Consell Insular de Menorca - 1981 - Ciutadella
(...) El català és viu, ple encara de saba, intèrpret fidel de la raça forta, activa, valenta, emprenedora, aventurera... i que no està disposada a abdicar. Els vertaders catalanistes, clarividents, patriotes, s'han proposat de salvar llur llengua nacional, qui no és, de cert, el castellà, de la fatalitat que l'empeny a degenerar en patois, d'arrabassar-la de la mort, i, per acabar-ho d'adobar, de la decadència i de la degeneració.
(...) Si els catalans aconsegueixen de salvar llur llengua d'una metamorfosi mortal, hauran, a la vegada, salvat la pàtria catalana.
(...) No és mai massa tard per resistir a la mort. El dia que Catalunya haurà perdut la seva llengua, ja no tindrà més personalitat. (...) No hi ha exemple més generós que el d'una raça qui protesta valentment contra els capricis de la fortuna, o millor, contra les iniquitats de la història.
(...) Tot volent ésser amos de casa seva, els catalans han reprès l'idioma matern, no ja per servir-se'n entre ells, en família; sinó per cultivar-lo literàriament, per depurar-lo, rectificar-lo i polir-lo; en una paraula, per fer-ne un instrument dòcil i precís al servei del pensament, de la imaginació i del sentiment. Puix que la raça reviu, cal que la llengua revisqui. Puix que Catalunya reneix, cal que la llengua renesqui amb ella.
(...) El català, altrament, ja no és parlat més que a Catalunya i a les Illes Balears, on la tradició s'ha mantingut, a despit de les variants dialectals. Així i tot, ha sofert greus alteracions, particularment a les ciutats, per causes diverses, la principal de les quals i la més eficaç és la invasió de l'espanyol, llengua oficial... Com resistir aquesta acció dissolvent? Tot fa pressentir que Catalunya i les Balears, a menys que no esdevenguin independents i autònomes, patiran la sort del Rosselló, de la Cerdanya, de l'antic Regne de València; en poques paraules, dels antics països de llengua catalana, en què el català ha desaparescut, tendeix a desaparèixer o a degenerar en patois...
(...) Llengua, raça, nacionalitat són tres termes connexos. Si els gramàtics pedants i els lexicògrafs vulgars no són més que uns xarlatans, els vers catalanistes són abans que tot patriotes. I el govern central, tot perseguint la quimera de la unitat administrativa, tracta de rebels, de separatistes, aquests conservadors convençuts, qui han jurat d'intentar-ho tot a través dels mitjans legals i pacífics, per salvar la pàtria.
(...) Els catalans volen viure la vida nacional tot conservant la llengua dels seus ancestres, que és la imatge viva de la raça... La solució reclama tota l'energia vital de la raça, tot albirant l'avenir amb resolució, i tot comprenent millor el passat.
(...) Certament el futur és fosc, i talment que molts resten inerts, mancats d'esperança, es mostren indiferents, deserten del combat. Perquè aquesta inèrcia, aquest desolador escepticisme? Cal viure. Viure d'enyorances? No, sinó d'esperança, de fe, de confiança... Per què obstinar-se a enterrar un idioma que no és mort, que no vol morir i la vitalitat del qual és innegable?
Sa nau d'Es Tudons i es pou de s'Aimador
Pretenien una jove dos enamorats cabalencs, tan cabalencs que ella no sabia quin havia de prendre, perquè no sabia quin havia d'engegar. I ells, per llevar-li es mal de cap, van convenir amb unes messions, dignes de ferms aimadors i d'al·lota garrida: un d'ells faria una nau de pedra, de peces cairades i ajustades, a sa planada d'es Tudons; s'altre, a sudevora, faria amb una barrina un pou fins a trobar aigua; es primer que enllestís sa tasca, se casaria amb s'al·lota.
Fer una nau de pedra, com sa d'es Tudons, és veritable obra de gegants; i fer un pou amb una barrina, d'un vògit de flocadura com es buit d'un pou de torn i fer-lo per aquells rodols d'es terme de Ciutadella, a on sa penya és tan ferma i s'aigua està tan fonda, vol delit i braons.
Els dos aimadors contraris, com a bons amics, no obstant distar enquimerats amb sa tasca, cada vespre passaven sa vetlada en es costat de s'al·lota.
I endavant anaven ses obres: un aferrat a sa barrina, a tall de foradar el món, s'altre arrencant i traginant a coll penyes que, després de ben llavorades, les posava a un lloc, fent de mestre d'aixa, paredant s'estranya nau carena per amunt.
Cada viatge que feina es de sa nau, tot passant, preguntava a son rival d'es Pou com anava s'obra. I quan, duent sa darrera pedra, no veient a son rival abraonat a sa barrina, guaità dins es fondal i féu s'acostumada pregunta, es d'es pou, des de baix, li va respondre que acabava de trobar s'aigua.
Una flamarada de salvatge gelosia enlluernà a's de sa Nau, i, furiós, va rebatre dins es pou sa penya amb què venia carregat.
I aquesta vetlada, a festejar a ca s'al·lota no hi comparegué més que es jove de sa Nau.
Però tot s'afina en aquest món: es jove que faltà a's festeig fou trobat, lo endemà mort dins es pou, esclafat per una roca cairada. A's jove de sa Nau no el veren mai més. Sa Nau romangué sense acabar: li falta una pedra.
Es pou és encara avui conegut per Es Pou de Sa Barrina o d'ets enamorats, i mostra dins s'ample canó faixes en espiral, menjades a sa penya, com que siguin buidades per una gúbia o per una barrina de gegants. Està a sa mitgera de Ses Arenes, Son Quart i Ses Angoixes.