Hora Nova (Palma), 2005
A l'estendre la mirada, vegí una plaça, ni gran ni petita, d'un poble —camperol i mariner—, que sabí, després, que no era ni petit ni gran. Una, dues, tres cases. La murada d'un corral, del qual guaitaven unes figueres de moro. Més cases, baixes totes, ja davallant pel camí de les Bassoles. Els camins d'aquesta part de vila no porten a la mar. El gran pany de paret de l'hostal del Paborbo. El camí que va a Son Rossinyol amb les cases, torre i palmera, entre un embroll d'ametlers. El jardí clos de can Caldés i la costa que puja cap a la plaça de la Carn.
El cel era blau i l'aire, dolç de primavera.
Dissimuladament, vaig passejar l'esguard per tota la placeta, des del meu mirador de profitosa alçada. A la tribuna tancada de vidres d'una casa de pedres noves, un jove d'uns vint-i-cinc anys, d'aire malaltís, me contemplava, assegut a una cadira amb rodes; tenia els ulls calitjosos de malenconia i les cames tapades amb flassada de quadros. Don per endavant el seu nom: Jaume. Primerament vaig conèixer tots els veïnats que a mi mateix. Damunt el portal de la casa veïna, na Maria —l'alegria de la placa— i totes les alegres brodadores de l'obrador de sa mare. De la casa següent sortí i entra, pàl·lid i silenciós, don Claudi, present a la plaça per sa tossina. Damunt l'assera del Paborbo, grasses i fresques, les hostaleres donant conversa a tothom...
—¿Que anam a dinar? —digué el Faroler, després de consultar el rellotge.
Partiren i vaig romandre sol. La plaça quedà deserta. La mare del baldat, empenyent la cadira, s'emportà el malalt cap endins. La veu d'una al·lota cridà des d'una finestra:
—Antoni!
I el nin pujà a dinar.
Un ca, després d'ensumar un cantó, s'acostà al meu pedestal i va inaugurar-lo a la seva manera.