Lo somni

Edicions Proa - 2004 - Barcelona

Autor: Bernat Metge
Indret: Cantonada carrer del Call amb Banys Nous (Barcelona)

Fa poc temps que estant a la presó, no per cap crim que els meus envejosos perseguidors sabessin de mi, com després s'ha demostrat de manera ben clara per vergonya seva, sinó únicament per la injustícia amb què em tractaven, o potser per la inescrutable voluntat de Déu, un divendres cap a mitjanit, mentre estudiava a la cel·la on acostumava a estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em va assaltar un gran desig de dormir; em vaig posar dempeus i vaig passejar una mica, però vençut per la son, em vaig estirar al llit sense despullar i em vaig adormir immediatament. Tanmateix, no amb el son amb què ho fem normalment, sinó més aviat a la manera dels enfebrats i afeblits.

En aquest estat, em va semblar que se m'apareixia un home de mitjana estatura i cara respectable, vestit de ric vellut car­mesí sembrat de corones dobles d'or, amb un barret vermell al cap. I l'acompanyaven dos homes molt alts. Un d'ells era un jove força bell amb una lira a les mans. L'altre, amb llarga barba i sense ulls, era molt vell i tenia un gran bastó a la mà. Al seu voltant hi havia molts falcons, astors i gossos de diferents races, que xisclaven i udolaven molt desagradablement.

I després d'haver mirat i remirat, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era Joan d'Aragó, el rei de gloriosa memòria mort feia poc, a qui jo havia servit durant molt de temps. I amb aquest dubte, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em va dir:

—No tinguis gens de por, perquè jo sóc aquell que et penses.

En sentir-lo parlar, el vaig reconèixer de seguida. Després, tremolant, vaig dir:

—Oh, senyor! Com és que sou aquí? Que no vau morir?

—No vaig morir —va respondre—, sinó que vaig lliurar la carn a la seva mare i vaig tornar l'esperit a Déu, que me l'havia donat.

—Com l'esperit? —vaig objectar—. No crec que l'esperit sigui res ni que pugui tenir cap altre destí que no sigui el mateix que té la carn.

—Així doncs, què creus que sóc? Que no saps que vaig morir fa poc i, doncs, vaig deixar la vida corporal?

—Ho he sentit dir —vaig respondre—, però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí; per això penso que sou viu. La gent diu que heu mort perquè sempre s'alegra de novetats i especialment de tenir nous governants, o perquè vol cometre algun acte il·lícit.

—La notícia és certa —va dir—, sóc mort. I el que parla amb tu és el meu esperit.

—Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, mentre parli amb vostra reverència, no creuré que sigueu mort, perquè els morts no parlen.

—És veritat que els morts no parlen; però l'esperit no mor i per tant no li és impossible parlar.

—No em sembla que l'esperit sigui res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vist mai que l'esperit ni cap altra cosa sortís del cos, de ma­nera que pogués deduir que carn i esperit fossin dues coses diferents i separades; al contrari, sempre he cregut que això que hom anomena esperit i ànima no és més que la sang o l'escalfor natural que hi ha al cos, que mor per la discrepància dels seus quatre humors, així com fa el vent amb el foc, que el treu del seu lloc o s'apaga i ningú el veu més, quan s'ha corromput el seu estat.

Autor: Bernat Metge
Indret: Carrer de la Cucurulla (Barcelona)

Al cap d'un moment Tirèsies va dir amb posat seré:

—No et pots imaginar com he gaudit amb el teu enginy. Has respost amb eloqüència i gran expressivitat tot el que jo havia dit de les dones. Però només hi ha una veritat i tu no l'has desmentit. Si confessessis el que et dicta la teva consciència, admetries que tot el que t'he dit és veritat.

—No ho faria mai. Moriré amb aquesta opinió.

—T'aconsello que no ho facis perquè no és la veritat encara que ho pugui semblar. D'aquí endavant, deixa l'amor de les dones. Fuig de tot lloc i ocasió de parlar i estar amb elles, i esquiva-les com al llamp. És una bogeria absoluta perseguir allò que un cop aconseguit ens mata. Nabot va morir per una dona, Samsó va ser agafat i lligat; Josep, empresonat; Isboset, mort; Sa­lomó va apostatar; David va ser homicida; Sisarà, traït i mort amb un gran clau, i Hipòlit, Agamèmnon i quaranta-nou fills de Dànaos van perdre la vida. Però perquè perdem temps en això? La majoria dels inconvenients i dels mals que hi ha hagut al món han passat per culpa de les dones. Ningú amb una mica de seny i honestedat no ho pot negar sense vergonya.

Fes, doncs, del teu amor un servei a Déu i a l'estudi constant d'aquí endavant i no serveixis senyor terrenal. Ja has treballat prou per als altres, preocupa't ara dels teus propis afers (no em refereixo, però, als mundanals ni transitoris, sinó als espirituals i perdurables) i especialment a conèixer-te i ser millor. Trenca el pont per on has passat, de manera que no et sigui possible re­tornar. No et giris endarrere com va fer Orfeu i ja que has viscut en la mar tempestuosa, fes tot el possible per morir en port segur i tranquil.

Després que Tirèsies hagués dit aquestes paraules, els falcons, astors i gossos abans esmentats van començar a xisclar i a udolar molt desagradablement. I jo em vaig despertar molt trist i desconsolat, i privat de moviment fins al matí següent, com si el meu esperit m'hagués abandonat.

Autor: Bernat Metge
Indret: Carrer de la Llibreteria (Barcelona)

No es pot dir tampoc que no hi hagi hagut dones que han edificat ciutats notables a Àsia i que han subjugat gran part d'Àsia i d'Europa. l'imperi de Cartago va ser fundat per la viuda Dido. Àsia i Europa, pels seus actes magnífics, encara recorden els noms de les dones que hi van florir. Crec, d'altra banda, que hi ha alguna raó, per misteriosa que sigui, perquè la major part de les províncies i de les més insignes ciutats del  món, entre les quals es troba la nostra notable ciutat de Barcelona, tinguin noms femenins.

Autor: Bernat Metge
Indret: Carrer de la Freneria (Barcelona)

—Senyor, hi ha quatre coses que desitjo preguntar-vos per igual —vaig dir llavors—: En primer lloc, quina ha estat la causa de la vostra sobtada mort?, perquè he sentit dir que vau morir inesperadament. En segon, què és de vós? Després, per què heu vingut a aquesta presó? I a l'últim, qui són aquests dos homes que us acompanyen?

—Vols que et respongui tan breument com has preguntat? —va dir.

—No; amb el vostre permís, desitjo vivament que m'ho expliqueu en detall perquè ho pugui pair millor.

—La causa de la meva mort va ser que el temps per viure que Déu Nostre Senyor havia disposat per a mi es va acabar.

—Senyor, no ignoro que els homes moren immutablement a l'hora que Déu ha ordenat. Creieu que no recordo el que en va dir Job?: «Breus són els dies de l'home; el nombre dels seus mesos és envers Tu; els has fixat terminis que no podran ser sobrepassats.» I també el que vós m'heu demostrat abans: que l'ànima no pot sortir del cos quan vol, ni restar-hi quan el seu Creador li'n mana sortir. No us pregunto això, doncs, sinó per què vau morir tan sobtadament.

—Tot cristià fidel —va dir—, si és intel·ligent, sap que pot morir tot d'una en qualsevol moment; tanmateix, com que creus que la meva mort ha estat així, t'explicaré per què. Alguns notables dels regnes que jo posseïa, plens d'odi i enveja perquè desitjaven ocupar el vostre lloc prop meu, van fer córrer que tu i els altres que avui esteu presos éreu homes de vida reprovable i que havíeu usurpat i malgastat el meu patrimoni, i m'aconsellàveu falsament; i desitjaven que, a tort o a dret, desapareguéssiu de la faç de la terra. I, de fet, hauria estat així, sense l'ajuda de Déu. Veient, doncs, Déu Nostre Senyor el mal que estava preparat i que no podia tardar gaire a actuar per tancar la porta als mals que s'acostaven, va manar que jo morís inesperadament per tres raons: la primera, per tal que els notables envejosos de tu i dels altres servidors meus presos mostressin la seva iniquitat i tothom pogués conèixer els seus costums i les seves maneres; la segona, perquè tu i els altres lleials servidors, tal com fareu sens dubte, poguéssiu jurídicament i en públic demostrar la vostra innocència, que per a mi és tan clara com la immortalitat de l'ànima racional; la tercera, perquè res no pogués impedir les dues primeres.