Edicions 62 - 2001 - Barcelona
La casa, bastida sobre el vell mas, havia estat construïda per l'Isidro, el paleta de l'avi, l'any 1923, com proclama la fornícula de la Mare de Déu que presideix la sala amb finestrals de mig punt, els quals, a través de les vidrieres de colors, donen un aire màgic a la ciutat llunyana. D'allí l'escala oferia un primer replà, des del qual es podia entrar a la cuina, al rebost i al planxador, o pujar cap al primer pis, on hi havia el rebedor, que separava el despatx del pare del nostre i per on s'entrava a les dues cambres, que anys després es convertirien en tres, a mesura que la família creixeria. Una última escala portava cap a les golfes, on jo tenia el refugi, la meva habitació amb tres finestretes obertes al sol durant el dia i a la flaire dels pins durant la nit.
La casa experimentava una metamorfosi contínua. La gran sala aviat es va convertir en saló i menjador, separats per portes corredisses amb un fris de pintures que els pintors cerverins van copiar de L'Illustration que els va fer a mans el pare. Més tard, encara, el saló es va dividir en menjador i salonet; així, el pare podia utilitzar el vell menjador com a despatx a l'hivern.
Perquè la felicitat fos total, jo tenia fins i tot un amic que vivia als baixos de la Torre, com en dèiem sempre. Es deia Jaume Tarsà i era fill dels masovers de l'avi, que havien tingut cura del mas fins que hi vam arribar. Tarsà, com el seu homònim literari, saltava d'arbre en arbre i coneixia tots els secrets del dos jardins: el de dalt, que donava al rebedor del primer pis, i el de baix, que és el que vam utilitzar sempre. El jardí de dalt tenia un dipòsit, entorn del qual hi havia uns parterres amb roses que feien uns caminois entre els totxos enterrats. Un dels meus primers records de la Torre es la mà del Tarsà ajudant-me a col·locar aquells totxos d'una manera escaient. També hi havia geranis, la flor que sempre va agradar més a la mare, i evònims al llarg d'alguns camins. El jardí de baix era més casolà. Començava amb roses de bardissa, i l'oreig entre els pins feia sempre de bon estar-hi. La gran novetat, per a nosaltres, nens de ciutat fins aleshores, era l'hort, cuidat pel pare del Jaume, que ens donava els llegums indispensables per a la família.
Granyena, a set quilòmetres de Cervera, era el poble que vèiem des del jardí de casa, dalt d'un turó, en mig dels Comalats. A la Segarra els propietaris procuren bastir la seva casa —i el seu mas— al camí de la seva finca; així, en sortir al matí amb el carro o el tractor no han de travessar el poble. El mas del Camps, ara la nostra Torre, no era una excepció. Es trobava a ponent, al camí de Granyena, on la família tenia les finques: prop del torrent, a Santa Magdalena; a l'altra banda, tocant a Sant Pere el Gros; i a la mateixa Granyena les que pertanyien a cal Llobera, la llar d'adopció de l'àvia Antònia.
El pare ens hi va portar. Els grans hi arribàrem a peu per la drecera, que passa al costat de l'ermita de la Mare de Déu del Camí, des de la qual vam veure que els ermitans ens observaven. Granyena era un altre món. Allí vèiem passar els avions cap a Cervera, on descarregaven les bombes, que feien un fumerol que des de lluny semblava inofensiu però que seguia segant vides com la de la senyora Helena, que ens havia deixat la casa on acabàvem d'arribar.
«Els ulls dels homes que han estat a la guerra o que han viscut a la mar no són com els dels altres homes. S'hi ha fixat aquella manera de mirar característica dels visitants de museus més apassionats. Aquells contemplen contínuament el museu interior, el museu de mneme, o la memòria».[1] Els nostres ulls d'infants o adolescents també van aprendre aquesta lliçó. Des d'aleshores vam ser «infants de la guerra», com ens va batejar un d'ells: Ana María Matute. La guerra ens va educar per sempre. Als vuit o deu anys havíem vist les nostres ciutats arrasades, i el sotrac de la por ens havia arribat al moll dels ossos. La guerra ens va preparar per a tota adversitat i ens va ensenyar que tot era de tothom. Als afores de Granyena hi havia l'empriu, les eres del comú, on tothom podia anar a batre. En aquell temps tot era empriu per a nosaltres.
[1] Eugeni d'Ors: Nuevo glosario, tom I, Madrid: Aguilar, 1947, p. 360 (Traduït del castellà per J.F.).
S'hi unien les campanetes de les altres esglésies: la familiar de Sant Antoni, les anyals de Sant Francesc, de Sant Cristòfol i de Sant Magí, la que teníem més a prop i que dringava de valent quan arribaven els ruquets amb l'aigua de la Brufaganya i repartien els seus càntirs per tota la ciutat. Fins i tot vaig tornar a sentir la campaneta de Sant Pere el Gros, prop del torrent, el dia de Sant Pere, que semblava despertar la seva xacrosa veïna, Santa Magdalena, ja sense campanes.
Una vegada més em trobava a Cervera, en una primavera verda i florida. La família em va acollir amb entusiasme i el pare va organitzar una conferència al pati de la universitat perquè expliqués les impressions del viatge. Ho vaig fer amb una noia anglesa que acabava d'arribar a casa per fer intercanvi amb les meves germanes i que jo havia conegut a Londres: Elizabeth Vintén. Les velles campanes em tornaven a despertar i regien novament els meus dies. «Ets un tocacampanes», diem amb manifesta injustícia i desconeixement de la realitat. El que toca les campanes, el campaner, és un ésser esforçat, que puja adelerat els esglaons del campanar i voleia sota l'ereta amb les seves campanes, sobretot els dies de festa i especialment el de Santa Bàrbara, patrona de campanes i de campaners.
Encara recordo Joan, el vell campaner cerverí de la meva infantesa, qui vaig evocar en un dels meus llibres per als infants. Després d'ell i d'alguns altres les campanes van emmudir durant la guerra dels tres llargs anys. Després tornaren a voleiar i a sonar: el Seny Major, la més greu, la Tibaud, la Carranca, la Nova, la Trinitat, l'Onzena, la de les hores, la dels quarts...
Cal Caballera era un gran casal a l'entrada del poble, al carrer de Tramuntana, que hi bufava de valent. Tenia una gran entrada per la qual s'anava a l'estable o es pujava cap al pis de dalt, amb un seguit de sales i d'habitacions entorn de la galeria i el terrat, que donava al jardí de cal Foguet, dels Roca-Sastre. En aquella casa tot rutllava harmoniosament. Els grans ens cuidàvem dels petits i la mare, de tots. Jo l'acompanyava de tant en tant a buscar verdura als masos del voltant, amb la somera de cal Biel. El millor era quan sèiem a mig camí, a l'ombra del gran roure, i ens trobàvem sols enmig del món i pensàvem en l'alegria de la família quan arribaríem amb les sàrries plenes. En dies especials agafàvem la tartana i compràvem amb un esperit especial, ja que, com diu Josep Pla, «vistes les coses a través de l'arc de la tartana, no hi ha res lleig». Mai no hem descobert el món amb tant deler com quan el pas compassat de l'euga ens portava cap a Cervera. Fa falta un poble per educar un nen, diuen els africans. Nosaltres vam tenir aquest poble quan més el necessitàvem, quan ens havíem quedat sense el nostre. Granyena ens va posar en contacte diari amb la natura, perquè vivíem al seu si. Cal Caballera s'obria al camp. D'allà arrencava el camí de les eres, on vèiem batre quan arribava l'estiu i ens podíem capbussar als munts de palla. Granyena ens va ensenyar solidaritat. Hi va haver per aquell temps un assassinat prop del poble. L'enquesta de la policia no en va treure pas l'entrellat. Allí la llei del silenci era tan forta com l'omertà siciliana. A Granyena hi vam aprendre a desxifrar el llenguatge dels ocells, que és el de la poesia. I els vells del poble ens ensenyaren les seves cançons, amb les quals recuperàvem l'alegria, encara que de vegades ens parlessin de sentiments i de desenganys que compreníem a mitges, com la que deia, amb la fonètica peculiar que tampoc poguérem oblidar:
Roseret de roses blanques.
¿Qui ens ho havia d'haver dit?
Tan amics que n'érom antes
i ara hem hagut de renyir...
Tot era fàcil perquè havia trobat un nou amic: el Jaume, de cal Tomás, el millor que vaig tenir durant aquell temps. De la meva edat, esprimatxat com jo, sempre estava disposat a acompanyar-me en totes les aventures. Amb ell era bo anar a la vinya a collir el primer raïm o senzillament descansar a casa seva a la vora del foc.
Ara ens tocava tornar a la nostra casa de Cervera, que vam trobar plena de ferides de guerra, amb els pins escapçats, amb branques arrencades i les cicatrius de la metralla a les parets arrebossades. Vam trobar l'interior de la casa enrunat, l'escala malmesa... A poc a poc ho vam tornar a refer. El mas solitari, la Torre maltractada per la guerra, havien guanyat per sempre el títol de llar Ferran. Poc temps després m'arribava la notícia de la mort del Jaume de cal Tomás. Jo coneixia la mort de prop. N'havia parlat amb ell durant la guerra, quan n'havien mort tants, l'un rere l'altre. Però ara la mort trucava directament a la meva porta. El seu tust era per a mi, no per als altres. Vaig anar a enterro, com diem a la Segarra. Vaig sortir d'hora de Cervera per arribar-hi a temps. M'esperava a casa seva, blanc i mudat al seu taüt, i el vaig acompanyar al petit cementiri, al peu del poble, on tots els nínxols tenien la mateixa llosa: una estela amb la imatge de la Mare de Déu del Roser al mig d'un rosari. El vam deixar en un d'aquests, prop del camp de futbol on havíem jugat tantes vegades. Després vam anar pujant cap al poble, fins a casa seva, on vaig dinar amb la família. A la tarda vaig tornar caminant a Cervera. Ha passat més de mig segle i encara em sembla que vaig i vine d'aquell enterrament. Però ara sé que no van morir amb en Jaume ni l'ànima ni el record, que a poc a poc es van anar fonent en l'espill encantat en què retrobem el que la mort no es pot emportar.
Abans de la guerra la família havia tingut un Balilla, del qual gairebé no em recordo. Després, un Ford que va ser requisat durant la guerra i que va acabar sense carrosseria i encara va tenir ànima per anar a buscar el pare al camp de concentració de Valladolid, pilotat pel Claudi. Després de la guerra va arribar una moto BMW amb sidecar, verda i poderosa, que em va portar a Barcelona a examinar-me. La conduïa el Claudi i jo anava darrere d'ell. El pare viatjava en la barqueta. Finalment, va arribar la Bala Roja, el meu primer cotxe. El nom li venia del color, un roig rabiós, i del fet que tenia tapades amb fusta, també roja, les finestretes del darrere, com una furgoneta.
La Bala Roja va ser el meu amor adolescent. Amb ella vaig fer les primeres excursions. La primera de totes, per anar a Tàrrega, a ballar a La Granja. A la sortida de l'aparcament va tenir el primer xoc, lleu, en tirar endarrere.
La lliçó de la Bala Roja no la vaig oblidar mai més. Amb ella o sense, s'havia de tirar sempre endavant.
Des d'aquell moment, la Bala Roja agafava el camí de Tàrrega com aquell que res. Es parava davant del magatzem d'adobs del tiet Josep Maria Llort, que trobàvem enfundat en una d'aquelles bates grises a l'oficina, des d'on telefonàvem a la tieta Antonieta, la germana del pare, que ens preparava berenar al pis de dalt.
Era un pis endreçadíssim —si el comparàvem amb la nostra Torre— on regnava ella, amb una cunyada i una domèstica, i on el seu marit i els seus fills, Josep Maria i Joan, semblaven hostes privilegiats. Ens rebia al lluminós menjador, ja que la resta de la casa era ombrívola, o al saló amb balancins somniadors i un quadre de Fortuny si era festa major. En aquell pis on havíem jugat a l'Esmuliac amb els nostres cosins, ara els passàvem a buscar per anar a jugar a tennis a l'Ateneu o per anar a passejar al Pati, on vaig conèixer un dia Alfonso Costar freda.
La Bala Roja va ampliar també l'àmbit de les excursions arqueològiques del tio Agustí, que mai no havia tingut cotxe i amb qui ara passejàvem triomfalment per la rodalia buscant nous tossals de les Tenalles. També ens permetia la tournée des Grans Ducs de les visites als castells segarrencs de Montcortès i de l'Aranyó o a les festes majors properes, que resseguíem una vegada i una altra.
L'any 1984 vam celebrar a Tàrrega el desè aniversari de la mort d'Alfonso Costafreda, gràcies a l'entusiasme de Xavier García i altres amics. Vam organitzar una taula rodona al pati dels Escolapis, on Alfonso havia estudiat, en què van intervenir Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Francisco Carrasquer, professor a Holanda, que vivia a la ciutat. El sopar es va celebrar a La Masia, i el moment més emotiu va ésser el parlament d'un dels professors d'Alfonso.
—Ja m'agradaria que em recordessin així —va exclamar Carlos Barral.
Vaig publicar alguns sonets en català a les antologies universitàries d'aquell temps, així com poemes en castellà en revistes d'aleshores: Estilo, Verde Viento, Laye...
Carlos Barral, en les seves memòries, parla de la diferència d'hàbits entre els burgesos barcelonins i els catalans perifèrics. Jo diria que hi havia també una diferència d'oportunitats, sobretot lingüístiques. Els barcelonins gaudien d'una certa continuïtat en l'aprenentatge de la llengua catalana, gràcies als mestres presents, com l'humanista Jordi Rubio i Balaguer, el poeta Carles Riba i tants d'altres. Als pobles ens era més difícil. Manuel de Pedrolo, nascut a l'Aranyó el 1918 i educat a Tàrrega, no va tenir cap problema per formar-se en la nostra llengua, de la qual va arribar a ésser un dels màxims portaveus. Vuit anys més tard naixia a la mateixa Tàrrega Alfonso Costafreda, que, després de la guerra, ja no es va educar en català, sinó en castellà, com jo mateix a Cervera. Parlàvem en català en el si de la família i amb els amics, però els nostres estudis eren en castellà. En canvi, Josep Maria Castellet, que va néixer a Barcelona el mateix any que Costafreda, tenia l'oportunitat d'aprendre el català, cosa que també passava a les zones metropolitanes grans com el Reus dels germans Ferraté(r).
No és una excusa. Era la realitat, que vam anar superant a mesura que maduràvem. Fins i tot escriptors de parla familiar castellana, com el mateix Carlos Barral, van escriure els seus últims llibres en català. Tampoc no s'ha d'oblidar el servei que certs escriptors bilingües van fer a la llengua catalana amb traduccions com les d'Alfonso Costafreda —Elegies de Bierville—, Enrique Badosa —autors medievals i contemporanis— o José Agustín Goytisolo —autors moderns—, entre molts d'altres. És trist que en un país petit com el nostre s'hagi viscut un clima de discriminació permanent, ahir contra els uns, avui contra els altres. Tot plegat no ha fet més que disminuir-nos a tots.