Lunwerg - 1986 - Barcelona
Abans –i quan dic abans vull dir no només les èpoques antigues sinó també tot aquest segle fins als anys cinquanta i seixanta– els mataronins no es passejaven per enlloc que no fos la Riera o la Rambla. Mentre aquestes dues vies acollien una gentada enorme que es trobava i es tornava a trobar, que se saludava i es tornava a saludar, els altres carrers i les places de la ciutat vivien una calma fosca i silent. Sota els til·lers i els plàtans de la Riera i la Rambla, els ciutadans que avui acompanyen nets a les escoles van lligar primers amors, van comentar la pel·lícula del diumenge a la tarda, van picar olives i patates de molts vermuts. Fins i tot els episodis històrics de gruix –vagues sonades, manifestacions, proclames de noves formes de govern– no cobraven cap mena d'entitat si abans no havien reunit molta gent a la Rambla i a la Riera. Si de cas, els dies de sol, alguns ciutadans s'alleraven i gosaven arribar fins al Parc Central, on s'entretenien amb el negret petri de la font o miraven passar les minyones que feien bufanda amb algun soldat sortit de l'antiga caserna d'Artilleria.
Avui, la Rambla, la Riera, i la Plaça de Santa Anna que les uneix, conserven encara el paper noble de fòrum ciutadà però n'han perdut l'exclusiva. Els habitants dels barris ja no baixen a ramblejar sinó que es queden als parcs i a les places de creació recent (parcs de Cerdanyola i Cehegín, places d'Antonio Machado, Joan XXIII o Rosa Sabater), on s'han descobert bancs que també permeten el festeig i una fresca bona de respirar.