Curial Edicions (Barcelona), 1991
Les artanenques
A Joan Alcover
Donzelles artanenques, sembla que us veig encara
diumenge d'horabaixa, disperses pels camins
de tres en tres, alegres, girant-vos desiara,
donant a les quintanes un aire de jardins.
Us agafeu pels braços amb lleu cadència clara,
els vostros cossos tallen el cel, esvelts i fins!
Una frescal serena vostres cabells amara,
ompliu els aires pàl·lids de riures argentins.
Els grans aubons us vinclen llur joventut rosada,
i us besa amb infinita recança perllongada
la senyorial bellesa del dia qui se'n va.
Voldria que amb les vostres garlandes me lliguéssiu,
oh hereves de les Gràcies, i a mes estrofes déssiu
aquesta gentilesa del vostre caminar!
Capdepera
A Gabriel Melis
El llogaret segut damunt d'un coll ovira,
de l'una banda el mar tot vorejat de pins,
de l'altra el pla petit i dividit, on gira
un vent suau les fulles d'arbrets esmaragdins.
El vetllen dos pujols qui drecen llurs molins.
Amb l'innocent bleixar el llogaret respira;
quan li és el sol damunt té uns riures infantins,
i mira, i obre els ulls encar més grans, i mira.
Té Capdepera una àvia, que és un turó vellet,
amuradat, amb cases a on hi fa molt fred;
desertes, amb figueres de moro i atzavares.
Ja fóra Capdepera bon xic entremaliat;
guaita amb trapasseria l'espai, les ones clares.
Mes, com que sempre el mira la vella, fa bondat.
Banyalbufar
Tota amplitud i amb vaga remor s'acosta l'ona,
el cel és alt i clàssic, les brises són lleugeres,
i amb una graderia de marges s'escalona
el gran amfiteatre de les tomatigueres.
Les aigües per les síquies hi tresquen regalades,
la pau de l'aire és tota brillant de punts encesos;
les cases són petites i miren extasiades els fruits
vermells, com boques frenètiques de besos.
Damunt l'incommovible setial de les muntanyes,
davant la mar serena d'immensos horitzons,
hi ha les tomatigueres qui pengen per les canyes,
hi ha els marges i les tanques domables divisions.
Rient dalt de les belles grandeses infinides,
oh com hi són graciosos els termes i les mides!
La processó de Sant Salvador a Felanitx
A la claror infinita del sol primaveral
felanitxers inonden camins i carreteres.
Del santuari baixen les creus i les banderes
morades, i les atxes, i el Crist penitencial.
Les planes són callades; tot guaita, fins el vent.
La processó pausada travessa gents confoses;
se posen de puntetes les dones gracioses,
llurs caps gentils mediten silenciosament.
Els bells colors intensos, la netedat del dia
s'impregnen de les coses eternes que un havia
cregut ben oblidades en el fressós gaudir.
Damunt les ratlles crues de blanques carreteres,
oh dones ben cossades, subtils felanitxeres,
el vostre cos tremola d'haver-se de morir!
El castell de Santueri
Castell de Santueri, deixant-te reposar,
de l'aire sents les clares onades silencioses;
tu guaites com s'allarguen constants, mai alteroses,
les planes fins l'arena, l'arena fins la mar.
No ets sol, no ets erm! T'arriben milanes i voltors,
te creixen flors, t'alegren insectes rondinaires
i et banyes de la jove frescor de tots els aires
damunt d'una peanya d'intenses vermellors.
T'he vist en tardes plenes d'amor i claretat,
els teus herbeis se mouen en la dolçor del viure,
l'ovella mira amb calma l'horror de l'espadat,
les pedres, ans heroiques, prenen un lleu somriure,
i en la blavor serena t'alces en pau, tot d'or
de la claror i els segles i l'argelaga en flor!
A na Maria Antonia Salvà
Jo vui cantar les llàgrimes suaus i resignades
que a poc a poc te cauen amb plàcida llangor;
jo vui cantar la llarga bondat de tes mirades
i el geste del teu cap atent, ple de dolçor.
I ta amorosa veu qui s'extàsia i vacil·la,
i ta ingenuïtat pensívola i somrient;
jo vui cantar tos passos en la claror tranquil·la
i tes visions damunt d'un gran cel transparent.
I aqueixa poesia d'infinita dolcesa,
fonda com el silenci, bona com la tristesa,
pura com el treball, humil com les virtuts.
I aqueix perfum que enlaira ta cara emmelangida,
com de pregària molt secreta i dolorida
qui es perd divinament en les altes quietuds.
A la Mare de Déu de Cura
Mare de Déu de Cura,
jo vinc de les ciutats
poblades de pecats,
d'insomnis i oradura.
Dins la fumera obscura,
els hòmens són torbats
d'estranyes novetats,
de cures de tortura.
Lleveu-nos eix malastre,
oh Verge d'alabastre!;
damunt l'agitació
deu-nos la fe que ens manca,
la cura sola i blanca
de nostra salvació.
Retorn a Mallorca
Jo he vist altra vegada l'illa gentil, els graves
cimals de cendres pàl·lides, els cels asserenats,
les boires gracioses qui tresquen pels serrats
i les ovelles lentes damunt les penyes braves.
Els vells molins qui giren llurs ales d'aus esclaves,
els garrofers qui dormen, immensos, aclofats,
les oliveres grises eixint de roques blaves
i les humils casetes qui vetllen els sembrats.
Els macs, entre les verdes pendents, rodoladissos,
la gran quietud dels aires, els caminets feliços,
i sempre en una franja molt fina al meu davant,
la mar, enllà de totes les coses, infinita,
qui, com la mare plena d'amor pel seu infant,
somriu amb complacència i orgull, però medita.
Fornalutx
Entre muntanyes blaves i morades,
a on a l'hora que la tarda mor
hi ha lentes fumaroles encantades,
Fornalutx és petit com una flor.
Passen les aigües per les valls calmades
amb un quiet i suavíssim plor,
i lluen cobejades i sobtades
dins fulles fosques les taronges d'or.
El poble és costerut sense descans,
les dones seuen als petits replans,
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.
Sobre un viure suau i beneït,
com rondalla de por s'alça la nit,
amb ulls de foc de sitges solitàries.
Record de Sóller
Oh prolífic
taronger!
par, mirífic
un dosser
d'or i ermini
sumptuós
qui s'inclini
tot gelós...
mes la branca
una mica
mostra al vent
una blanca
sollerica
somrient.