Pòrtic (Barcelona), 1995
Deixem enrere el llogaret d'Agullana, de tradicional activitat contrabandista, i enfilant per una carretera de muntanya que acaba en atzucac fronterer en menys de mitja hora arribem al mas Perxes.
Separat de la carretera per un curt tros de camí, una espessa arbreda de corpulentes alzines sureres amaga l'imponent aspecte rústec del mas, amb torricons de defensa a les quatre cantonades. Una escalinata exterior i una terrassa protegida amb una reixa, a la qual s'arriba per un portal, igualment enreixat, condueixen a la planta noble. A la sala gran una bombeta penja solitària del sostre. En la penombra hi ha una munió de gent dreta, amb cares de circumstàncies. Vaig reconèixer en Tarradellas, alt i enravenat, i algú altre: consellers de la Generalitat, diputats, intel·lectuals. Una mica avergonyit de trobar-me sota la llum i al centre de totes les mirades, vaig retirar-me a una estança fosca. Busco un lloc per jaure i acabar de passar la nit, però unes enormes caixes d'embalatge, que contenen obres importants del nostre patrimoni històric i artístic, deixen poc espai. Tots els racons estan ocupats per la gent que vetlla a peu dret. Moltes d'aquestes persones abandonaven Catalunya per morir tristament a l'exili. Jo, en canvi, a punt de complir 23 anys, sortia de Catalunya disposat a viure una gran aventura. En aquells moments, però, la meva obsessió era dormir. De manera que, en un rampell d'arrels dalinianes, vaig tornar a la sala gran, vaig col·locar la motxilla a terra a manera de coixí i em vaig posar a dormir sota la llum comprometedora de la bombeta. La meva falta de respecte va molestar en Tarradellas. Em va fer despertar i sortir del centre de la sala.
A quarts de vuit del matí va arribar el moment de partir. Possiblement en aquella hora el govern francès devia obrir la frontera. En Tarradellas va organitzar la sortida. «Anirem en grups de deu —va dir— sota el guiatge d'un responsable que coneix el camí. Primer de tot sortirà el president Companys i després, a intervals de cinc minuts, la resta dels grups, procurant que ningú es perdi. Els mossos d'esquadra asseguraran el pas.» A nosaltres ens va tocar anar amb el segon grup, guiat per l'antic secretari particular de Companys, l'advocat Tauler, llavors un home de certa edat, però, com a bon fill de l'Alt Empordà, coneixedor d'quells verals.
Al peu de l'escala d'entrada al mas, d'una vintena de graons, esperava el cotxe oficial del president amb en Samarini al volant. Dues parelles de mossos d'esquadra van presentar armes al president Companys. Jo, recolzat contra una de les pilastres del portal enreixat de la terrassa, vaig ser testimoni d'aquella senzilla i penosa cerimònia protocol·lària de comiat. Era l'última «ceremonia oficial» del president de la Generalitat a Catalunya. La sortida amb cotxe no deixava de ser simbòlica, per tal com la carretera no arribava gaire lluny i per entrar a França calia fer una bona caminada per camins de cabra.