Per a en David i per a mi, l'estació de França...

Autor: Lluís Llach i Grande
Pàgines: 154 i 155-156

Per a en David i per a mi, l'estació de França formava part del nostre paisatge de cada dia, i els vèiem arribar a centenars, milers, colles senceres de famílies que fugien dels llocs on els militars rebels havien guanyat. Les dues grans boques de l'estació els amollaven a glopades, a mesura que els trens acabaven el trajecte. Els nouvinguts miraven bocabadats les columnes, les escultures, els miralls i aquelles dimensions del sostre, que tant els sorprenia. [...]

Allà, palplantats, esperàvem que el tren i l'atzar decidissin la porta que s'aturaria davant nostre, de la qual baixarien els fugitius amb aquella mirada tan desemparada als ulls. Famílies senceres, però sobretot dones, criatures i vells. No calia pre­guntar si eren refugiats, l'espant els marcava les faccions. Descendien tímids, caminaven amb passos imprecisos, fent tortes mentre miraven aquelles estructures metàl·liques que cobrien les vies i que els voleiaven pel damunt, com estranys monstres mecànics. Nosaltres ens presentàvem procurant que entenguessin que érem allà per ajudar-los i dur-los als espais que la ciutat havia preparat per acollir-los. No era gens fàcil, semblava que no s'ho podien creure. Jo imagino que durant la fugida precipitada devien haver previst el pitjor, dormir al carrer, bus­car feina a canvi d'un rosegó, demanar caritat, i heus aquí que dos jovencells ben plantats i amb un somriure encisador, no ho dubti, els donaven la benvinguda disposats a resoldre alguns dels seus problemes més immediats. Això feia que sovint ens abracessin mig plorosos i agraïts. Nosaltres, desconcertats, corresponíem com podíem, ennuegats per unes emocions que ens eren desconegudes. Li puc testimoniar que, entre els barcelonins, va néixer un moviment de solidaritat espontani i, ateses les circumstàncies, penso que generós i civilitzat. Tanta gent s'hi va implicar, que va acabar per convertir en realitat un eslògan que fou molt popular: «Cap refugiat sense sostre».

No oblidaré mai els primers que vàrem arreplegar. Arribaren a les deu del matí d'un diumenge, venien cansats de viatjar durant tot un dia i mig. La màquina de tren, com en una pel·lícula del Keaton, llançà l'últim esbufec de fums i sutge da­munt de nosaltres, que esperàvem estoics a l'andana amb un somriure de benvinguda preparat. Quan es va obrir la porta davant nostre vam veure les cares de cinc aragonesos que dubtaven a baixar aquells graons altíssims mentre miraven arreu amb ulls astorats. Envoltant-los i en desordre, hi havia un fotimer de paquets, maletes i farcells. Nosaltres, atabalats i apressats per ajudar-los, engrandíem encara més la seva confusió. No entenien que érem allà per assistir-los i es malfiaven de passar-nos les pertinences, que nosaltres assenyalàvem amb gestos confiats. Finalment baixà una dona, sens dubte la que manava: Maria, ens va dir que es deia, d'uns trenta anys, mo­rena, alta, ben plantada. Darrere seu i engavanyant-se amb els maleïts paquets anaren caient a l'andana tres criatures. Una nena d'uns deu anys i dos germans més petits. I quan crèiem que la baixada de maletes revellides i farcells s'havia estroncat, aparegué un home eixut que vorejava els seixanta, el pare de la Maria.