Institut de Cultura - 2006 - Olot
Com que llavors Sant Feliu de Pallerols ja no era cap de línia, a primers de 1912, quan jo tot just acabava de fer set anys, ens vàrem anar a estar a la capital de la Garrotxa. En tots els aspectes vàrem prosperar una mica i força, ja que, així com a Sant Feliu ens havíem d'acontentar amb llums de carbur i d'oli, al pis d'Olot, que era un més que baixos a la cantonada del Parc, hi teníem llum elèctrica, per a nosaltres un invent nou de trinca del qual ni havíem sentit mai a parlar. Dues bombetes, de tants pocs vats com vulgueu, col·locades estratègicament, regulades per un sol interruptor i, segons pel cantó que el giréssim, «clic»... s'encenia la bombeta del menjador, o «clic»... la de la cuina i mig dormitori.
A l'altra banda del carrer hi teníem l'immens col·legi dels Escolapis, on ben aviat vaig començar d'anar a estudi i també a fer-hi d'escolà. Ajudava a missa cada dia des de les cinc del matí fins a l'hora d'entrar a classe i guanyava dues pessetes amb cinquanta cèntims cada mes, o sigui, deu rals, com en dèiem abans
Em vaig fer creus que Olot fos tan gran. Justament era un dilluns, dia de mercat, i no hauria dit mai que al món hi hagués tanta gent, acostumat com estava de veure sempre els quatre gats de Sant Feliu i de les Planes. El que més em va cridar l'atenció fou una gran parada d'estris lluents de llauna a les escales de l'església de Sant Esteve. I també un home que venia bananes. Era la primera vegada que veia aquella fruita tropical i el padrí me'n va comprar una. La vaig trobar tan exquisida que no vaig voler llençar la pela fins que se'm va tornar ben negra a la butxaca i ja feia pudor. De llavors ençà n'he menjat règims enters, de bananes, sobretot a França, però no n'he trobat mai cap que tingués tan bon gust com aquella primera d'Olot.
[Olot, 1912]
El dia 14 de desembre de 1911, cap a entrada de fosc, després d'haver descarrilat pel camí i d'haver fet perdre la paciència als nombrosos olotins que des de feia hores l'esperaven a l'estació, el tren arribà finalment a Olot amb un estol de personatges oficials, capitanejats, és el cas de dir-ho, pel capità general Weyler.