotze del dia ajaçat a l'ocrosa molsa d'un assolellat pendís coronat de bosc per fruir sibaríticament de l'imposant panorama de les grans solituds que d'allí es gaudeix, sentia encara calfreds.
És que l'airet cru que es despenja d'aquells sobergs turons després d'haver-se refregat per les congestes que esclaten de blancor damunt l'atzur eteri, atenua les calories de sos raigs.
—I això que m'hi he estat tant de temps de panxa al sol i cap descobert! Però què hi vol dir, el sol?—pensava jo—. Aquí només és claror, joia, que s'escampa per aquests deserts de pòrfirs avui pelats de neu; moixaina, clement i passatgera, per a l'herba que per voler de Déu hi neix.
Una vegada va haver-hi una gran pesta de caparra (cenurosi) entre el bestiar. Tot es tornava boig, caminava de costat i feia tres passes endavant i dues endarrere; tots els caps es morien de cansament i de fatiga, puix que mai no podien estar quiets. Els pastors, espanats, davant de la ruïna que els esperava, perquè el bestiar es moria com mosques, van acudir a Sant Gil perquè els emparés; el sant els va escoltar i l'epidèmia fou ràpidament conjurada. En agraïment de tan gran favor, els pastors feien cada any una processó el dia de la festa de Sant Gil; imitaven els moviments del bestiar: feien tres passes endavant i dues endarrere, caminaven de costat i, de tant en tant, donaven una volta en rodó. Més ençà, se celebrava de manera també molt típica. Només hi concorrien els pastors i la clerecia. Cada pastor anava acompanyat d'un manyac amb una grossa borromba al coll. La precedien els gamfarons i la creu. Seguien tres pastors, amb altres tantes banderes. La del mig era de Sant Gil. Era obligat que la portés el més vell o el més jove dels concurrents. Dur-la era tingut com un gran honor. Era costum que el portador estrenés una cuera o una samarra de pell d'isard. Eren molts els pastors que esperaven estrenar peces en tal dia com avui, especialment les obrades amb pell. Una nota molt curiosa d'aquesta processó era la presència. d'un gran nombre de gossos, que caminaven submisos i manyacs al costat de llurs amos, sense moure fressa, com si s'adonessin del caràcter de l'acte. Tots els gossos d'atura, participaven en el seguici. Els ramats restaven completament abandonats i sense guarda, puix que era creença, entre pastors, que Sant Gil vetllava pel bestiar, i no es tenia notícia que mai, vuit dies abans i altres tants després de la festa, hagués mort ni un cap de bestiar ni s'hagués produït cap cas desagradós en les ramades. A la capelleta del sant se celebrava un solemne ofici, finit el qual es cantaven els goigs, que entonaven només la clerecia i els pastors. La intervenció d'altra gent hauria estat mal vista pels de samarra. La funció durava fins als volts de les dotze. A aquesta hora, segons el costum tradicional, tocaven un corn, el qual anunciava que era l'hora de l'àpat per a la gent i del pinso per al bestiar.
Record de Núria
Quan s'afeixuga el viure greu
i el desmai cerca una portella,
penso aquell lloc com una estrella
en un confí del país meu.
Llunyana altura, blanc de neu,
aigües i flors de meravella,
silenci pur, una capella
i una gentil Mare de Déu.
Esclops humits de la pastura,
ciris perquè la criatura
tan desitjada vingui al món,
una campana matinera
i l'isard fi ran de cinglera
que ensuma el vent alçant el front.
Els meus primers records de Núria es confonen amb les vaguetats i les il·luminades certituds de la infantesa. Encara la gent hi pujava a peu o cavalcant un animal segur. Però des de l'eixida de casa, a Ribes, es veia ja el tragí de les obres del tren, amb fressa de vagonetes i de pics, i l'esglai, de tant en tant, després de crits de: «Foc!», de les barrinades. Fins i tot alguna pedra queia al rec que passava darrera de les cases, i les rentadores en romanien apartades mentre durava l'alarma. Hi havia gran activitat; la muntanya canviava d'aspecte i el bosc reculava, indefens, silenciós.
El sol d'aquells estius llargs i tendres! Qualsevol cosa em feria la cara. Cansament dels carrers costeruts, greuges de la meva inferioritat, fill de la vila, però infant de ciutat, davant dels nois avesats a tot! El fred de les baranes de ferro i dels pedrissos de vora el riu em calmava la cremor de les galtes, i hi havia el misteri de la nit de l'aigua blanca, sorollosa, veloç, amb fortors de reïna i de molsa... Mai no vaig veure Núria de prop, car el camí — mentre no hi hagués el tren, i, el tren, qui sap qui el veuria! — era arriscat i basardós, bo només per a un pelegrinatge de necessitat.
La meva família i altra gent me l'havien descrit tot sovint, aquell camí, ara deixat en l'abandó implacable del temps. Ells me'l feien témer i estimar, amb el temor profund i la misteriosa estimació de l'inconegut, i el veia en somnis, tot i que només en sabia un bocí del començament. Ells solien sortir de fosc, i jo, a desgrat del propòsit de despertar-me, prosseguia al llit el meu son resignat. Entrat el matí, en llevar-me, obria el finestró i guaitava cap als cims com si pogués albirar algun senyal de l'expedició. Sovint el cel era tot fosc pel cantó de Núria. Una tempesta local que anava i venia. Els pics més alts es cobrien a estones de boires canviants. Però als meus peus, al meu volt, la placidesa monòtona, pesant, del poble a l'estiu, amb els carrers deserts i empedrats, era un oasi sense aventura.
La gent de la vila pujava molt sovint a Núria, àdhuc els vells i els infants. No mancaven mai, les malalties i altres trasbalsos per a demanar gràcia a canvi d'una prometença. Els homes més descreguts oferien els vots més treballosos i se'ls veia emprenent la pujada amb un infant a coll, ja ben crescut, miraculosament salvat de la mort. Alguns estaven malalts després i perdien alguns dies de sou. Les dones els seguien, de vegades llagrimejant: eren sacrificis tan grans per a homes que no creien en res! Hi havia tant d'amor i tanta forca viril en el gest! A més, la pujada no sols fatigava: era perillosa.