L'ombra de l'eunuc

Edicions Proa - 1996 - Barcelona

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Indret: Can Torrella (Matadepera)

Quan em vaig adonar del que passava, la Júlia ja aparcava d'oïda a l'esplanada del restaurant. Enfeinada corn estava, amb la llengua a fora, i intentant que el copet al cotxe del davant fos el més lleu possible, no es va fixar en el meu mutisme.

— Això és el restaurant?

— Ahà. ­–Sospir d'alleujament—. Què t'ha semblat?

— Aparcadora excepcional. Això és el restaurant?

— T'he dit que sí.

Em vaig estimar més callar. En baixar del cotxe les cames em tremolaven. Encara hi havia prou llum de sol, aquells dies d'estiu. No vaig poder evitar de fixar-me en el cirerer d'arboç; havia crescut molt, i el tenien pentinadíssim. M'hi vaig acostar però no vaig saber sentir les paraules que l'oncle Maurici m'havia adreçat en la seva última llarga carta. El rellotge de sol era a la paret del roser, inútil, sense sol, sense roser i una filagarsa de vent havia quedat presonera dels bedolls i els sacsejava dolçament. Aparentment, tot era al seu lloc.

—Què te'n sembla? – La Júlia havia estès el braç assenyalant l'edifici, com qui mostra el llobarro acabat de pescar. Què li havia de dir; perquè la meva estimada Júlia m'havia portat precisament a casa meva, a can Gensana, a la casa on vaig néixer i on havia crescut, plorat i somiat. A la casa d'on vaig fugir quan en va ser hora. Ja feia uns quants anys, així de sorpresa, van informar la mare que havia d'abandonar-la, que ja no era seva, i tots vam embogir una mica perquè ja era prou fort que, quan el pare se'n va anar en sabatilles, ens deixés com a amos dels deutes, els impagats i les rancúnies, com perquè, a més, ens quedéssim, de sobte, sense records. Llavors va ser quan l'oncle Maurici es va enfilar al roser. Can Gensana, mil set-cents noranta-nou, mil nou-cents noranta-cinc. Per molt poquet no hem arribat als dos segles de vida documentada. Em sento com Martí l'Humà. Aquí descansa can Gensana per desídia meva, convertida en un restaurant grotesc que, per més ignomínia, es diu El Roure Vermell, amb lletres de disseny.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Indret: Can Torrella (Matadepera)

I ho deia ell, que mai no havia procreat. I can Gensana entrava, per a ell, en la categoria de casa de debò, perquè tenia tants i tants secrets que cada racó era capítol d'una llàgrima diferent. Fins i tot s'havia convertit en restaurant. I la casa era casa de debò a pesar que alguns dels seus amos, preferentment Maurs, s'havien entestat a enlletgir-la a consciència. Segurament cap dels Gensana que hi van viure (a excepció del Maurici) no havia estat conscient de la mansió que posseïen: l'havien vista tota la vida. Eren més aviat les visites les que, per culpa d'un bateig, una defunció, l'hora del te, el retorn d'una visita, Sant Maur o Sant Antoni, quedaven admirats tant per l'edifici com pel jardí. Hi havia, també, partidaris fervorosos de la capella d'estil barroc passadíssim, a la manera del rebesavi Maur del gosset Bonaparte, que s'havia abonat a desgraciar-la amb estatuetes i bibelots estrictament horrorosos. Però a part de la decoració, l'edifici de la capella, no gaire gran, conservava un cert sentit de la noblesa. Era de mides discretes però molt ben proporcionada i s'hi havien casat tots els Gensana, mascles o femelles, que s'havien casat. Sense excepció. Al mur septentrional, tres finestrals acolorits amb vidrieres que representaven sengles escenes de l'Antic Testament, feien entrar claror de colors. El mur oposat era cec, llevat de la porta de la sagristia, perquè donava a la casa. L'altar, en un presbiteri de dos pams per damunt de la resta de la nau, havia conegut els anhels professionals d'una vintena de mossens que hi havien celebrat missa i tota la gamma d'actes litúrgics que solia realitzar la gent de Feixes. Trenta bancs i un confessionari (extraordinari amagatall quan jugàvem a fet i amagar) constituïen el mobiliari a més de la pila baptismal i tres olis de temàtica hagiogràfica al mur cec. A l'exterior, una espadanya amb volutes aguantava l'Antònia i la Maura, les dues campanetes, el so de les quals indicava que a can Gensana en passava una de grossa.

Però del que podien estar més orgullosos els Gensana era de la casa: planta noble i primer pis i segon pis per al servei. Deien els informats que hi havia vint-i-tres habitacions, comptant-hi les dotze de dormir i, naturalment, la cambra de l'Elionor. A més, els dos menjadors, la sala, la galeria dels retrats, la biblioteca del besavi Maur (set mil vuit-cents trenta-cinc volums i un magnífic mitja cua), la cuina i el racó de la roba i les planxes, el safareig i el pati d'estendre. I alguna cosa més que mai cap visitant no havia vist. De totes maneres, el que podia causar més impressió era el jardí: dues hectàrees frondoses, amb un racó per a l'estany amb brollador i una pèrgola recoberta de llessamí blanc que pel juliol era una delícia, una borratxera de perfum. I el passadís de magnòlies que donava a la part més salvatge, al bosc de castanyers on em vaig besar i fer home amb la Gemma i on, abans, generacions de Gensanets i Gensanetes havien viscut terribles aventures contra monstres indicibles. Ara aquest magnífic i històric jardí s'havia convertit per fi en un pràctic aparcament per a la clientela d'un no menys magnífic restaurant. A les fosques, mentre era a fora, en Miquel no havia pogut esbrinar quants arbres havien talat per fer més espaiós l'aparcament o per donar més lluminositat a l'entorn.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Indret: Can Torrella (Matadepera)

Amb la segona burilla vaig comprovar que el cendrer de campanya donava un rendiment fantàstic. Vaig agafar una cadira i la vaig posar davant de la finestra, sense deixar de pensar en la Gemma, de com n'era, d'estudiosa. I les poques hores que passaven junts, ella sempre tenia un llibre a les mans i ell s'omplia les seves de les mans d'ella. Sempre era així. I un dia li va suggerir de portar-la a casa després dels exàmens (abans, no, que la Gemma era massa quadriculada, amb això). I ella hi va consentir. No és que volgués presentar-la als pares; em feia il·lusió que conegués la casa i el jardí. Però va conèixer els pares, no els vaig dir que mig festejàvem i ens van deixar sols. La Gemma es va entusiasmar amb aquell casal tan senyorial i jo la vaig desenganyar enumerant-li la humitat, les escletxes per al fred, la poca llum. I el jardí la va seduir, quina meravella, Miquel, però si això és impossible, en ple segle vint! I ajudats per l'eufòria d'aquells descobriments vam anar al fons, al racó dels castanyers, i es van repassar la vida i els cossos, que va ser una delícia perquè la Gemma era una noia molt engrescadora. I ja no era verge. -Però per què et poses així, Miquel?

-No em poso ni així ni aixà... El que passa és que m'ha... m'ha sobtat.

S'havien vestit no pel tombant de la conversa sinó de l'aire; però encara eren sota els castanyers, al mateix lloc on l'oncle Maurici Sense Terra va fer coses inconfessables o don Pere I el Fugitiu repassà de dalt a baix algunes coneixences. I on molts rebrots de la nissaga van fer clandestinitats amb el seu cos o amb el de les amistats. Com si a can Gensana faltessin llits. Si les castanyes parlessin.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Indret: Parc de Sant Jordi (Terrassa)

 

 

Després d'uns segons d'indecisió, l'oncle va continuar la seva descripció i explicava que, més amunt, hi havia l'àmbit dels misteris on la Lluïsa, la Cinta, l'Angeleta, la Rosa, la Maria i l'altra Maria tenien les seves habitacions, les seves coses, els seus secrets. I si el temps i el permís dels grans acompanyava, podien sortir al jardí, al món immens i inacabable, sempre acompanyats d'algú, a explorar el vast univers d'arbres, camins empedrats, tanques de boix olorós o de xiprer, parterres de roses o l'estany dels cignes, eterns interrogants silenciosos que senyorejaven per aquell mirall verd, que esguardaven la quitxalla amb indiferència orgullosa abans d'enfonsar el cap a l'aigua en cerca d'alguna sorpresa. (I com un senyal inadvertit de la gradual decadència de la casa, en Miquel es va adonar que ell mai no havia vist cignes a l'estany.) I si la Maria es distreia, jo llançava un roc a veure si encertava un dels cignes. Que bonica que era la vida, Pere, Miquel. I en Pere, que volia imitar-me sempre, llançava la pedra en el moment que la Maria el podia veure i rebia tots els renys. Fins que tanta placidesa es va tòrcer amb la ganyota de la mort:

 

Tenaç i dreturera, la Dama de la dalla

qui embolcalla sos ossos ab sa negra mortalla,

entra furtivament a la cambra del plor

y al jacent esblaimat pren la gèlida flor

 

Sobretot en els poemes de Tarda i Capvespral, no s'ho hauria pogut imaginar. L'àvia Pilar estava convençuda que allò era un càstig diví pel seu secret, que no sé si tindré esma per explicar-te mai, Miquel.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Indret: Basílica del Sant Esperit (Terrassa)

A l'enterrament de la Carlota Gensana va assistir la ciutat de Feixes en ple. Perquè era una Gensana, perquè era una dona jove i bella i perquè tampoc no hi havia gaires entreteniments per deixar-s'ho perdre. I també perquè en ple novembre encara calien distraccions de les fortes tensions viscudes durant la Setmana Tràgica, que havia deixat baldats obrers i fabricants. No hi va assistir tothom: ningú no va veure cap Rigau a l'església ni al cementiri. A primera fila, a l'arxiprestal, don Francesc Sicart, que s'estrenava de vidu, tenia al seu costat un endolat i perplex Maurici, que començava a congriar el seu renom de Sense Terra i que no acabava d'entendre què havia passat. La mirada del vidu, fixada en el taüt, humida per la incredulitat i endurida pel dolor, semblava tan forta, tan profunda, que en qualsevol moment li podia clivellar els glòbuls dels ulls. Mossèn Vicenç va parlar de resignació, de descans etern, de bondat divina i d'un dia ens retrobarem tots amb la Carlota. Però en Francesc no el va escoltar. Tenia massa feina a contemplar el taüt com si així pogués evitar la mort definitiva de la seva estimada Carlota, el brillant, l'espelma, la il·lusió, ella nua avançant cap a ell i ell esperant-la, feliç d'estimar aquella dona feliç, obrint els braços esperant que es morís.