Eumo Editorial (Vic), 2010
Cafè de les Set Portes, vell cafè dels meus records!
Amb quina precisió revisc el teu baix sostre, les teves parets grises, el teu taulell amplíssim nimbat de miralls, les teves llargues fileres de taules formant seguici al voltant d'un piano majestuós, instal·lat sobre una tarima ploranera i grinyoladissa! I sobre les taules les escalfetes de llauna, fumejants, plenes de carbó cremant, perquè els parroquians poguessin encendre els cigarros, estalviant-se els lluquets d'aleshores.
Crec que encara existeix, el vell cafè, en el mateix lloc que antany, sota els porxos de les cases de Xifré, en el passeig d'Isabel II. [...]
El nostre lloc predilecte, és a dir, el del meu oncle i, conseqüentment, el meu, en el cafè de les Set Portes, era el dels parroquians habituals, en una de les taules més properes al piano.
Al seu voltant, s'hi instal·laven habitualment un escultor tallista, veí de la plaça dels Traginers, i un fill seu, alumne de Llotja, un rellotger de la Rambla del Centre, un picador de toros, andalús, anomenat Trigo, el meu oncle i jo. Algun dia, venia a la nostra tertúlia Cuyàs, l'amo de l'establiment, i durant els descansos el pianista se'ns ajuntava també per assaborir l'inesgotable copa de l'estudiant, apèndix indispensable per a tot bon bevedor de cafè d'aquells temps.
Entrant a la rellotgeria, a mà esquerra i darrera d'un aparador, hi havia la taula de feina, capaç per a tres operaris. En aquella època l'ocupaven el mateix Soler, un germà petit de l'escriptor Josep Feliu i Codina, que es deia Joan, i un operari francès.
Al llarg de la paret de la banda dreta i a l'alçada d'un metre del terra, hi havia una prestatgeria d'un sol tauler, en què Soler hi tenia col·locats alguns models de rellotges de centre i de xemeneia, representant vaixells, nimfes assegudes sobre una font, escenes de caça i d'altres que aleshores estaven de moda.
L'envà del fons de la botiga era de cristalls esmerilats, amb dibuixos transparents, fins a una altura de tres metres, i d'aquesta alçada fins al sostre era una paret d'obra, en el centre de la qual s'hi obria una finestra alta, que comunicava amb l'altell en què habitava Soler. En el centre de l'envà de vidre, hi havia un magnífic rellotge de pèndol, dels anomenats de caixa, que era el que servia de guia per a posar a l'hora de rellotges que omplien la botiga.
Al costat esquerre de les vidrieres del fons, s'hi obria una petita porta, també de vidre, que comunicava amb la rebotiga.
El sòl de la botiga era de rajola roja i les parets i el sostre estaven pintats d'un color clar.
A més a més del gran rellotge mencionat, que era de caoba, com els mobles, a la rellotgeria hi havia tres cadires, en una de les quals s'asseia Clavé molts matins, que hi anava a aquella hora per a llegir els diaris del dia.
Del sostre de la botiga penjava una làmpada de gas i davant la taula obrador hi havia dos altres llums.
Per la petita porta de l'esquerra ja he dit que s'entrava a la rebotiga, la cèlebre rebotiga de Frederic Soler, els amics del qual havíem convertit en lloc de tertúlia, en club literari, i era el lloc on ens recollíem per a no importunar amb les nostres converses i discussions els operaris i els parroquians que entraven en la botiga.
On més es van notar els efectes de la inundació va ser a la Rambla, especialment en el pla de Boqueria, on per l'afluència de la riera del Pi, les aigües assoliren un gran nivell. En la casa que existeix encara en l'angle de la font del mencionat lloc s'inundaren els soterranis, la botiga i l'entresol i els seus habitants van haver de salvar-se sortint per una claraboia. La fúria del líquid element havia arrancat les portes de l'establiment, emportant-se-les Rambla avall, i van ser trobades l'endemà en el carrer Ferran.
En tot el trajecte de la Rambla les voreres de la voravia havien estat arrencades, els fonaments d'alguns edificis es trobaven descalçats i les rieres estaven plenes de taules de venda, sacs buits i altres objectes que van ser arrossegats del mercat de la Boqueria.
El quiosc de begudes de Canaletes també va desaparèixer, emportat per la força de les aigües procedents de la riera de Malla.
Després d'aquella inundació, la més gran que s'ha vist a Barcelona, el comerç va quedar paralitzat completament durant un parell de dies, ja que a més de ser impossible el trànsit pels carrers, els comerciants tenien prou feina traient l'aigua i el fang acumulats en els seus establiments
D'ençà de la seva inauguració fins als anys de la meva joventut, el teatre Principal era el teatre del bon to i en la vida frívola ciutadana figurava en el lloc de prestigi que avui ocupa el teatre Liceu que, aleshores, es trobava en l'albada de la seva fundació.
En el teatre Principal, nom que va prendre al ser reconstruït pel títol posat a la façana, hi actuaven les millors companyies de declamació, que alternaven amb d'altres de cantants italians, gènere al qual els barcelonins han mostrat gran afició en qualsevol època. El teatre Principal de Barcelona va gaudir de gran renom, no només a Espanya, sinó també a l'estranger.
Les seves companyies de vers o declamació eren dirigides pels més famosos actors espanyols d'aleshores, entre els quals recordo haver aplaudit, desfilant per aquell escenari, al cèlebre Valero i al no menys popular i molt estimat del nostre públic Julián Romea. [...]
En l'època que vaig començar la meva carrera s'iniciava l'esplendor del teatre Liceu alhora que començava a minvar la supremacia que havia exercit el teatre de Santa Creu. Entre els públics assidus d'un i altre coliseu es formaren dos bàndols, coneguts per "liceístas" i "cruzados", que s'havien imposat la missió dels uns acudir al teatre dels seus contrincants les nits d'estrena o debut, amb la finalitat d'escridassar l'obra artista que per primera vegada es presentava davant del públic barceloní. Les lluites que s'organitzaren entre "liceístas" i "cruzados" arribaren a tal grau d'enfrontament que, més d'una vegada, arribaren a les mans, no només a l'interior dels teatres, sinó fins i tot en el carrer, convertint el "Pla de les Comèdies" en un veritable camp de batalla artística, en el qual es repartien patacades en defensa de Romea o en contra de Massini.
La "Sala dels Miralls", era, a la sortida dels teatres, el punt de reunió de periodistes, novel·listes, comediògrafs, músics, pintors i intel·lectuals de tota classe. Allí es feien córrer els xafardeigs i enraonies d'entre bastidors, els informes telegràfics d'última hora, les notícies sensacionals... Es comentaven les estrenes i els darreres llibres apareguts... S'hi discutia de política, d'art, de ciència, de tot... La "Sala dels Miralls" era el refugi dels tranuitadors i bohemis d'antany. [...]
En un racó, darrera una taula, Robert Robert, experimentat en periodisme i habituat a les penyes madrilenyes, sentava càtedra al costat de Joaquim Pi i Margall, germà del prohom federal, don Francesc; d'Albert Llanas, les fetes del qual ens semblaven gairebé fantàtsiques, de Josep maria Pascual, de Coll i Britapaja, d'Angelon, Altadill, Frederic soler algunes vegades, Ginestà, Fajas i d'altres.
En una altra taula els pintors Soler i Rovirosa, Caba, Tomàs i Ramon Padró, Pellicer, Ballester i Urgell criticaven sorollosament, enderrocant ídols, segons la seva expressió favorita...
I l'enrenou i animació en aquella sala duraven fins ben entrada la matinada, quan tots anàvem desfilant en la recerca del repòs de la jornada, més o menys dura... Tots menys Llanas, que es quedava per tancar la Rambla, segons deia, i Carles Altadill, que esperava l'hora que obrissin les esglésies per en alguna d'elles dormir-hi assegut en una cadira, enmig d ela quietud i el recer de la intempèrie del carrer, que era la seva única casa.
[1] Roure, Conrad, Memòries de Conrad Roure. Recurdos de mi larga vida, Vic: Eumo Editorial, 2010, p. .
La tasca dels bombers consistia principalment a impedir que el foc s'escampés a les cases veïnes, ja que l'interior del teatre era una immensa foguera que era impossible d'apagar.
Les flames s'elevaven a una gran altura, per damunt del sostre de la sala d'espectacles i, al cap d'unes tres hores que l'incendi s'havia iniciat, aquell va enfonsar-se aclofant l'ímpetu del voraç element.
La labor dels bombers va ser aleshores molt més fàcil, ja que controlat l'incendi a l'interior de l'edifici, no hi havia perill per a les cases properes.
Com que el punt en què l'incendi havia pres amb més gran voracitat era el fossat del teatre, que estava ple de fustam i decorats, el cap de bombers manà obrir-hi un vall des de la Rambla.
En el vall, hi posaren dues o tres mànegues d'aigua, que rajaven contínuament, i així aconseguiren que el fossats s'inundessin.
Així i tot, al cap d'una setmana encara hi havia brases en els diversos punts del que quedava del teatre.
El Jardí del General, que es trobava situat a l'extrem del Passeig de la Duana, el va fer construir el 1815 el general Castaños i aquest fou el motiu de la seva denominació per part del poble.
Era el Jardí del General una regular extensió de terreny, delimitada per una tanca de ferro, en l'interior del qual hi havia un petit estany, envoltat d'avingudes de terra, vorejades d'arbres, a l'ombra dels quals hi havia bancs de pedra. En el centre de l'estany existia una península diminuta, en la qual alguns paons reials mostraven l'esplendor de les seves plomes. En un extrem del jardí, hi havia una gabial d'ocells de grans dimensions, on hi havia engabiats infinitat d'ocells exòtics, juntament amb els indígenes que hi queien per una trampa, que en forma de cistella ornamental, servia de coronament de la cúpula del tancament.
Entre els arbres que creixen a la vorera de les alberedes hi ha havia alguns nesprers, planta exòtica, que començava a conèixer-se aleshores a Barcelona, amb les fruites dels quals, quan arribava l'època, els vigilants obsequiaven als edils barcelonins.
El Jardí del General era punt de reunió d'ancians, dides i mainaderes i, per la proximitat a la Ciutadella, hi acudien els soldats, durant les hores en què es trobaven lliures de servei.
Durant el còlera morbo del 65, a què em refereixo en un altre lloc, Barcelona, igual que havia ocorregut en l'any 54, quedà gairebé buida, permeti-se'm la frase, ja que tantes persones que per les seves ocupacions podien fer-ho emigraven, fugint de la pesta.
A excepció de Robert Robert i jo, que ens quedàrem a Barcelona, els altres companys de la redacció d'Un troç de paper, que no es va suspendre, i de la rebotiga de Soler, se n'anaren de la comtal ciutat.
Llanas es trobava a Hostalric, on també es trobaven amb els seus familiars, Frederic Soler, Feliu i Codina i Innocenci López.
A Hostalric es varen fer amics del mestre d'escola Andreu Pastells, poeta que, fins i tot abans de la instauració dels Jocs Florals, publicava poesies en català en volums que duien per títol Lo flovioler del Ter i que editava a Girona.
Juntament amb Robert, dedicàvem els dies festius a visitar els amics absents en el seu refugi.
Com cal suposar, sabent que Soler a Hostalric escrivia el drama que havia promès a Vidal i Valenciano, cada vegada que anàvem a aquell poble li preguntàvem per l'obra i en una de les nostres visites em va dir que ja acabava la tasca, que el drama es titulava La pubilla d'Hostalric i que aviat la posaria en escena en el teatret del cafè per jutjar-ne l'efecte.
—Tu surts en l'obra –va dir-me Josep Feliu.
—Jo? –vaig exclamar amb estranyesa-. A sant de què?
I em referiren l'escena del segon acte en què, havent els carlins detingut el fill del protagonista, per qui demanaven un rescat, un dels personatges proposa que per a recaptar la suma es recorregués als propietaris acabalats de la comarca i designant on han d'adreçar-se els encarregats de la missió, diu:
«Tu, Bernat, a ca l'Abella;
vos a casa en Roure, pare.»
A això es reduïa la meva sortida, que, com els vaig dir, poca feina donaria a l'apuntador.