Xiquet

Bicicleta de tres rodes.
Àgil cursa, alegre pas
d'un xiquet d'ulls castanys, bru,
pel terrat.

Les rajoles polsegoses
ja no guarden cap senyal.
On són, les traces del somni,
en la neu, fosa, dels anys?

Novament les orenetes
enronden el campanar.
Assegut a la cadira,
miro passar els núvols alts...

Fusta de la bicicleta,
estelles d'un foc tenaç!
Ulls castanys i cabell negre.
Temps llunyà.

Absència

Parrup de blancs coloms,
a mitja tarda.
Vell campanar quadrat,
alta barana.

Al vestit dels records,
un trau de pedra.
Balcó mal ajustat,
palma groguenca.

Campanes sense dring,
petjades en la sorra.
Cadira en un racó,
boixets de fusta bona.

La mare s'ha assegut
de cara a l'ombra.

Plaça Major

Dies de pluja. Ens aplegàvem,
sota les voltes, un estol
feliç d'amics. Dúiem, de casa,
vells naips. I començava el joc.
Talons volaven, de sabata.
Lliscant, fugien patacons.
A la façana de l'església,
reien volutes del Barroc.
Dues acàcies lluïen
els vels de l'aigua, amb la remor
del vent. La nuvolada grisa
ara enfosqueix plaça i records!

Dies de pluja. Ressonaven,
en hores lentes de tardor,
els nostres crits, sota les voltes.
I l'aigua feia rierols.

Font

Pati tancat: la font,
el brollador de l'ànima.
Maduren pensaments,
les heures fan garlanda.
Lentes, fràgils agulles
del rellotge trenaven
somnis enfiladissos,
al mur i a les pilastres.
Els monjos de la nit
tornen, amb vesta blanca.
La processó voreja
els verds xiprers del claustre.
Quan la molsa del pou
era tota arranada,
escoltàvem, capcots,
la prima veu de l'aigua.

Florien pensaments
al jardí de les dàlies.

Tardor

A la petita vila,
sona el mormol de l'aigua,
que recalca, amb bombolles,
indefinit encant
de les hores perdudes.
Llambordes del carrer,
que el pas dels anys afina;
alts murs del campanar,
que regalimen: sento
l'esgarrifança, al cor,
de la pluja nocturna.
A mitja tarda, arriba
l'esmolet solitari,
amb l'aguda cançó,
que es barreja amb espurnes.

Les voltes de la plaça,
com arcs adolorits,
en la penombra: els jocs
de pilota, i el vol
dels patacons, només
són record. Com la música,

el ball, les clares festes
de l'estiu... No endevino
enlloc la maduresa,
lenta, dels fruits. Calmós,
l'hivern s'apropa. El llarg
balcó és desert. Gemega
el vent, darrere els vidres.

Calda

La vila té un suau
avés de fondalada.
Ai, amor! Límpid blau
de l'estiu, en la pau
d'una tarda cansada.

Regnen, a la contrada,
guaret i groc rostoll.
Enlloc no hi ha un borboll
d'aigua. Puny, la secada.

La terra exhala un bleix
fosc, d'alzina retorta.
La plana sembla morta.
I un vell silenci creix.

La veu del campanar
sona opaca, s'esquerda...
Tanco els ulls. Tornarà
—ai, amor, goig llunyà!—
la primavera verda.

Tempesta

Ara llampega. Quan
el vent, xiulador, passa
pels buits carrerons, sembla
un vel que dansa, l'aigua.
S'ha endurit, la penombra,
als porxos de la plaça.
Com ganivets de llum,
les falcies xisclaven..
Ahir, camps de rostoll
i guarets, tofes clares
d'alzines, ametllers
migrats, d'escorça aspra,
i oliveres cendroses
amb pols s'amortallaven.
La xafogor alentia
els últims vols de l'aire.
Morien, als camins
incerts, les nostres passes.
Avui ens adormíem,
quasi nus, a trenc d'alba,
quan s'acostà, benigna,
la negra nuvolada!
Als carrers de la vila,
a les teulades altes,
als solitaris camps,
cau, piadosa, l'aigua

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs. Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
Però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida.
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
—Mare.

Carrerons de la vila

Lloses del meu carrer,
afinades pels anys!
Les soles de sabata
n'han fet —sense llimar
les juntures de pòrtland—
arrodonits fondals,
amb milers de petjades,
que el vent batia, en va;
s'hi barreja l'encuny
de totes les edats:
passes de vell alternen
amb carreres d'infant.
Quantes vides, gastades
en un llarg caminar!
Pedra del front, rugosa:
llamborda dels meus anys...
Ens reunim a la plaça,
i anem fins al portal;
carrerons que enfilàvem
ara són atzucacs.
Un laberint de somnis
és, la vida, i un clam,
amb passos que s'esborren,
amb tràfec de mercat.
Amarguesa dels dies
cecs, porucs, que vindran!
Les hores més serenes
ja s'han escantellat.
La pedra s'ha fet dolça,
als carrerons: hi ha,
de la meva infantesa,
lleus, visibles senyals...

Ciutat

Cos de ciment i d'aire,
negres venes d'asfalt.
Vehicles en filera,
eixam de vianants.
Plàtans de verda fulla.
Palmeres vora el mar.
Passadissos del metro:
angúnia, fugaç,
de les denses corrues.
I un crit de soledat.

Petita vila: ombra
dels porxos, vent de dalt.
Olivers de retorta
soca, turons suaus.
Fondalada amb rengleres
de ceps, verdor del blat.
A les teules del ràfec
s'aturen, els pardals,
i el temps esmola llises
pedres, rectangulars...
Té un dring humà, de festa,
la remor del mercat.

Joan Barceló

Digues, amic: la mort et va tocar?

Quatre gotes de sang

maculaven, a penes, les rajoles.

Els teus ulls, d'un gris pàl·lid,

la barba clara, de sedosos rínxols,

els agudíssims mots —enjogassat

inici de rialla— ens embruixaren.

Eres sol, a la cuina,

un dia, groc i xardorós, d'estiu,

davant la tassa d'herbes aromàtiques.

A la ciutat, la lluna, aquella nit,

es despullà dels flocs de la boirina baixa,

i brillà, al cel, amb una força nova.

Adolescent alt, bru, àngel de la paraula!

Poeta de la mort i dels follets!

Compromès en d'ardida llibertat de la joia

i en la flama rebel; enamorat

de la vida i del somni... Oh joc pur

de fantasia i de tendresa humanes!

Els déus se't van endur

injustament, amic.