I·lustració Catalana (Barcelona), 1915
En l'àlbum del far de Cap de Creus
Oh Cap de Creus misteriós,
en la teva ànima amiga
vinc a cercar-hi el repòs
quan m'ha vençut la fadiga;
lluny de tu ¡quantes vegades
t'envio mon pensament
que sofreix l'enyorament
de les roques recremades!
Lo darrer viatge (fragment)
Després d'haver resat un parenostre
surto del cementiri vessant plors;
el llebeig agradós seca mon rostre
fent batr a mon entorn mils de llavors.
L'extremitut immensa de la vida
que commou la terra de baix a dalt,
a dolces esperances me convida
i tempera mon cor trist i malalt.
Sumergit en la llum que m'enlluerna,
sento que desentona mon dolor;
preveig l'albada d'una vida eterna;
entreveig lo besllum d'un món mellor.
Contemplo el cementiri com la plantada
de més constant conreu
en ell sembra la mort mai fatigada;
son collidor n'és Déu.
De sobte la consciència se m'aclara
entre la negra nit,
i allavors a prop lo sento encara;
ai! per haver eternament mon pare
enlairo mon esguard a l'infinit.
Calma blanca (fragment)
Tarda d'agost.
Quina tarda d'estiu més ensopida!
L'aire no se belluga
i els palets de la platja fumeregen
com molador de brases cremadores.
A saltirons les passen
els pobres pescadors amb llurs peus nusos,
cercant a corre-cuita
les amanyagues de la sorra humida.
En tot el mar, ni una ona;
apar immens mirall clapat de nyacre
sa argentada planúria sense termes
que es perd en l'horisont, ple de calima.
L'aigua que s'evapora forma glasses
en l'ample espai sospeses
que tornen les imatges tremoloses.
Enterboleix el cel soma calitja
que mostra, en ses entranyes
a mils busques brillants que giravolten,
polsim d'argent que sura,
un eixam de partícules lluentes
que amb fúria arremolinen
d'un torb desconegut les fortes ratxes.
Els barcos amb llurs veles esllanguides
que ni un alè fa moure
semblen gavines ran del mar jaientes
esperant que l'oratge se desperti
per flamejar airoses.
Les fulles de la vinya, com s'abrusen!
Els raigs del sol que amb llur ardor tenyeixen
de groc les verdors totes, tornen negres
els raïms ja botits, i llurs encesos
grans dolçament traspuen
com els pits lletadors de bona mare.
L'olivar s'ha dormit: ni la més feble
remor exhalen sos milers de fulles
com si fossin d'aram, dures i fermes.
Solsament les cigales xiscladores
omplenen tot l'espai amb llur fiblanta
cançó, l'única fressa
que brolla enmig d'aquell intens silenci.
Los barcos que passen (fragment)
Cansat d'envestir lo mar
i de veure terres d'altres
amb lo pes dels anys al cos,
sense ambició ni recança,
he retornat a mon lloc
a sentir les batallades
de la campana que un jorn
per bateig repicava.
Sentint-me ja la pendent
rodolant sense aturar-me,
m'he acostat al cementir
on reposen los meus pares.
Déu me guard de morir lluny
d'aqueixa terra sagrada!
Prenc lo sol i veig lo mar
des de la porta de casa,
mentres reso baix baixet
per tants i tantes com ne manquen
dels qui voltaven ma llar
i dels companys de la infància.
Allà luny passen vaixells
amb les veles desplegades
o llançant lo fumerall
que el blau del cel emmascara.
A totes hores los veig
allà lluny, petits, com passen
portant gent capaltres llocs,
nant-se'n cap altres platges.
La meva iglésia
La iglésia de lo meu poble
la feren los pescadors,
treballant los jorns de festa
en bé de Nostre Senyor.
A un cantó del presbiteri
s'hi veu lo llagut de foc;
a l'altra banda, amb ses xarxis,
s'hi contempla lo llagut gros,
que perla pesca a l'encesa
és de l'altre seguidor.
En lo bell altar los peixos
ressalten dessobre l'or,
lo mateix que en la custòdia
que manté lo seu record.
Sant Pere té una capella,
i jo vegí en altres jorns
com la seva imatge es treia
portada pels pescadors,
en la diada de l'apòstol,
lluint a lo seu entorn
vives llagostes vermelles
i els primers rims en verol.
Com hi penso, com hi penso
cada vegada que som
baix les voltes emblanquides
d'aquell temple lluminós,
en els homs humils que feren
eixa obra de fe i d'amor,
treballant los jorns de festa
en bé de Nostre Senyor!
Al golf de Roses
Si podia colcuna de tes ones
retornar-nos les veus arreplegades
d'aqueixa mar en les quietuds pregones
les remors que hi romanen encantades
d'ençà que foren en llunyanes eres
pels homes i les coses escampades;
com eixirien de ton si, parlares,
remembrant altra gent i altres centúries
ja tràgiques, ja tristes, ja rioleres!
Més d'un cop, recalcat en el moll d'Empúries,
he sentit barrejats en ta cridòria
amb los himnes triomfals sacres cantúries,
amb los planys dels vençuts crits de victòria,
la remor dels firals i els cants de guerra,
com si passés la fressa de la història
de nostra dolça i benaimada terra.
Oh cercle sempre blau, ple d'harmonia!
s'arrapa en tes fondàries l'alta serra
que des de lluny els seus esguards t'envia.
Oh recó cobdiciat que els ulls encanta,
joiell del mar llatí, goig del Migdia,
que dels pobles més grans guardes la planta!