La Veu del Montserrat - 1882 - Vic
Los xiquets de Valls són uns gimnastes populars, que en les fes tes de la vila fan castells, és dir, s'enfilen uns sobre altres, formant alts obeliscs i piràmides. No són volatiners d'ofici: són menestrals o pagesos, que s'exerciten en eixos jocs de força i equilibri i fan gala de sa habilitat en ocasions solemnes. Sembla que n'hi ha dues colles, i no sols treballen a Valls, sinó en les demés poblacions a on los lloguen, i algunes voltes, amb motiu de les fires i festes populars, han anat a Barcelona. En totes parts han cridat molt l'atenció, perquè són, en veri- tat, notables los castells que aixequen. Comencen per formar una sòlida base, agrupant-se trenta o quaranta homes en círcols concèntrics tan units, que allò sembla una massa compacta de carn humana. Los que estan al mig allarguen los braços als de la circumferència, i aquelles corretges de muscles apreten lo grupo de manera que els caps se toquen i confonen. Sobre aqueix pedestal pugen tres atletes, que es donen les mans, formant un airós segon cos; pugen sobre ells altres tres, i altres més sobre aquestos fins a formar set, vuit i nou pisos. Lo humà obelisc s'eleva aixís d'una manera esglaiadora; a baix estan los més cepats, los Samsons de la companyia, segueixen los més àgils i jóvens, després vénen los nois, i acaba la piràmide amb tendres infants. Lo número de gimnastes varia; se fan torres de dos homes a cada pis, de tres, de qua- tre i de cinc. Això és, al menos, lo que anit vegérem. Una variant d'estos equilibris, que em sembla ser lo summum de la força i de la destresa, és lo castell que podríem dir-ne ascendent. No s'organitza aquest, pujant los segons sobre els primers, los tercers sobre els segons et sic de coeteris. Lo primer cos que es forma és l'últim, és lo que ha de figurar al bell cim. Los de sota van pujant als de sobre, i l'o- belisc s'alça com si brotés de la terra. Aquest espectacle, vist per primera vegada, causa una sorpresa mes- clada d'horror. Nos semblava que anava a desplomar-se la torra [sic], i desitjàvem que acabés tan arriscat exercici. Lo poble, apilonat al carrer, responia amb certa satisfacció d'amor propi, a nostres aplausos, i quan lo canonge Collell recollí en sos braços, en lo balcó principal del Casino, al noiet que tan tranquil formava la cima de l'elevada torre, donant vives a Valls, la multitud esclatà en aclamacions més entusiastes.
La plaça de Sant Antoni
Placeta secular i endormiscada:
qui mena, al llarg dels anys, el teu destí?
apar que servis –per voler diví-
l'austera flaire d'una pau sagrada.
El teu recer, essència trasplantada
del claustre d'un convent benedictí,
rebutja l'avalot i el goig mesquí
que al llom del vedell d'or fa sa jornada.
els porxos, l'hospital, l'església vella
i els sants que té al portal vetllant per ella
són pedres de silenci i pietat...
I enfront del torb d'avui –que ofusca i lassa-
ofrena eternament la noble plaça
l'augusta quietud del seu passat.
Portes obertes
... Escolto el respirar de l'aire
i em dono al vent;
ja sense veu, com un de tants
seré cançó.
En el trepig de fulles seques,
sento que l'arbre diu:
somnien les arrels encara.
La vida és un senzill donar-se
com un poema escrit, anònim,
que vol la llum d'uns ulls
per ser llegit una i altra vegada.
Amic, si en el carrer no et dic adéu,
pensa que sóc un de tants,
un tu mateix, que ja només estimo.