Alrevés (Barcelona), 2013
Les cases barates d'Horta, com també d'altres que encara quedaven a la ciutat, eren construccions senzilles, d'una sola planta, construïdes amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929, per donar habitatges als obrers nouvinguts a la ciutat i a persones que vivien a la muntanya de Montjuïc i que calia reallotjar. Un pas intermedi entre el barraquisme i els pisos suposadament normals. Les cases barates d'Horta, situades al peu del Turó de la Peira, ara dins de Nou Barris, amb les parets blanques, els mínims patis al davant i una vida més aviat relaxada al carrer, mig rural, a en Tomàs sempre li havien cridat l'atenció. Eren a l'altre extrem del que significaven les torres benestants dels carrers propers d'Horta, com Campoamor o el mateix Salses. En Tomàs coneixia l'existència d'una petita capella a les cases barates, l'església de Sant Francesc Xavier. Els seus avis hi havien anat alguna vegada, encara que normalment anaven a la del carrer de Campoamor. L'església de Sant Francesc Xavier era més aviat per a l'humil veïnat de «les cases».
Una tarda va tancar el viver abans de l'hora i va dirigir-se caminant fins a l'altre extrem del barri, a les cases barates d'Horta. Va fer un tomb per aquells carrers rectilinis, amb les seves humils cases d'una sola planta, pintades de blanc i amb petits patis al davant, encaixades entre el Turó de la Peira i els blocs de pisos de Nou Barris. Finalment, quan faltava mitja hora per a les vuit del vespre, va dirigir-se a la petita plaça on hi havia l'església de Sant Francesc. Feia anys que no veia el temple, de dimensions molt modestes, amb els murs d'un marró clar que contrastava amb la blancor de les cases properes.
A la plaça, alguns nens jugaven en un petit parc, i un parell de veïns feien petar la xerrada des dels seus respectius patis. La tarda era calorosa i plàcida. L'església tenia la porta oberta i, des d'una certa distància, en Tomàs podia veure'n l'interior senzill, amb uns pocs bancs de fusta on hi havia no més d'una desena d'assistents sentint el sermó del capellà. En Tomàs s'hi va apropar però sense decidir-se a entrar-hi, i va comprovar que el sacerdot oficiant era en Ricard Llopis. Parlava amb una veu suau, continguda, mentre mirava els seus oients. El sacerdot de seguida es va adonar de la presència d'en Tomàs al llindar de la porta i el va observar fugaçment sense interrompre el seu discurs. Una mica incòmode, en Tomàs es va apartar de la porta i es va quedar a l'exterior de l'església, des d'on, tot i així, li arribaven perfectament les paraules del mossèn.
Nerviós, amb la respiració una mica agitada per la pressa, en Tomàs va seguir el BMW a força distància, segur que mentre conduís per la carretera no el perdria. Només va patir en apropar-se a Barcelona, però va aconseguir seguir-lo per la Ronda de Dalt, fins que va sortir a Horta, i va dirigir-se cap a la plaça circular de Karl Marx. En arribar-hi, el BMW es va aturar i l'empleat d'en Robert Gassó va baixar del cotxe i va continuar a peu cap a l'altra banda de la plaça, cap a un carrer ja de Nou Barris, amb els seus edificis alts i impersonals, que en aquelles hores de la nit resultaven del tot fantasmagòrics. En qüestió de segons, en Tomàs va haver de decidir què fer i va optar per seguir l'home que anava a peu. En passar pel costat del BMW, va dirigir una ràpida mirada al conductor. En Robert Gassó no es va tombar, mirava cap endavant, esperant.
En Tomàs va aprofitar un semàfor en vermell de la plaça perquè l'home guanyés una mica de distància i entrés al carrer, sense que s'adonés que un taxi li anava al darrere. Quan el semàfor va canviar a verd, en Tomàs va enfilar el carrer i va guaitar com l'home continuava caminant, mentre que més endavant hi havia una furgoneta del mateix model que la que la Laura Serra tenia al viver, encara que, des de la seva posició, no podia estar segur que fos la mateixa. Novament, en segons, en Tomàs va haver de tornar a decidir què feia i va triar sobrepassar la seva presa. A la vora de la furgoneta, va confirmar que era la del viver, pels rètols de les portes davanteres, però no es va aturar, només va girar-se lleugerament per mirar si hi havia algú a dintre, i va descobrir que sí, que la Laura hi era, però no davant del volant, sinó al seient del costat.
En Tomàs va caminar, amb tots els sentits atents, pels carrers de Torre Baró sense cap indici d'on podien ser, fins que va arribar a un caminet que menava cap a un petit turó en què destacaven un parell de torres aïllades i un edifici que semblava dedicat a algun ús industrial. En apropar-s'hi una mica, va descobrir dos homes que discutien. S'hi va fixar bé i va veure que un era l'empleat d'en Robert Gassó i l'altre li resultava familiar. Més a la vora, va comprovar que es tractava d'en Lucio Hinojosa. No hi havia ni rastre, però, de la Laura. Què se n'havia fet?
Clarejava i podia albirar, lluny, l'eixam de carreteres a l'entrada de Barcelona, així com la massa grisenca de la fàbrica de l'Asland. A poc a poc, va començar a caminar cap a les cases de Torre Baró. Què havia passat?, per què no era mort? Estava ben confós, no sabia on eren en Gassó i el seu xofer i en Lucio Hinojosa, ni tampoc què li haurien fet a la Laura, però s'alegrava de continuar viu. Ara, havia de tornar al taxi, que recordava haver deixat aparcat a la carretera, al mirador, i, des de la seva ràdio, trucar a la policia. A l'alçada de les cases, va creuar-se amb un home que devia anar a treballar i que el va mirar fixament. En Tomàs va imaginar-se l'aspecte llastimós que devia fer, amb la sang seca a la cara, despentinat, la roba malgirbada i els canells masegats per la cinta de plàstic. L'home va fer gest de dir-li alguna cosa, però s'ho devia repensar i va continuar el seu camí. Poc després, encara a les cases de Torre Baró, un mosso d'esquadra d'uniforme l'aturava i cridava el seu company. En Tomàs va sentir que les cames no el sostenien i va seure a terra. Aleshores, va començar a sentir veus i a adonar-se del moviment que hi havia al seu entorn. Uns minuts després, dues figures conegudes van aparèixer davant seu, eren el sotsinspector Noguer i la sergent Ferreira. Amb ells, venia també un metge que el va examinar amb rapidesa i que li va aplicar una cura d'urgència als canells, i els va embenar després.
En Tomàs va prendre el viarany per on havien sortit de la carretera la Laura i l'home, però aquests no hi eren, ni al camí ni, tal com comprovaria uns minuts després, pels voltants del castell. Va observar que la senda continuava fins a una bifurcació, a partir de la qual es podia seguir cap a la muntanya o bé anar a parar a les cases de Torre Baró, un conglomerat anàrquic de construccions, algunes, autèntiques barraques que hi havia al vessant de la muntanya ocult a la ciutat. Més avall de Torre Baró, els blocs de pisos de Ciutat Meridiana, abocats a l'autopista, el ferrocarril, la fàbrica de ciment de l'Asland i les cases de Montcada i Reixac. Allò era part de la perifèria de Barcelona, un paisatge que de dia resultava horrible, d'una lletjor estremidora. De nit, en canvi, la foscor puntejada per alguns llums ajudava a amagarho tot. En Tomàs va descobrir, de sobte, que dues figures caminaven per la senda en direcció a les cases de Torre Baró i no va tenir cap dubte que eren la Laura i l'empleat d'en Gassó.
La furgoneta va fer un parell de voltes pel barri, fins que va agafar la carretera Alta de Roquetes, aquella via que duia, pel darrere de Nou Barris, resseguint la muntanya, fins al mirador de Torre Baró. El trajecte, encara que només va durar deu minuts, a en Tomàs se li va fer etern, i quan finalment la furgoneta va aparcar a la vora del mirador, ell va conduir una mica més endavant fins que va trobar un lloc on deixar el seu vehicle.
Què hi feien, allà, la Laura i l'empleat d'en Robert Gassó? I per què havia conduït ell? Si la Laura ocupava el seient del costat en el moment de trobar-se, era perquè prèviament així ho havien acordat o perquè l'home ho havia forçat? Mentre donava voltes a tot això, amb les llums de la ciutat esteses a sota de l'aparcament i la forma del castell de Torre Baró retallada al cel negre gràcies a una certa claror fruit de la lluna plena, en Tomàs va veure que la Laura i l'home venien a peu per la carretera cap a on era ell. Abans d'arribar-hi, però, a la confluència de la carretera amb una petita senda de terra, tots dos es desviaven i desapareixien entre la vegetació i les ombres. En Tomàs, malgrat els nervis, no s'ho va pensar dues vegades i va sortir del cotxe, disposat a seguir-los.
Una tempesta intermitent havia sacsejat la nit sobre Barcelona. En Tomàs Darné havia dormit malament al seu petit apartament, en un entresòl sota els porxos de la plaça del Mercadal, regirant-se al llit, despertant-se més d'una vegada, fins i tot aixecant-se per mirar una estona la televisió, i, en tornar al llit, a la fi havia aconseguit agafar el son, quan gairebé ja era hora de llevar-se. Cansat, ho havia fet per disciplina, encara que l'esperava un matí com tants d'altres, sense gairebé res a fer, tret d'anar a nedar a la piscina del poliesportiu, fins ben entrada la tarda quan hauria de recollir el taxi per fer el torn del vespre. Seguint la mateixa rutina dels dies feiners, després d'una dutxa ràpida i vestir-se, en Tomàs havia sortit de casa i s'havia trobat de ple amb l'activitat del mercat de Sant Andreu. El carrer era moll i l'aire fresc, fins i tot una mica fred, a finals d'aquell mes d'abril.
Després de comprar el diari, va instal·lar-se a la seva taula de sempre al Rabasseda, el petit cafè que hi havia a la mateixa plaça on vivia en Tomàs. Li agradava seure al costat dels finestrals i, mentre es prenia el seu cafè amb llet i un croissant, fullejar el diari i alhora badar amb l'activitat dels matins de mercat. Aquell matí se sentia un xic inquiet, de mal humor, fins i tot. Una idea li venia últimament al cap i aquella nit, contemplant la tempesta, l'havia tornat a assetjar. Seria capaç de redreçar la seva vida?