Eliseu Climent Editor (València), 2005
L'olor del port, tan propera a la de l'aigua dels crisantems marcits, em féu adonar-me que acabava de comprar un passatge per a embarcar en el vaixell que va cap a l'illa de Tabarca. Era quasi migdia quan vaig arribar a l'hotel aquell, l'antiga casa del governador. Vaig arrossegar pels carrers polsosos la meua maleta plena de coses inútils. El poble era desert, tot i que en alguns racons de la petita plaça envoltada de palmeres hi havia indicis de la festa de la nit anterior, banderoles esgarrades i fanalets a mig penjar de les garlandes de paper que s'arrapaven als troncs dels arbres, ampolles de cava trencades omplien de vidres les raconades dels carrers... De sobte, una gavina creuà el cel esgarrant el silenci amb un crit eixordador... "Les gavines riuen com els morts", vaig pensar mentre tocava a la porta de l'hotel, que encara era tancat. Em va obrir una recepcionista sudamericana -de Bolivia, vaig saber després, com la Janeth-, i em va dir que l'hotel era ple, que un grup de turistes anglesos hi havia celebrat la Nit de cap d'any, però que se n'anirien en el vaixell de les sis de la vesprada. Podia deixar la maleta i si, mentrestant, volia menjar alguna cosa, podia anar a un baret que hi havia a prop de la muralla, que era l'únic que obria aquell dia... Vaig deixar la maleta darrere el mostrador i vaig anar al bar aquell. Allà hi havia un cambrer que devia fregar la cinquantena, alt, corpulent i amb la pell roja coberta de pels rossos com els cabells. Li vaig demanar un entrepà de pernil i una botella d'aigua gran -estava assedegada pels efectes de la ressaca- i em vaig asseure en un racó fosc, darrere de la màquina de tabac. Quan feia estona que m'havia acabat el dinar, el cambrer se m'acostà i em preguntà si volia un café, li vaig dir que no, que em posava molt nerviosa. "Un te, doncs?", va dir ell, "o un matecito de coca, que me'l porta la Jenny directament des de Santa Cruz de la Sierra...". La Jenny, evidentment, devia ser la recepcionista de la casa del governador. Vaig accedir a allò del mate i el cambrer ho acompanyà amb una botella de cava que ens beguérem entre els dos per celebrar la vinguda de l'Any nou. Quan la mirada començà a enterbolir-se'm, vaig saber que era hora d'anar a l'hotel a començar a instal·lar-me per dormir un poc i passar la mitja borratxera que m'amarava tota i m'impedia pensar en la meua vida, en que seria de mi lluny de l'Enric i dels pares, lluny del meu fill...
Abocada a la borda vaig vomitar fins l'última gota de Whisky, de cervesa... Fins l'última gota de saliva del cambrer aquell... Com li deien? Crec que no li ho vaig preguntar. Quina llàstima de viatge a Tabarca, Camil·la, quina llàstima de vida la teua. Quan començares aquest camí? En quin moment vas perdre la dignitat? Quan els escrúpols? Llançar-me a l'aigua i ofegar-me era l'única solució que en aquell moment em semblava viable, quedar-me quieta i que el mar se m'anara engolint amb el meu vòmit. Vaig tancar els ulls i em vaig agarrar amb força a la barana del vaixell, només era qüestió d'un instant... Una gavina, llavors, em va arrapar l'ànima amb un crit intens i eixord1ador, em passà tan a prop que fins i tot vaig sentir el seu alé pútrid amb olor de mort... Vaig obrir els ulls i vaig veure com es deixava caure amb suavitat sobre la superfície marina i em mirava fixament amb els ulls serens i vaig saber que era covarda i que seria incapaç de tirar-me per la borda i la meua covardia em féu plorar de ràbia i obrir la maleta amb un gest irat, traure'n la naltrexona i tirar la resta de coses al mar; el jersei d'angora morat, els vestits de l'Artur, els llibres que havia comprar amb el Nicolau, la foto del meu fill... Com si l'aigua pogués arrossegar la meua vida horitzó enllà, com si el mar pogués esborrar tot el temps perdut, esborrar-me a mi.
Poc temps després que se n'haja anat l'Abel, ix també la Camil·la i davalla l'avinguda d'Alcoi, d'esma, com cada dia, però no s'atura quan arriba a la porta de la llibreria, segueix cap al carrer de Calderon i gira per la Rambla fins que travessant l'Esplanada arriba al port quasi sense adonar-se'n. L'olor de l'aigua li colpeja el nas. S'ha alçat un lleuger ventijol, glaçat com un ganivet de gel, que li serra el pensament amb la fulla esmolada. Amb les solapes de l'abric alçades intenta protegir-se les galtes del fred, però la gelor li travessa la pell i l'ànima... No sap ben bé què fa allà abocada al mar, al reflex dels vaixells ancorats en l'aigua bruta... No sap ben bé què fa allà, ancorada ella a la vida aquella, no sap ben bé com hi va arribar, què la va empényer cap a aquell port ni quin vaixell la hi va portar... No sap ben bé res, només que de vegades li agradaria fugir mar enllà...
Poc temps després que se n'haja anat l'Abel, ix també la Camil·la i davalla l'avinguda d'Alcoi, d'esma, com cada dia, però no s'atura quan arriba a la porta de la llibreria, segueix cap al carrer de Calderon i gira per la Rambla fins que travessant l'Esplanada arriba al port quasi sense adonar-se'n. L'olor de l'aigua li colpeja el nas. S'ha alçat un lleuger ventijol, glaçat com un ganivet de gel, que li serra el pensament amb la fulla esmolada. Amb les solapes de l'abric alçades intenta protegir-se les galtes del fred, però la gelor li travessa la pell i l'ànima... No sap ben bé que fa allà abocada al mar, al reflex dels vaixells ancorats en l'aigua bruta... No sap ben bé que fa allà, ancorada ella a la vida aquella, no sap ben bé com hi va arribar, que la va empényer cap a aquell port ni quin vaixell la hi va portar... No sap ben bé res, només que de vegades li agradaria fugir mar enllà... Mira el rellotge, se li ha fet molt tard, l'Abel la deu estar esperant des de fa estona. Avui ha de torcar la pols de la secció de contes infantils, fa dos dies es va quedar a mitges... Torna a travessar, doncs, l'Esplanada i desfà el camí, costera amunt, i se li fa llarga la pujada, els cinquanta anys li pesen avui més que mai, com si els haguera viscut tots aquesta nit passada, tots de nit, sense aclucar l'ull.
-Vinga, dona! –L'Abe1 també mira el rellotge quan la veu entrar-. Que se'ns fa tard. He reservat taula per a les dues -ràpidament es posa la gavardina-. On t'havies ficat? T'he telefonat tres vegades a casa i al mòbil i el portes desconnectat... -apaga els llums-. No t'has comprat res? -Li mira, estranyat, les mans buides. Ella fa que no amb el cap mentre creua el carrer camí del restaurant de sempre. No li ha preguntat si ha reservat taula allà, però no cal, sap que sí, l'Abel és totalment previsible. Ell li passa el braç pels muscles després d'apartar-li els cabells en un gest repetit durant quinze anys, cada dia, cada vegada que creuen el carrer... Quantes vegades deuen haver-lo creuat ja, aquest carrer? Quants dies han dinat ja en aquest restaurant, en aquesta mateixa taula, amb aquests mateixos coberts? Quantes vegades l'Abel ha doblat el tovalló amb tres plecs de forma triangular?
Creua el carrer pel semàfor del mercat central i enfila pel carrer del Teatre Principal; està a punt d'arribar a sa casa, un àtic de dos-cents metres en ple centre d'Alacant amb una terrassa plena de ficus benjamina on a la primavera organitzen barbacoes per als amics de l'Enric, un grapat d'hipòcrites amb robes caríssimes i somriures falsos. Quan arriba al portal, obri primer la reixa de l'entrada -la instal·laren fa dos mesos per impedir que els captaires s'hi passaren les hores mortes- i després empenta el portó principal, entra a l'ascensor i veu reflectida a l'espill de la paret la seua imatge amb la botella de vi a la mà, ben embolicada amb la bossa de plàstic del supermercat; desvia la mirada cap al quadre de botons, fa com si no s'haguera vist en aquell espill, i prem el botó del seté.
Quan entra en casa tot és a les fosques i silenciós: l'Enric encara no hi ha arribat de la clínica i el Jordi deu ser al parc del centre comercial amb la mainadera.
Asseguda en un banc del Panteó de Quijano, Camil·la recorda que quan era petita somiava que quan fóra gran es casaria i tindria una llar preciosa, com la mare. Sí, d'acord, també somiava que tindria una carrera, perquè els pares sempre li insistien: "una carrera, Camil·la, la que siga, però has d'estudiar una carrera per no haver de dependre sempre d'un home...". Ella, però, mai no va tindre clar que volia estudiar, ni tan sols si realment volia estudiar... Féu magisteri, com quasi tots els que no saben què fer, i després resultà que li agradava ensenyar. I mentre estudiava somiava que un dia faria classe en una escola i tindria un marit... I després?
Comença a fosquejar i la serena d'aquest vespre de tardor li gela els ossos i el cor. Amb un gest nerviós acarona el coll de la botella de vi que porta sota l'aixella embolicada amb una bossa de plàstic com si fóra un secret indigne; quan arribe a casa se'n farà una copeta... Una només, ho té decidit: avui no se l'acabarà tot...
Carrer de Calderon avall, mentre mira distreta els llums dels aparadors que s'acaben d'encendre, intenta recordar quan i per què va començar a beure... ja no se'n recorda molt bé. Li fa l'efecte, però, que al principi foren només unes copetes de vi, de bon vi, després...