Eliseu Climent Editor (València), 1986
La mar
Benvolguts amics meus: quan de xiquets
-gents de marjals i d'horts, gent davantera-
aguaitàrem al mar, fou per Cullera;
a les ones i al sol i vent nuets.
Els xics d'ahir són hòmens drets i fets,
donà pas a l'estiu la primavera
i altra vegada, gent de la Ribera,
a Cullera trobem el nostre indret.
Dels amics cullerencs anem darrere,
companyons riberencs i que s'amere
de nou, en el seu mar, el nostre fang...
I al blau marí, on el Xúquer s'aveïna,
l'aigua que fou d'aquells xiquets padrina
siga, ja d'hòmens, transfusió de sang.
El Perelló de Sueca, on tants del meu poble anaven a pescar llobarros en les aigües dolces i albuferenques del Pantà, mentre les dones i la menudalla nadaven en el mar; ells, nuetets, elles, cobertes amb grans bates castament feixugues, que, de vegades, les ones bromeroses arromangaven, deixant a l'aire una cuixa més opulenta que les del Rubens, inclús la galta corresponent, enmig de la cridòria frenètica de les pudibundes matrones del voltant...
Em veig en la barqueta parada enmig de les aigües tranquil·les, al costat de mon pare... Ell, assegut en una cadira baixa de bova, mantenint recta, no sé com, la llarga canya, i ben tens el llarg fil... Jo, armat a ell. La cadireta i la petita canya infantívola semblaven de pur joc. Però treia peixets. El suret es capbussava i la punta de la canyeta tremolava amb una vivor quasi elèctrica. ¡Què gran semblava cada peixet menut! Els veritablement grans eren els crits de goig del monyicot. El pare recomanava enèrgic el silenci assenyalant els altres pescadors; era, però, una energia joiosa, plena de bondat, d'enamorament patern. I, desentenent-se de la pròpia canya, cada minut, desenganxava pulcrament el peixet de l'ham... I, si era molt menut, proposava tirar-lo a l'aigua i que tornara a sa mare...
-Es farà gran i tu el pescaràs l'any que ve.