La Maria Rosa ve per l'últim terme de l'esquerre

Autor: Àngel Guimerà i Jorge

Escena IV

Maria Rosa, Tomasa, Marçal, Gepa, Quirze i Badori.

La Maria Rosa ve per l'últim terme de l'esquerre amb un cove de roba al cap; després de les primeres paraules deixa el cove a terra, eixugant-se la cara de l'aigua que li regala.

Maria Rosa: Com que sí, que l'havia passada amb mi.

Quirze: Bé, no en parlem més, d'això.

Maria Rosa: Ves si jo no ho sabré si es va moure de casa aquella nit!

Tomasa: Bé, dona: tu t'adormiries i aleshores se llevaria l'Andreu.

Maria Rosa: L'Andreu no ha fet cap mal! Ho he jurat davant d'un Sant Cristo i davant del senyor jutge, i ho juraria cent vegades més. Fins que em trobés al punt de la mort, que ho juraria!

Marçal: Jo de tu diria lo mateix encara que em fessin miques.

Maria Rosa: Mireu's-e que jo no puc sentir-ho, això! Tothom, i sempre, sempre contra el pobre Andreu! Valdria més que l'haguessin mort de seguida i a mi amb ell, que no patiríem tant. Aquella nit! Justament aquella nit!... Si me'n recordo com si fos ara! Se va fer fosc, i més fosc, i no venia a sopar, l'Andreu: a mi em matava l'angúnia! A l'últim me'l veig venir, i jo, quina alegria! I ens posem a sopar com cada vespre. Ell treballava... per mi i per ell, a la carretera. Ja ho sabeu, que no érem rics; mes de feliços!... no n'hi havia cap al món que ho fos com nosaltres! Doncs sí; me va semblar que estava un xic tristot aquell vespre, i si és no és encès de cara. Jo que li dic: -Què tens, Andreu? -I ell aleshores me va contar que s'havia barallat amb en Ramon, el capatàs, i que ell havia rebut una garrotada al cap. Compteu, jo!... Deixo el plat de seguida, m'hi assec a la vora i li poso el cap a la falda; aquí, i com el caparró d'un nen, de pertot el mirava! Hi tenia un trenc, i en un manyoc de cabells la sang presa. No era res; mes jo rient i jugant com una boja, li vaig xopar el cap amb aigua fresca i li vaig embolicar amb un mocador, mateix que una dona. An ell ja li havia passat la malícia al capatàs i reia com jo estrafent la cara i fent-me l'ullet... Que érem ditxosos! I es ficà al llit amb mi, i no es va moure del meu costat, no! Al matí, quan anava a llevar-se per tornar a la feina, trucaren. Jo em vaig tirar unes faldilles, i a obrir de seguida. -Qui demana? -Obriu en nom de la llei! -Aquí és a ca l'Andreu. -Obriu! Obriu! -I pegaven cops de culata a la porta. Obro tota espantada i entren uns mossos de l'esquadra, i amb ells uns homes tots negres, que un era el senyor jutge. L'Andreu ja s'havia llevat. -De qui és aquest mocador? -em diuen; i ens en ensenyen un tot rebregat i brut. -És nostre-jo faig, i l'Andreu també. Mentrestant els mossos de l'esquadra regiraven nostra pobra casa; sota el matalàs, a la cuina, pertot. A l'últim vénen amb un ganivet que van trobar per terra. L'obren: era ple de sang. -El coneixes? -li diuen a l'Andreu. -No. -No -crido jo també-, mai hem tingut armotes! -No ens escolten: diuen que l'han trobat a l'entrada. Nos empenyen al carrer. Quanta de gent mirant-se a l'Andreu! Els mossos de l'esquadra se'ns emporten carrer amunt i després camí avall; i la gent seguint-nos, i les criatures venint corrent a mirar-se a l'Andreu de ben a prop i fugint esparverades! De cop, al davant nostre, un mort enmig d'un bassal de sang; i feren que l'Andreu se'l mirés de fit a fit, i li donaren aquella arma perquè l'obrís tot mirant-se el mort. I com el pobret se posà a tremolar i l'arma li caigué de les mans, el senyor jutge es girà als altres senyors satisfet, i vaig sentir que la gent deia: -És ell, és ell, l'assassino! S'ha traït -No! -vaig cridar abraçant-m'hi-. No ho ha sigut, no! -I em vaig ajupir a terra, i vaig collir aquell ganivet, i com boja el vaig posar a les mans de l'Andreu, que ni em veia. -Té, i aguanta'l ferm, fill meu, que et volen perdre! -I ell tremolava de cap a peus, i entre els dos el sosteníem, aquell ganivet que feia por!... Mes, un d'aquells homes m'apartà de l'Andreu. -És l'assassino! -És l'assassino! -I el lligaven, i ell me mirà plorant; i jo hi vaig córrer volent-li desfer amb les ungles i les dents aquelles cordes! I no me'n tragueren, d'allí, que me n'arrencaren! -Maria Rosa -cridava l'infeliç-, Maria Rosa, jo no he sigut! No t'ho creguis! -I vaig caure rabiosa, mossegant-me els braços i els punys a mi mateixa. I no sé res més; que vaig quedar com morta. (Cau abatuda en una pedra. La Tomasa s'hi acosta.)