Proa - 1986 - Barcelona
Pàndols
A la terra solcada de trinxeres,
on la flor blava i dolça de l'espígol
les abelles anava convocant:
Allí quedaven els soldats vençuts.
Davant del Catalan Power de l'escultor Andreu Alfaro
Al meu petit país, que tant estimo,
els escolars aprenen la lliçó:
"Xiquet s'escriu amb ics"; mentre els lilàs
s'omplen de tirsos blaus, d'abelles clares.
Encara, enterramorts, no ha arribat l'hora.
Parlo d'un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era,
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.
EL VELL RELLOTGE DE CASA DELS AVIS
Sempre l'he vist a casa, el vell rellotge:
lentes hores de números romans
i un paisatge hivernal de torres càndides
i figures de nois jugant amb neu.
Presidia el rellotge el menjador,
aquella cambra trista, tan solemne,
que exhalava un alè barroc i ranci
amb les cortines de vellut, i els mobles
negres com cadafals, i poms de flors
fetes de drap i plomes i petxines.
Això no obstant, la iaia conreava
pèsols d'olor, al terrat, i margarides.
I criava coloms. I, si el garbí
bufava dolç del sud, fèiem volar
estels de llarga cua platejada.
Estius d'infant, de pins i d'atzavares.
Era un safir la mar. I eren molt lluny
aquell col·legi obscur dels jesuïtes,
les files d'escolars innumerables,
els escolans blau cel del mes de maig,
l'Incipe parve puer de Virgili
i el Panem nostrum quotidianum, que era
gairebé l'únic pa de cada dia.
I, a la fi de l'estiu, el llarg silenci
del vol de les gavines solitàries
sobre una mar d'una flor marcida.
I tornàvem a casa, regressàvem
als dies i els treballs, a la penombra
del menjador amb cortines i catifes:
al vell rellotge de nevats paisatges.
Fràgil com un vidre és la memòria
Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.
De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?
I no recordar res, no recordar-me
d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l'institut —les matemàtiques,
la lectura, el dibuix— i m'agradava
una noia de llargues trenes rosses
i ulls de color de pluja. Molt després
—me'n recordo— vingueren la Botànica
(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l'obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.
(La primera besada —me'n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)
Recordo tantes coses. I m'adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.
De cop comprenc que l'home és la memòria.
Catedral
Vitralls de llum difusa i violeta.
I un Nen Jesús de Praga. I un sant Blai.
I un purgatori d'ànimes ploroses.
I un gran tapís flamenc amb els apòstols.
I una Madona gòtica, esveltíssima.
I un Crist jacent, terrible, mesetari.
I tombes esculpides amb llatins.
I els alts vitralls velaven la claror.
I el Nen Jesús de Praga duia rínxols.
I sant Blai no tossia (era de guix).
I el prudentíssim foc del purgatori
tapava pits i sexes de les ànimes.
I els apòstols tenien l'aparença
de nobles majestats o de reis mítics.
I la Madona es deia de l'Estrella.
I el Crist jacent era nafrat i tètric.
I les tombes sonaven com campanes.
Les campanes tocaven a difunt.
Havent llegit els cants d'amor del Cavaller Ausiàs March
Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,
flor de Gandia, falconer del rei,
sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen
els versos amples i fragants, com la
remor del vent entre florides branques.
Lluny és Teresa, i gairebé no dius
ni el nom ni l'hora ni el secret delit.
Tant l'has besada en somnis, que coneixes
-més que el marit- aquell tremolor lleu
del llavi roig i de la sina blanca.
Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.
I sols et queda el persistent desig
del ver amant que, contra tot, espera.
Que els amadors han en continu esper.