Editorial Empúries - 2010 - Barcelona
Ens imaginem, per exemple, aquell infant retret i poruc que el 1945 va entrar a la Casa de la Caritat. Estava a punt de fer quatre anys. Tot i que ell ho ignorés, en aquells moments encara duia l'estigma de ser un nen de la guerra. Vés a saber d'on havien sortit totes aquelles criatures abandonades, es deia la gent. Doncs de la mala vida, mares solteres, minyones ingènues o desvergonyides que s'havien deixat prenyar... I el que és pitjor: podien ser fills de rojos separatistes que havien mort al front. Per les seves venes hi corria la sang del dimoni. Enmig d'aquest panorama, cal pensar, l'orfenat no devia ser un destí tan terrible.
Les monges dirigien la vida quotidiana de l'hospici i un mestre feia classe als nens més grans. Els petits com ell creixien en un ambient d'espiritualitat catòlica. Es veu que els àpats, per exemple, es convertien en una classe de religió. Les monges li peixaven les farinetes tot recorrent al santoral:
—Esta para San Pelayo, mártir de la castidad... Esta para San Esteban, que fue el primer mártir y murió lapidado... Esta para San Cosme y San Damián, hermanos gemelos que murieron decapitados... Esta para santa Engracia, patrona de Zaragoza, a quien un caballo arrastró por toda la ciudad...
El pare no havia oblidat mai aquella cantarella, ni tampoc les estranyes relacions que s'establien entre els plats que li feien menjar i les morts sagnants i espantoses d'aquella colla de sants.
A la tarda, una hermana els llegia fragments del catecisme que ells s'havien d'aprendre de memòria. Tot i que les monges els agafaven afecte maternal, sobretot si havien arribat a l'hospici des de molt petits, la disciplina els feia anar drets. No els estalviaven càstigs ni amenaces, retrets o lliçons amb moralina, però com a mínim el nervi dels nens sempre trobava camins per esbravar-se. Anys després la memòria d'en Gabriel ho revivia com un purgatori. Un purgatori dolç perquè l'infern, per a aquells nens, es deia Asil Duran. Quan els enxampaven tramant alguna malifeta —o barrabassada, com en deien elles—, les monges els aquietaven amb la simple menció d'aquell reformatori que hi havia al nord de la ciutat. Se n'explicaven de tots colors. A l'infern de l'Asil Duran, es deia, els nens dormien lligats al llit perquè no s'escapessin i sempre duien el cap pelat al zero per evitar les plagues de polls. Un dels jardiners que cuidaven l'hort de la Casa de la Caritat era l'escollit per fer córrer les llegendes més negres. Si una colla de nens jugaven a fet i amagar i li trepitjaven les verdures, ell els agafava per banda i els atemoria explicant-los que a l'Asil Duran —on anirien a parar si no es portaven bé— els nens que destrossaven l'hort estaven castigats a menjar cada dia rates i escarbats, que havien de cagar ells mateixos als soterranis i clavegueres de l'edifici.
Aquesta mena de records, que de ben jove se li imposaven sense avisar, fins i tot a desgrat, de mica en mica havien après a no fer nosa. Només alguns episodis havien sobreviscut activament. Eren històries que en Gabriel i en Bundó recordaven junts —i això devia ser el més important— quan circulaven amb el camió. Se les explicaven cada cert temps, vés a saber per quina casualitat del trajecte (una cançó a la ràdio, el nom d'un poble, un anunci a la carretera), i havien après a repartir-se la narració per torns. Ara l'un, ara l'altre, omplien els buits amb nous detalls versemblants, petites variacions de la mateixa història. Aquesta reconstrucció pacient desesperava en Petroli. Com que tenia més memòria que ells dos, recordava perfectament els fets des de l'últim cop que n'havien parlat, però quan es ficava en la conversa i provava de corregir-los, el tallaven dient-li que ell què sabia, si no havia anat mai a la Casa de la Caritat. En Petroli, que era de bona pasta, els deixava xerrar. De totes aquelles històries que ara ja no poden recordar junts, la més habitual, la més famosa, era la que es referia a la monja coixa i el seu secret.
El pare ens explicava la història com si fos un conté d'bans d'anar a dormir. Nosaltres érem massa petits per entendre-ho tot, però en aquelles ocasions li canviava la veu i ens embruixava. Encara ara creiem recordar de quina manera més lenta i misteriosa pronunciava cada paraula —i com sovint aquell encant quedava trencat per una traducció incorrecta, per una pronúncia incomprensible—. Com que érem uns nens àvids d'afecte, nosaltres mateixos ens encarregàvem de fer lligar mentalment els detalls inconnexos. L'hermana Elisa, explicava el pare, era molt alta i duia sempre l'hàbit negre i lluent. Amb el vaivé de la coixesa caminava com un corb ferit. Quan la veien per primer cop, acabats d'entrar a l'orfenat, els nens més petits solien reaccionar posant-se a plorar. És veritat que ella no havia fet res per espantar-los, però tampoc no somreia mai a ningú. La cara rodona li quedava emmarcada per la toca blanca de l'hàbit, que s'alçava sobre el seu cap com les banyes d'un animal fantàstic, i de nit, o quan hi havia poca claror, aquell rostre se li encenia com una lluna pàl·lida suspesa en l'aire. La boca se li mig torçava en un rastre d'angúnia i li estrafeia una ganyota permanent del dolor de ser coixa. No parlava gairebé mai i semblava que escampés el silenci per allà on passava: les converses s'aturaven de cop i tothom emmudia. Per estrany que sembli, la monja coixa duia una cama de fusta. El cloc-cloc rítmic dels seus passos encara feia més funest el silenci que naixia al seu voltant. (En aquest punt, el pare callava i inesperadament, amb el puny tancat, colpejava quatre o cinc vegades la fusta de la tauleta de nit, de l'armari, de la cadira, la que tingués més a mà. El cor se'ns estremia i ens bategava més lentament, seguint el compàs d'aquells cops i a punt d'aturar-se.)
El secret de la monja coixa era que ningú no li havia vist mai la cama de fusta. Oculta sota l'hàbit balder, aquella cama ortopèdica esperonava les fantasies de tots els nens que vivien a la Casa de la Caritat. Creixien obsessionats per aquell misteri i amb els anys l'acabaven veient com un objecte amb vida pròpia. Quan l'hermana Elisa recorria un passadís, o entrava a classe per donar alguna notícia al professor, o acompanyava els alumnes a l'església, els nens no podien evitar de mirar-li l'hàbit, just en aquell punt on hi hauria d'haver la cama. A vegades, si la monja de sobte feia una passa massa llarga, o s'aturava un segon per reposar, a la roba negra s'hi dibuixava un angle estrany, com una estella que sobresortís 'un fèmur mal trencat. Si li tocava guàrdia als dormitoris, el cloc-cloc pausat d'aquella cama sobre les rajoles feia la nit més negra i glaçava els llençols. La sang s'espesseïa. Els malsons eren cíclics.
Les llegendes transmeses de grans a petits asseguraven que el mite no decaigués. Corrien històries prou rebuscades sobre l'origen d'aquella cama de mentida. Una de les més reeixides deia que un vespre de tempesta que l'hermana Elisa voltava sola pel jardí, capficada en els seus pensaments, un mal llamp li havia caigut als peus i li havia calcinat una cama fins a la cuixa. Es veu que fumejava com una teia mal apagada. El mateix llamp havia fet caure allà al costat la branca més gruixuda del roure on s'aixoplugava. El jardiner, que havia sentit el terrabastall del tro i havia corregut a veure què li passava al seu arbre preferit, havia salvat la monja de la mort i havia fet una prometença al peu de l'arbre: si l'hermana i l'arbre sobrevivien, per la gràcia de Déu, d'aquella branca de roure en tallaria una cama de fusta perquè la monja pogués caminar. Segons aquesta versió, doncs, el jardiner era l'únic que sabia com era la cama, però no en parlava mai amb ningú. A partir d'aquí, la llegenda s'havia perfeccionat i, segons algunes versions fantasioses, un ull de la branca de roure havia començat a brotar i la cama de la monja aviat tindria fulles. També es deia que la cama ortopèdica provenia d'un maniquí vell de Can Jorba i era buida per dins, i que per això feia aquell cloc-cloc sinistre. Una colla de joves curiosos, que ja havien llegit L'illa del tresor, s'imaginaven que sota l'hàbit hi trobarien una cama de pirata com la que tenia John Silver el Llarg: prima com un pal d'escombra i amb una cassoleta al capdamunt que s'adaptava al monyó del genoll escapçat. Si passaven a prop de la monja i volien fer-hi referència, però en secret —perquè això els donava una superioritat molt valuosa als ulls dels altres—, taral·lejaven: «...rom, rom, rom, i una ampolla de rom».
Dues setmanes més tard, una tarda especialment agradable de juny, en Bundó va completar la recuperació imaginària del seu pare. Ell, el Tembleque i en Gabriel tornaven amb la DKV d'una mudança a Badalona. En passar per la carretera de Mataró, just després del pont del Besòs, en Bundó va demanar-los si podien parar un moment al Camp de la Bota.
—Voldria veure el lloc on van pelar el meu pare —va anunciar.
El Tembleque va quedar blanc i va aturar la furgoneta al costat d'un descampat. En un acte reflex, es va senyar. Després va dir-los que, si no hi tenien inconvenient, ell no els acompanyaria. Ho aprofitaria per visitar uns vells coneguts del barri de Pequín. Als anys quaranta, abans de casar-se i endur-se'n la seva mare a viure a Sant Adrià, ell mateix havia crescut en una d'aquelles barraques encalcinades, sense aigua corrent ni lavabo, que es veien més enllà del castell de les Quatre Torres. De matinada, quan tot just despuntava el sol, des del seu llit havia escoltat més d'una vegada el ressò sinistre de les ràfegues dels afusellaments, portades pel vent, i després, encara més tètric, l'espetec dels trets de gràcia. Els comptaven i sabien quants n'havien mort d'una tacada. De dia jugaven a pilota a la platja, descalços, i es tallaven la planta dels peus amb els casquets de les bales —igual que petxines—. Hi havia nens del barri que en feien col·lecció i després els anaven a vendre als Encants.
En Gabriel i en Bundó van baixar de la furgoneta al costat del castell. L'aire salat del mar els va embolcallar amb una intensitat ofenosa. El sol de juny, que es començava a pondre lentament rere les fàbriques i els primers blocs de pisos de la Mina, tenia l'atmosfera d'una claror rogenca i il·lusòria. El mateix castell, amb les quatre torres i els merlets tan ben retallats, s'alçava allà al davant amb una presència encartonada, com un diorama. Deixant enrere un grup de barraques, els dos amics van caminar fins a tocar de l'aigua i després van resseguir la platja un centenar de metres. En el punt on el Tembleque els havia assenyalat que començava el Camp de la Bota, en Gabriel va seguir caminant i en Bundó es va aturar. Amb la sabata va dibuixar una ratlla recta d'uns deu metres, llaurant la sorra humida i enduentse amb força totes les pedretes que en sortien. No sabia per què ho feia. El so de les onades, en aquella hora de la tarda, es repetia amb una cadència tan sinuosa i embafadora que li va fer venir arcades, però no va vomitar. Al lluny, a les barraques, un grup de criatures jugaven i de tant en tant xisclaven totes alhora. Els seus esgarips feien pensar en un estrany crit tribal. Dos gossos van posar-se a bordar alternativament, incansables, amb uns lladrucs congestionats. Quan van callar tots dos, de sobte, es va fer un silenci nou i en Bundó va sentir-se immensament sol. Va tancar els ulls i en aquella solitud del Camp de la Bota, tan dolorosa, tan absoluta que no tenia fissures, hi va reconèixer en un instant tota l'herència del seu pare. Va ser la primera vegada a la vida —i segurament l'única— en què va sentir-se'l a prop de veritat.