Edicions Destino - 2000 - Barcelona
Accedeixen al mig de la plaça creuant-la a la valenta entre l'espès transit. Travessen la gespa fins a plantar-se davant d'una porta baixa de ferro amb enormes reblons. L'interior del monument és petit, però suficient, com un apartament de la costa. L'Eduard ensenya a l'Esteve els detalls més interessants: una nevereta amb begudes, un televisor portàtil i un ràdiocassete, una taula de dibuix tècnic i un parell de cadires, una estufeta i un ventilador, els armaris on guarden quatre estris i els productes de neteja, com el clor per a l'aigua de les fonts, i la bassa interior on es filtra tota l'aigua. «El millor dia per prendre un bany és el dilluns, perquè és quan es fa la renovació de l'aigua», comenta l'Eduard. «I no em puc banyar avui?», demana l'Esteve. Es despulla i es fica dins la bassa. El fons és llefiscós, però l'aigua està molt fresca. Mentre ell pren un bany exclusiu, l'Eduard va fent quatre coses per justificar el sou.
Ara són dalt del pebeter. Un pebeter que durant els Jocs Olímpics del 1992 va fer una trista competència al de disseny que encara està clavat a l'exterior de l'Estadi. Unes escales costerudes els han conduït fins a un punt on la gent que passa pel carrer no et veu, perquè mai se'ls podria ocórrer buscar-te allà dalt; és la filosofia dels amagatalls portada a la pràctica. Potser per això, i perquè és un espia que no es queixa de viure a la intempèrie, allà dalt hi ha instal·lada una càmera que apunta a l'avinguda Maria Cristina. L'Esteve, tot i que és probable que no estigui connectada, evita passar-hi per davant. «Com que, en lloc de pasma –recordes Belchite, oi?- ara hi ha un hotel, fins i tot pots prendre el sol. De fet, el meu pare diu que abans també es podia, però devia fer més tall, no?», comenta l'Eduard. «Io? Des d'aquí? Els hauria fotut un pepino així de gran!», es violenta l'Esteve, indicant un diàmetre respectable amb els índexs i els polzes de totes dues mans. Després de prendre una estona el sol, l'Esteve baixa, buscant l'Eduard i alguna beguda. «No teniu cervesa?», s'emprenya. «Està prohibit, les assegurances laborals... ja saps», justifica l'Eduard. «Coions, moltes coses estan prohibides i tots les fem...», raona l'Esteve. «Ja, però si es presenta el meu pare...», es queixa l'Eduard. L'Esteve s'adona que avui deu ser el dia internacional dels nens cagats de calces per culpa dels pares. «No pots posar música? O també està prohibit?».
Quan passa per davant de l'Escola de Bosc, algú crida: «Quiet, malparit!» Sona un tret. El segon li passa fregant l'orella dreta. El tercer arrenca espurnes a l'asfalt, pocs metres davant d'ell. Ia no corre: vola. Creua l'avinguda. Està molt cansat i decideix mirar d'amagar-se als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. A part dels fanals, il·lumina l'escena la llum groguenca d'una sala del restaurant que hi ha damunt l'estació del funicular. Tomba a la dreta, patinant sobre el terra humit de rosada, i ataca el desnivell, la pujada amb que s'inicia el carrer Camí Baix del Castell. Pocs instants després, un cop superada la gairebé inexistent tanca que delimita els jardins, torna a mimetitzar-se ràpidament amb la foscor de la nit i la frondositat d'algunes zones del jardí on la llum dels fanals no arriba. Pressent que no està sol. Hi ha més individus que s'esmunyen en la nit. Pot ser que també fugin, o que li estiguin preparant una emboscada... o que s'hagi tornat paranoic, irremissiblement.
Escolta sirenes de la policia que s'acosten. «Per allà, l'he vist per allà!» No té temps d'esperar res: ha d'actuar amb rapidesa. Es dirigeix a la zona de les basses de plantes aquàtiques, una de les més fosques del parc a causa de l'absència de fanals. Sent passes a tocar del lloc on s'ha amagat, prou a la vora per encendre-li el llum de la improvisació, molt oportú enmig de la penombra general. Ha pujat ajupit i alerta les escales vorejades de piscinetes per a les plantes. El rajolí umbilical d'aigua que les uneix totes baixa amb la calma de qui gaudeix de l'estat etern. Un rajolí que es dissol en un estany -és com si inflés amb el líquid cristal·lí el petit estany amb forma de ronyó abonyegat; un ronyó semblant al que van haver d'extirpar a Rodney King després de la pallissa amb què el van obsequiar vuit o nou policies de Los Angeles-. Tot plegat, seria un so aquàtic deliciosament relaxant si ell tingués la bufeta buida i no hi hagués ningú perseguint-lo amb intencions cafres, pensa, tot mirant d'allunyar el cas Rodney King del seu cap.
De les que té més a prop, escull la bassa habitada per les tiges més altes. Veu ombres que es mouen entre els arbres. Es posa en remull sigil·losament, però sense poder aturar una respiració esverada. Amb precaució, s'adapta a les estructures d'obra de l'interior de la bassa. Tot i que no pot evitar la desagradable sensació gelatinosa que li xopa la roba, s'encaixa com una peça de trencaclosques. De moment, deixa el cap fora de l'aigua. Observa, però no aconsegueix distingir res identificable a prop seu. L'únic que pot veure és el fals mapa astronòmic que els llums de la ciutat creen damunt la foscor fràgil d'una nit, gairebé, d'estiu. I rajos de llum giratoris de color blau policia. l l'aura blanca dels pocs fanals que funcionen, uns metres més lluny d'on està amagat, en remull com un bacallà. Escolta: corredisses; ordres; renecs; amenaces. Lluny molt lluny se sent un toc de clàxon i un parell de petards i un coet que xiula però que no dibuixa cap línia llampant a la pissarra del cel i un petard més i com crits de nens. En són molts, els perseguidors. Dos nous trets. El pànic més violent el torna a immobilitzar: percep un clapoteig en la mateixa bassa on ell es troba. El líquid que omple la bassa, pocs centímetres per sota del seu nas, put a col bullida. «Per aquí, és per aquí!», diu algú pocs metres més enllà. Buida la bufeta amb tensa dificultat. Tot ell és una humitat llefiscosa; ara, calenta. «Escolta imbècil, ja t'he dit que enrere! Això és feina meva, d'acord?» Són aquí. Mirant de no fer cap, absolutament cap soroll, agafa aire i se submergeix.
Uns feixos de llum, amb estampat d'una mena de molsa subaquàtica i de milers de partícules d'irrellevant procedència, recorren l'aigua de la bassa on s'ha amagat. Sembla que no l'han vist. Torna a estar a les fosques. Passen de llarg. Ha de treure el cap per respirar. No, encara cal aguantar una mica més, o el podrien descobrir. Ha de sortir a respirar, no pot resistir ni un segon més. «Aahhh!!!», inspira mig asfixiat. Algú li ha incrustat un colze a l'ull dret, just quan es disposava a treure el cap. A la necessitat de captar molt d'oxigen en poc temps, s'hi ha sumat el dolor inesperat i l'ensurt, la guinda final del cruel pastís terrorífic: en què per ell s'ha convertit la nit. Tot just es posa la mà a l'ull per mirar de neutralitzar el dolor, que una potent lot l'enlluerna amb acarnissament.
-Quiet, no et moguis fatxenda decadent!
-Io de tu ni respiraria... Vinga, les mans amunt, bacallàl
-Polifia, fi et moufs et cufo a tets!
Amenaces que són seguides d'un llastímós:
-Oh, Déu meu!
I d'un:
-Coions, ia l'he cagat...
I d'un últim i gairebé imperceptible:
-Puc explicar-ho tot, això no és el que sembla...
L'Esteve ha passat els últims dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts fent elucubracions sobre què seria el primer que faria en sortir. Finalment ha deixat discórrer pel seu interior el flux dramàtic que li ve de part de germana i, tot girant-se cap a uns portons que es tancaven amb lentitud, silenci i il·luminació cinematogràfica, ha exclamat: «Fins aviat.»
Després l'ha envaït una mena de desassossec, de sentiment d'indefensió, fins i tot de por. Té ganes de córrer, però no sap cap a on. Té ganes d'amagar-se, però no sap de què. Té ganes de plorar, però si una cosa ha après al llarg d'aquests dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts, és a no plorar sota cap circumstància.
No té ni un duro a la butxaca. De fet no té ni un duro a la bossa que du penjada a la cintura. Les butxaques del xandall que du posat fa bastant que van quedar desfondades. Els últims diners que tenia els ha hagut de pagar. Deutes contrets amb gent de bona memòria. Tant és, ell ara pot tornar a casa. Un plat a taula sí que li posaran. Poca cosa més. Ningú l'ha vingut a rebre. Xungo. No el perdonen. Això deu ser el que l'ha deixat més fotut així que ha sortit de la Model.
La Model, que va ser inaugurada el 1904, està construïda en forma radial en una superfície de 28.000 metres quadrats i dividida en set galeries. La primera, que acull uns 200 presos, és la dels adaptats socialment, els de coll blanc, els engarjolats per delictes econòmics. La segona, amb menys de 100 presos, és per als inadaptats, els perillosos, els que han de ser vigilats de prop. La tercera, on malviuen 500 o 600 presos, és la dels delinqüents comuns, els reincidents, els fills de barris marginals. La quarta, tan massificada com la tercera o més, és la dels que ingressen a la presó per primera vegada, sobretot estrangers. La cinquena, amb poc més de 50 presos, és la dels durs, la dels realment perillosos, la dels aïllats. A la sisena hi van a parar els que, tot i ser reincidents, es comporten de manera més pacífica i tenen una millor predisposició a rehabilitar-se un cop hagin complert la condemna. Per últim, la setena és per als presos que, segons les ordenances, no poden compartir cel·la: transvestits, homosexuals, majors de 65 anys i persones que han patit algun problema psiquiàtric.
El Terra Alta, el bar que hi ha davant de la presó, atreu l'Esteve, però no creu que li fiïn una copa. El millor que pot fer és caminar. Es despenja la bossa d'esports de l'espatlla i l'agafa per les nanses. La roba bruta pesa. El petit feix pel camí creix. Sort que camina pel carrer Entença en sentit descendent. Durant el temps que ha estat pres creia que quan sortís voldria allunyar-se molt de pressa de la presó. Amb els companys, feien bromes dient que no tornarien a passar per allà ni en taxi; que pagarien a gust vint duros més perquè fes una marrada. En canvi, la bossa li pesa inexplicablement, la sola de les vambes sembla estar recoberta de xiclet mastegat i les imatges de l'interior de la presó el bombardegen sense cap misericòrdia. Hi continua dins.
Ara entén perquè ha dit aquella frase així que ha trepitjat el carrer. Ha sortit al carrer, però no ha sortit a la llibertat. Continua pres. Li costa començar a decidir per ell mateix. On anar. Què fer. Per on començar. La inèrcia vital que l'ha empès aquests vint-i-set mesos l'ha abandonat, de cop. Ha de seguir amb el sentits desperts, però modificant la finalitat. S'ha de guanyar el respecte dels qui l'envolten, altra vegada. Ha de tornar a començar, partint de zero. Quina mandra.
Dimarts. Quarts d'onze del matí. Un Opel Corsa de color arrugat circula per Montjuïc. Enfila el tram final de fort desnivell que condueix al Castell (de Montjuïc). A l'entrada, on el pas es fa una mica més estret, l'Opel coincideix amb l'Audi d'uns turistes que ja han disparat les fotos per les quals han pujat fins allà. La noia que condueix l'Opel se sobta una mica, prou perquè se li cali el motor del cotxe. El Frederic, el seu nou mestre (l'Antònia, que ja li ha donat dotze classes, està de baixa per estrès), li indica en què ha fallat i li recomana no fer cas del clàxon que fa sonar el taxista que se'ls ha enganxat al darrere. La noia té decidit presentar-se ben aviat a l'examen de conduir. És jove, atractiva, vesteix a la moda (a una d'elles): pantalons negres de pota d'elefant -un elefant gras, tenint en compte l'amplada del camal-, sabates cúbiques -que podrien pertànyer al mateix elefant dels pantalons-, una brusa estreta de màniga curta estampada de flors grogues sobre fons verdós i, a sota, una samarreta de màniga llarga de color negre; també porta unes ulleretes de muntura estil anys seixanta i diversos anells, la majoria bastant grossos. Els seus cabells, que no arriben a tocar-li les espatlles per ben poc, són negres, absolutament llisos i els du pentinats amb la clenxa al mig.
El Frederic farà el possible per posposar la data de l'examen: aquesta noia li agrada força. Per variar. Continuen circulant molt lentament per l'interior del recinte del Castell.
-Saps quan es va construir el Castell?
-El del Kafka? -respon la noia aixecant una cella.
-El 1640, durant la Guerra dels Segadors. Bé, des del segle XI ja hi havia una torre de guaita, però el Castell, com a fortificació, no es va construir fins a mitjans del segle XVII.
-No sé, m'arribes a dir que el va fer el Franco i m'ho crec.
-No, el Franco el va cedir a la ciutat el 1960.
-I el va omplir de símbols fatxes.
-Sí, però qui va reformar i engrandir les instal·lacions va ser Juan Martín Cermeño, el 1750, no, no, 1751, després que les tropes borbòniques el destruïssin a principis del XVIII. Aquest tal Cermeño el va reconstruir seguint les disposicions de Vauban, ja saps, en forma d'estrella.
-Sí, és clar, ja ho sé, ja ho sé... Tio, ¿em vols dir què t'he fet jo, perquè em fotis aquest rotllo?
-Perdona, és un vici que tinc de fa anys.
-Hòstia, doncs podries limitar-te a fumar... Què sé jo!
Callen. El Frederic se sent entre dolgut i avergonyit per l'atac didàctic que li ha agafat. Se li ha vist el llautó. La noia s'adona que potser ha estat massa dura. Tampoc sembla un mal tio. Una mica desagradable d'aspecte, sobretot pel pentinat i els pantalons llardosos. Deu ser solter, pensa.
-Vols que et digui què m'interessa del Castell? Els jardins del fossar, quan estan florits i ben atesos, dos dies l'any; i mirar els arquers que fan punteria amb les fletxes... M'agrada intentar seguir el vol de la fletxa amb la mirada... Ah! I quatre raconets on he passat bones estones amb el meu nòvio.
-Mirant el paisatge?
-També -i somriu al Frederic.
Al Frederic només li faltava això per veure's obligat a iniciar una nova i dolorosa sessió d'autocontrol d'ereccions subversives. Encara no ha superat el cop moral del que va passar ahir. De fet, encara no sap com ha de reaccionar quan torni a trobar-se, d'aquí a un parell d'hores, davant d'aquella noia.