Marsal de Farrera

Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions - 2006 -

Autor: Miquel Desclot
Indret: Plaça de l'Església (Farrera)

Cançó del vell Marçal de Farrera

Una borda, a la soleia,
pedra a pedra et bastiré,
i amb branquetes de til·ler
t'hi encendré un foquet de teia;
en fumar la xemeneia,
el camí et serà planer.

Ornaré amb una garlanda
de flors fresques el replà,
i la taula de menjar
guarniré de fina randa.
A l'olor de la vianda,
el sender se't farà clar.

Hi vindran a trenc de dia
el verdum i el gafarró,
i jo, alçant-me de tristor,
cantaré amb l'ocelleria;
en sentir la melodia,
tornaràs sense cap por.

Autor: Francesc Parcerisas i Vázquez
Indret: Cementiri de Farrera (Farrera)

In memoriam

Amb l'esquena contra el seient del cotxe
el matí avança com una onada lenta
que es dissol enllà dels carrers coneguts.
Molt d'hora un home jove agita la mà,
s'acomiada d'algú, en una finestra alta:
m'adono que avui la vida li és ben a mida
—l'estima una dona o un nen, o el sol
que ara asseca el ruixat de la brigada
municipal de la neteja. Deu ser la llum
que ara em fa pensar amb tu, Marçal de Farrera:
home pausat d’un poblet de muntanya,
pastor solitari, hortolà, savi amb tu mateix.
Ens vas dur al cementiri, on cada matí
la feies petar una mica damunt la tomba
de la teva dona. Mort i vida eren
una mateixa mena natural d'herba.
Li feies companyia, i te'n feia.
I eres alegre: com el jove que corre.
I dormies tranquil, malgrat els porcs senglars:
com aquest altre jo que em diu que la felicitat
mai no ens hauria de ser estranya.

Autor: Francesc Parcerisas i Vázquez
Indret: Ermita de Santa Eulàlia d'Alendo (Farrera)

Cementiri de Santa Eulàlia d'Alendo

Fa cent anys dos infants jugaven
en aquest tros de terra. Hi dibuixaven
rectangles partits pel llarg
i hi clavaven la navalla del futur
amb la sorpresa maldestra de la infància.
—Em toca el cel.
—I, a mi, l'infern.
I tallaven en porcions menudes
el fang amb què es crea el món.
Ara que passegem pel cementiri
penso si algú haurà trobat mai
la navalla rovellada que dorm
en aquest equador on les arrels
fan girar el món
entre les mans lligades d'un cadàver.
Mentrestant apleguem els llumenets rojos
de la moixera de guilla,
i al palmell són boles de fang
que ressusciten en silenci.

Autor: Mei Vidal (Pseudònim de Remei Vidal Morros)
Indret: Casa Marsal (Farrera)

En acabar la mili tornà al poble i conegué Generosa, la pubilla de la casa més pobra del poble veí, i s'hi va casar. Després la vida seguí el seu curs i varen tenir un fill i una filla, que van anar creixent mentre el poble s'anava despoblant.

A les grans ciutats havia arribat la prosperitat, els cotxes, el consum, les vacances...

Els fills van anar a Barcelona, a millorar El poble, que havia arribat a tenir quaranta cases, es va buidar del tot; la Generosa i en Marsal es van quedar sols guardant-lo. Tot el poble era seu.

Però les ciutats foren un vil miratge, i els hippies, que no podien aguantar tant progrés, tants cotxes, tantes vacances, tant consum, van anar a raure al poble.

La Generosa i en Marsal els van veure arribar amb les seves robes de colors i els cabells llargs. Alguns estaven bastant malament, a d'altres els restava una mica d'esperança. No tenien res i tractaven els dos pagesos com a iguals, amb afecte. La parella s'hi trobava molí a gust i amb ells se sentien mes acompanyats.

Van passar els anys i veient el que feien tots els vells de la vall, que no saben que la vellesa és un estat mental, van comprar un pis a la Seu, la capital de la comarca més propera

Al poble arribaren alguns estrangers, que buscaven la vida natural o allò natural que té la vida. Treballant en coses senzilles, fent de pastor, de paleta, de fuster... També van tornar alguns d'aquells hippies que ja havien marxat, i altra gent que anaren refent les cases i la vida del poble.

La Generosa va morir. En Marsal, que s'havia fet vell, havia pensat d'anar a viure a la Seu; però la mort de la seva dona el va fer rumiar. Què li esperava a la Seu? Hauria d'abandonar la casa, la feina de pagès, els seus animals, deixar de sentir l'olor de l'herba acabada de segar, i abandonar les muntanyes, la tomba de la seva esposa... Aquell era el seu poble, el seu lloc en el món. No, no podia marxar i deixar-ho tot.

Han passat els anys i ara és immensament ric. Les nits d'hivern el vell Marsal explica contes a la vora del foc als infants del poble. També té molts amics que van a xerrar amb ell, al prat, mentre dalla l'herba; i quan està sol canta melodies que s'inventa, amb lletres senzilles.

Autor: Víctor Obiols i Llandrich
Indret: Ermita de Santa Eulàlia d'Alendo (Farrera)

Venim...

Venim d'un no-res

i anem

—diuen alguns—

cap a no-res.

 

En aquest lapse

que anomenem vida

som

en hores successives

aigua i foc

i terra i vent.

 

No descordem el misteri.

Acostem-nos als cels.

Parlem de tu a tu

amb els cims.

 

La Natura ens interroga

però no exigeix resposta.

Autor: Jaume Subirana i Ortín
Indret: A mig camí d'Alendo (Farrera)

El patge Jonàs flaqueja camí de Santa Maria de la Serra

Quin animal, quin rèptil de pissarra

té aquesta carn en forma de teulada?

De quin naufragi, de quin mar provenen

les nostres pobres restes en el ventre

acollidor al fons d'aquesta vall?

A quina platja estranya entre muntanyes

hem avarat, suspesos com borralls

de neu, per dur a quin estable buit

el branc de la moixera, tot vermell

per comptes de la mirra, l'or, l'encens?

Vinc a complir allò que vaig prometre

i res no sembla el que m'havíeu dit.