Postal

ARBRES de l'Albereda, aquella font amable

que sona entre les fulles, el carrer de Colom,

el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.

Caminàvem els dos aquell dia d'agost.

Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.

Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.

No gosava tocar-te. Et mirava, només,

amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,

un amor cast i humil, un amor religiós,

amb unes ganes de plorar d'agraïment

perquè t'havia dit que et volia i m'havies

contestat que em volies. Irromperen de sobte

les trompetes del jazz, el carrer de Russafa

tan divers dels neons en els establiments,

alegre de teatres, de cafès i de vida.

Tu duies un gesmil en una mà; recorde

com el vares tallar mentre et parlava jo.

En arribar a casa, el duies a la boca.

Show

SONAVEN les trompetes per damunt de la vida,

sonaven les trompetes per sobre la misèria,

sonaven les trompetes entre totes les fonts,

les trompetes lascives, les trompetes vibrants,

les trompetes que allarguen els rius vora la pena.

Sonaven les trompetes als Jardins del Real

i el cel estava ple de trompetes llunyanes

i una electricitat vaga hi havia en l'aire

i érem al centre d'un vertigen poderós,

i ballàvem els dos entre dones que cusen

i altres que fan jerseis i altres que no fan res

i els infants que donaven molles de pa als coloms,

i ballàvem els dos aquell vals miserable,

el teu cos ple de vels, ple de vels successius,

i ningú no escoltava les trompetes vibrants

car per ningú sonaven, sinó per a nosaltres,

que volàvem, ballàvem, mentre les gents tornaven

a fer les seues coses, brodar inicials,

a fer els seus jerseis, donar molles de pa

els infants als coloms, se'ns enduia la vida,

sonaven les trompetes per damunt de la vida,

sonaven les trompetes enlairant la misèria,

sonaven les trompetes entre totes les fonts,

les trompetes lascives, les trompetes captives,

les trompetes darrere dels forrellats dels càrcers,

les trompetes que allarguen els rius vora la pena,

la impura i bruta pena, la pena dels amants,

dels amants sense un cèntim, dels amants en un banc

dels Jardins del Real contemplant com les dones

cosien o bé feien els seus tranquils projectes,

satisfet el baix ventre, i els infants s'acostaven

als coloms amb les molles de pa, trèmulament,

les trompetes que allarguen la pena com un riu.

Cultura

T'AGRADAVEN els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t'agradava assistir

des d'ells a l'espectacle gratuït del crepuscle,

l'Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t'agradava tocar les asproses baranes.

La recatada gràcia dels Jardins dels Serrans,

quan el vespre era com un llençol eixugant-se

—de nit, hi havia allí la clandestinitat,

els homosexuals més pobres de València,

les prostitutes sense carnet, les "amateurs".

Pel dia, infants i vells, les dones que raonen,

l'obrer desembolica un paper de diari

i es menja feroçment, ple de dents, el dinar.

Prop, els tramvies grocs de Burjassot, la Pobla

de Farnals, els polsosos autobusos que anaven

a Sagunt i Sogorb. Tu miraves el riu,

les baranes, els ponts; i entre uns arbres, terrós,

l'Hospital Militar, els Jardins del Real.

El paretó del Temple t'impressionava sempre

(recordes el balcó de la casa on visqué

i va morir Llorente, enyorós de Museros,

d'aquell hort on es cullen les flors dels Jocs Florals.

Recordes els darrers anys que visqué Llorente,

aquelles nits, el colze damunt de la tauleta.

Sanchis Sivera ho va contar puntualment).

Cant de Vicent

....A unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalquivir, sobre el qual

hi ha cinc ponts....

Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

Sense picapedres i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n'anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d'amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida –sinó tota la vida,

allò que tu saps fonamental en ells-

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d'algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota València. Per a tu.

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic cafè,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora....

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d'un fill, el poal ple de sang.

Aquell son matiner, les Torres de  Serrans

Amb aquell breu color inicial de geranis

Veus, des del menjador, per la finestra oberta.

Benimaclet ací, allà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.

Els xiquets van a escola. S'escolta la campana

veïna de l'església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l'idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians!

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.

L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

Els canyars de la vora de la séquia

Renovelan los dans que.m ƒaytz pessar.

Arnau March.

HE deixat de fer Èglogues. El meu propòsit era

escriure moltes Èglogues, escriure un llibre d'Èglogues,

i que fos el teu llibre i que hi visquesses tu,

secretament visquesses com l'aigua entre les canyes.

Jo no he fet la paròdia, com ara han dit, del gènere.

He pensat que el vivia i l'he volgut reviure,

i el voldria reviure per tal de viure encara.

Tinc l'amarga enyorança d'aquell temps de les Èglogues

que vivíem els dos i després escrivia

com Déu em donà a entendre. He deixat de fer Èglogues.

Sols escric el record d'aquell temps de les Èglogues.

Ara en diuen: paròdia. Només això, paròdia?

I la necessitat que tenia d'escriure-les?

I el fet brutal de viure-les? Inútilment agafe

bolígraf i paper. Inútilment recorde

aquella nit i aquella trista màquina Royal:

amb la finestra oberta damunt de l'Albereda

varen nàixer les tres Èglogues una nit.

Fecunditat? Oh no. Jo vivia aleshores,

vivia plenament com no havia viscut,

viu adàmicament entre objectes sorpresos,

en ben deliciosa elementalitat:

els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,

un cos, una carn pura, tot l'amor, un amor.

La sorpresa, la glòria. O si voleu, la festa,

La festa dels sentits ballant entorn de l'ànima,

ballant damunt la brossa a la llum de la lluna.

No hi hagué en l'antic Regne de València un amor

com aquell, com el nostre, la gran fúria de viure.

Els amants

La carn vol carn.

Ausiàs March.

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

UN entre tants,

entre atanyosos

i bruts treballs.

Un entre tants.

Un entre tants,

mira l'encesa

flor dels amants.

Un entre tants.

Un entre tants,

irat i tendre,

bel·ligerant.

Un entre tants.

Un entre tants,

duia el dolcíssim

pit tatuat.

Un entre tants.

Un entre tants

d'obscura lluita,

d'afany constant.

Un entre tants.

Un entre tants

com lluiten, moren,

amants, amants!

Això

A les Torres de Quart hi havia encara presos.

S'improvisaven càrsers en qualsevulla banda.

Al cantó de Borrull matà un tramvia a un home.

Varen cobrir el cos, desfet, amb una manta.

S'esmunyia la sang, viva, entre els adoquins.

¿Qui seria aquell home? En va ho intentaries

aclarir. Tu miraves el bult, el pobre bult,

el miserable bult aquell sota la manta,

al cantó de Borrull. Per aquell temps, anaves,

en acabar la feina, als billars de Colom.

Escoltaves els crits de la Plaça de Bous;

miraves les banderes a la banda de dalt.

Pel carrer de Borrull visqué la teua mare;

era una criatura humil i vivacíssima;

les nits d'estiu eixien a la porta de casa;

s'oïa, lluny, la música d'algun acordió.

Pel carrer de Murillo pujava la foscor.

Ací (fragment)

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.

D'ací el tragueren mort, amb els peus per davant,

envers la catedral. Carrer de Cabillers,

la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys

d'Ausiàs March, perplexa amb vivacitat

dels poetes locals, de l'Horta de València.

Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,

el puny com una pedra, insistint foscament.

I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,

barallant l'epigrama ple de dificultats,

unes banalitats del tot insuportables.

Un dia es va morir com es mor tot el món.

Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,

vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,

pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.

I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.

Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.

Vida, sinó (fragment)

Porc ple de vicis.

Jaume Roig.

Temps de records, et pense, et recorde, t'invente.

M'agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l'amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t'obrires la brusa amostrant-me els teus pits,

on per primera: volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

i tu i jo tan contents, visca València, visca!

L'ofici

"Lo jorn sencer tostemps sospir".

Joan Timoneda

VENIES d'una llarga família de forners

i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensament als matins del Garbí,

pujar a l'alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid senyal

de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Vindrà la mort, i jo no seré al llit

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l'esperaré al replà de l'escala,

entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu, des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.

S'excusarà per si ha trigat massa;

però és que, abans, ha tingut quatre casos.

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Ací (fragment)

Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura

d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,

que pintà Jacomart. Tornem algunes volts.

el carrer de la Mar, el de les Avellanes.

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.

Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.

de cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà

de la Seu em contava com referen el cos

d'Ausiàs, amb fíls-ferros, enllaçant trossos d'ossos.

Un migdia de llum exasperada, anàrem

a Beniarjó; collírem unes flors en un marge:

les volies deixar en aquelles ruïnes.

Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem

Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,

amb el fill bord creixent-li; retornàrem després

a Gandia; tu duies les flors a la mà.

En eixir de Gandia les llançares a l'aire,

a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.

Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,

la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua

com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.