Editorial Dalmau i Jover (Barcelona), 1952
Val a dir que hi havia aleshores moltes menes de misses de dotze i una sola Missa de dotze per excel·lència: la de Santa Anna. La situació d'aquella "Parróquia Mayor" —segons constava al Full Dominical—, enclavada en el lloc més cèntric de Barcelona, i la circumstància de comptar amb la feligresia més elegant de la ciutat antiga i de l'Eixampla, li portaven la més aristocràtica clientela. Visiblement, quan a Barcelona es parlava de la missa de dotze, aquella missa era la seva.
Els devots —potser fóra mes exacte dir-ne els "clients"— arribaven a l'església a corrua feta, pels volts de les dotze; els del "casc" vell, pel carrer de Santa Anna; els de l'Eixampla, per aquell tros de carrer de Rivadeneira que donava entrada al claustre gòtic; un cop dins, anaven encabint-se com podien en la petita nau i en el creuer d'aquell temple exquisit que presidia, entre les barroqueries del retaule de l'altar Major, aquell grup meravellós de la Verge, Santa Anna i Sant Joaquim, una de les glòries de l'Amadeu.
Alguns senyors o alguns joves que coneixien els costums d'algunes senyores o d'algunes noies, esperaven llur arribada a prop de la pica de l'aigua beneita i somreien com uns beneits en oferir-los-la en el moment d'entrar. Quan alguna d'elles "estrenava" per anar a Santa Anna, hom se n'apercebia tot seguit, perquè no es quedava al fons de l'església, ni a l'entrada del creuer, sinó que la travessaven de punta a punta fins a trobar un seient als primers rengles. Hi havia entrades sensacionals que despertaven murmuris i comentaris en veu baixa: "Deu ésser de la Joana Valls". "No; penso que ara la vesteix la Verdereau"...
No eren gaires els barcelonins que coneixien el Tibidabo. La muntanya, unida a la serralada per una sèrie de pendents amb camins mitjanament practicables, per la part de Vallvidrera, i per entre els boscos que es continuaven, de l'altra banda, cap a Sant Cugat del Vallès, era pràcticament inassequible pel costat que guaita a Barcelona, per obra i gràcia d'un ample torrent sobre el llit del qual està traçada l'actual avinguda del Tibidabo. Excursionistes i gent jove, especialment modesta, arribaven al seu cim en dies de festes assenyalades, poc menys que practicant alpinisme. Bé és veritat que al seu coronament, llevat de la vista suprema que oferia la vella urbs i la ciutat naixent i el mar blau, que hom pretenia que els dies més clars podíeu veure'l tancat a l'horitzó amb una lleugera silueta imprecisa com un núvol, que era l'illa de Mallorca, no oferia altres atractius que dues petites construccions de migrada simplicitat: el pavelló de la Reina Regent i una capelleta dedicada al Sagrat Cor.
El primer dels esmentats edificis bastit de fusta amb el tipus oriental, tan a favor en aquells temps, fou edificat per obsequiar la Reina Regent quan visità la muntanya durant la seva estada a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal del 1888.
La capelleta era anterior, i fou l'inici del compliment d'una profecia de Dom Bosco —després Sant Joan Bosco— quan vingué a Barcelona l'any 1886 i era el primer símbol de la consagració de la ciutat al Sagrat Cor de Jesús que, temps a venir, es faria mes palesa amb l'edificació d'un temple monumental que dominaria la ciutat i el mar.
Una gran dama barcelonina d'excelsa caritat i singulars mereixements, Donya Dorotea Serra, fou la infatigable col·laboradora de l'obra del fundador de l'ordre Salesiana, i el temple, exvot i promesa alhora, degué especial embranzida a la seva munificència.
L'Ateneu estava aleshores a la plaça del Teatre i ocupava una part de l'edifici del Teatre Principal i un altra part de la construcció veïna constituïda, gairebé tota ella, per cases de dispeses en què acostumaven a instal·lar-se els actors i les actrius que treballaven al vell teatre de la Santa Creu.
S'hi entrava per una escala vulgar que no tenia altra decoració que les vitrines d'un fotògraf, on moltes vegades es veien retratats els personatges de més prestigi que treballaven a l'escenari del teatre veí. Aquella vitrina i els cistells d'ostres d'una bona dona —que les venia al preu irrisori de sis rals la dotzena— eren tot l'ornament que aquella entrada podia oferir. No era molt millor el decorat de les sales de dalt, però el que era interessant, en elles, eren els homes que hi concorrien.
Tot el que representava quelcom, dintre de la intel·lectualitat barcelonina, freqüentava el vell Ateneu i habitava aquelles sales bon xic atrotinades, i feia oblidar els esquinços del "tapete" verd de les taules de revistes i àdhuc els dels "pupitres" de treball, i els forats de les butaques de "rejilla", i les molles agressives de les otomanes que proclamaven llur existència amb relleus i dureses insospitades, i fins els escrostonats de les estàtues de guix de la Rotonda.
Els ateneistes estaven molt gelosos d'aquella Rotonda amb les seves columnes, i les seves escultures, i les seves otomanes, i les seves butaques vermelles i els imponents cortinatges de vellut carmesí que penjaven dels intercolumnis i esmortien el soroll de l'esclat de les discussions de les penyes que tenien llur estatge en aquella sala acollidora.
Ah! si no hagués estat per aquelles polèmiques, la sala hauria semblat un temple, un temple profà si voleu, però al capdavall un temple... del qual haurien fugit tots els sants.
Val a dir que, de sants, ja n'hi havien; no tan sols amb sotana — Mossèn Verdaguer, el canonge-poeta Doctor Collell, el mateix Pare Rupert...—sinó també sense: Don Delfí Donadiu, Don Gaietà Pareja, Don Josep Estanyol i Colom, el conegut catedràtic de Dret Canònic que explicava molt poc dret, però sabia més història de l'Església que ningú.
La forma circular de la sala li donava no solament dignitat, no solament majestat, sinó el que és més difícil, veritable intimitat. Per això en les seves "penyes" famoses tothom se sentia a casa i hom parlava, discutia i comentava com si es trobés completament isolat, sense preocupar-se que, a banda i banda, hom comentava i discutia i enraonava amb la mateixa absoluta indiferència del veïnat.
La vida de l'Ateneu es desenvolupava no sols en la Rotonda, on es reunien les "penyes" i hi prenien cafè els qui hi participaven, i s'hi celebraven les sessions solemnes, i les conferències de gran envergadura, i les lectures dels poetes cèlebres, i els concerts qualificats, sinó a les sales de la biblioteca i del billar, a les de tresillo i àdhuc a la d'esgrima, sense oblidar la sala de descans del Principal que es comunicava directament amb l'Ateneu i era el refugi on cercaven sopluig els qui volien fruir d'una autèntica independència i tranquil·litat. Vells sofàs desballestats d'aquella immensa sala: quants i quants de sonets i de poemes i d'articles i de peces de teatre devien portar escoltades amb llur paciència imposada de presidiari condemnat a treballs forcats!...
Si una iniciativa ha estat ben rebuda a Barcelona, fou certament la de Lluís Graner amb els seus "Espectacles-Audicions". Graner havia arrendat el teatre Principal: la nova corregué ràpidament per Barcelona i tots els cenacles literaris i artístics exultaren. La conjunció d'un gran teatre i d'un artista excel·lent podien donar fruits saborosos. Tant més, quan l'artista ja n'havia tastat quelcom del teatre en aquelles "visions" —com "La Atlàntida"— que posà en escena en aquella petita "Sala Mercè" que ell va obrir a la Rambla dels Estudis, als baixos de Can Fontcuberta.
Graner no es proposava fer gran teatre, sinó escenificar llegendes, contes, rondalles, i per això, pensava posar a contribució tots els elements que poguessin fer-ne autèntiques visions d'art.
Es publicaren llistes d'obres, d'autors, de decoradors, de músics. Tot prometia una dignitat i una envergadura en l'empresa, que desvetllà les simpaties de tothom. Tot Barcelona estava pendent de Graner i de la seva obra i, així, no té res d'estrany que aquell 14 d'octubre de 1905 en que obrí les portes el Principal, dirigit per Graner, la sala fos plena de gom a gom. Hom posà en escena "El Comte l'Arnau", llegenda en quatre quadres, música de Morera sobre lletra de Carner, amb decorat de Junyent, de Moragas, de l'Alarma, de Vilumara i de l'Urgellès. Tot plegat, una veritable selecció d'artistes. L'obra obtingué un èxit franc, i se'n donaren dues-centes representacions i se'n vengueren més de 10.000 llibrets.
[1] Nadal, Josep Maria de, Memòries d'un estudiant barceloní. Cromos de la vida vuitcentista, Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1952, p. 161-162.
Un dia la nova circulà com un rumor, després com un projecte; més tard com una realitat. Poc temps després hom donava noms d'empreses i denominacions —els germans Pompidor, la "Maison Dorée"—; un poc més enllà, ja es localitzava, ja es precisava l'indret— la casa dels Gay a la plaça de Catalunya—; finalment s'aixecaren unes valles al costat de Can Ribas i els barcelonins més europeïtzats respiraren tranquils: Ja érem a Europa!
Les obres van anar a poc a poc, amb la solemnitat deguda, però finalment la "Maison Dorée" obrí les seves portes i la gent s'hi llançà de cap, com si no esperés altra cosa per ésser feliç; moltes persones que no prenien te més que quan estaven malaltes o volien suar un refredat, adoptaren el costum de prendre'l cada tarda, amb la llet i la mantega, i la mel, i les torrades, i els dolços, mentre una petita orquestra de "tziganes" executava unes melodies romàntiques, suaus, allargassades, que s'infiltraven cor endins i us feien pessigolles a l'esperit.
La sala decorada amb colors suaus i pàl·lids, com la música, i amb uns enquadraments a les parets, on lluïen uns grans "panneaux" de suggerències idíl·liques i bucòliques —en el sentit autèntic de la paraula— que transportaven a països i fantasies d'ensomni, si conseguien que la vostra vista arribés a copsar-los sencers, sense ensopegar amb la multitud de columnes que aguantaven el sostre de la sala.
Els dies feiners, amb més o menys dificultats, era possible d'aconseguir una tauleta; però els diumenges s'havien de retenir a l'avançada, per tal de no quedar-se desembarcat.
Tot Barcelona conegut s'hi trobava, i en aquells moments, en què no s'estilava encara de donar festes per posar de llarg a les noies, eren moltes les que havien concorregut per primera vegada a reunions socials en els tes de la "Maison Dorée".
Aviat aquella casa es convertí en el punt final o, com si diguéssim, en el postre de tots els projectes d'entreteniment d'una vetllada barcelonina. En acabar aquelles visites protocol·làries que eren de consuetud; en retornar d'una excursió; en acabar les compres o les proves a ca la modista, el lloc obligat de coincidència era la "Maison Dorée".
La petita allau humana, sortida de l'església de Santa Anna, es dirigia cap a la plaça de Catalunya i anava deixatant-se en les seves amplàries inhospitalàries, camí del passeig de Gràcia, on la Banda Municipal —per mal nom, la Banda d'en "Llànties"—, dirigida pel mestre Rodoreda, situada davant de Can Samà o de Can Marcet, executava un d'aquells concerts carrinclons que feien les delícies de les criatures i de les mainaderes.
El passeig de Gràcia era ple de gom a gom en aquells moments, especialment al costat on la música tocava i, entre aquella multitud integrada per elegàncies i vulgaritats, per vanitats i per modèsties, i per noies i per joves que, privats de relacionar-se per una etiqueta severa, iniciaven, amb els ulls, les converses inflamades de futurs idil·lis, hom havia d'evolucionar sovint per no trencar la cadena exemplar dels bons burgesos barcelonins, que sortien a passejar la mainada; la qual cadena hom sentia unida i indissoluble, no sé si per l'afecte familiar o per efecte de l'apetència que desvetllava en tots ells aquell paquet de dolços que el pare sostenia amb ses mans encarcarades per uns guants de pell que indubtablement no sortien més que a les festes.
Aquella bona gent complien, amb la severitat d'un ritus, llur programa dominical; espiritualment, catòlics; pràcticament, llaminers; sentimentalment, filharmònics, havien anat a Missa, havien comprat unes llaminadures, escoltaven un xic de música i se sentien feliços sense les complicacions aristocràtiques dels senyors "de missa de dotze".