Editorial Aedos - 1965 - Barcelona
La Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França va plantar unes tanques de fusta i ferro delimitant la seva propietat paral·lelament als carrers de la Pau i de Santa Teresa. Aquelles tanques, que impedien la lliure comunicació entre els dos costats de la via, van fer-se absolutament impopulars, i una nit foren arrencades pel poble. Com és molt natural, el fet fou seguit d'una protesta de la Companyia i d'unes gestions per esbrinar qui eren els autors de la malifeta, que, com també és molt natural, no foren coneguts, encara que tothom sabia que darrera d'ells -o potser enfront d'ells- es trobava l'alcalde, En Milans.
La Companyia reposà les tanques, i altre cop foren arrencades, cosa que motivà noves protestes i noves «ignoràncies». Reposades de nou, l'empresa carrilaire demanà i obtingué del governador la protecció de la parella de la guàrdia civil del poble. Però... una nit l'alcalde ordenà a la parella un servei urgent que l'obligava a sortir fora de la localitat i, durant la seva absència, les tanques foren arrencades, carregades en una colla de barques de pesca que estaven amarinades a la platja, i engegades al mar, a prou distància de la costa perquè no poguessin ésser «pescades». La complicitat de l'alcalde era tan manifesta que el governador va cridar-lo per tal de renyar-lo i amenaçar-lo amb no sé quines sancions. L'alcalde va plantejar el problema clarament: mentre ell fos alcalde, no posarien les tanques. La rebel·lia era manifesta; però... En Milans era molt popular a Caldetes, i hi havia unes eleccions en perspectiva... i les tanques no foren posades de nou fins que En Milans deixà d'ésser alcalde.
De Caldetes, en tinc un munt de records; un munt de records de tot temps i de totes les edats. Penso que la casa que hi habitem va ésser construïda pel meu pare el 1885; però els meus records no són pas tan antics. Comencen, si fa no fa, el 1888, llavors de l'Exposició Universal. En Víctor Balaguer, que era molt amic de la meva família, i era ministre per aquells anys, va venir a passar-hi uns quants dies, a casa. A la part baixa de la torre hi havia unes habitacions que en dèiem «de la Dorotea i l'Esperança» perquè aquestes dues persones, antigues minyones de l'oncle Josep, les habitaven per tal de tenir cura de l'edifici, singularment durant els mesos d'hivern, que, sense elles, hauria quedat abandonada en aquella època de l'any.
Doncs bé: en aquelles habitacions fórem instal·lats els fills petits, mentre que el ministre s'estatjà a la casa. Haig de confessar que només la compensació de la novetat fou prou per a indemnitzar-me de la molèstia que em produí el fet de veure'm foragitat de la taula familiar aquells dies.
No cal dir que, durant la seva presència a Caldetes, En Víctor Balaguer va ésser visitat per totes les «summitats» locals i per moltes autoritats barcelonines. Això sense comptar amb la munió de periodistes que esperaven, al jardí, una ocasió propícia per a «xerrar» -la paraula interviuar no s'havia descobert encara- amb el polític de la situació. Sempre recordaré, entre ells, En López del «Brusi», cunyat d'En Mañé i Flaquer, que ens referia uns contes fantàstics que feien les nostres delícies.
Servo un especial record del canonge Collell, en plena apoteosi poètica. Posava a casa del marquès de Comillas, però no hi podia dir la missa, perquè la seva capella pertanyia a la parròquia de Caldetes, en la qual el rector havia de binar, i per això el marquès demanà al meu pare que li permetés de dir-la a la nostra, que formava part de la d'Arenys i, per tant, no quedava subjecta a aquella prohibició. Fou una gran satisfacció per a nosaltres. Això féu que pràcticament el canonge visqués a casa i no fes sinó dormir a la dels nostres veïns. Desdejunava, dinava i sopava a casa; a la tarda sortia a passeig amb el meu germà Antoni i amb mi, i als matins compartia els nostres jocs i ens ensenyava rondalles i cançons populars, i ens va donar les primeres lliçons de sardana fent la rodona amb les criatures, les dides i les mainaderes.
Quan fórem una mica més grans, ens recitava poesies de Mossèn Cinto i altres de seves, i era admirable la magnificència eufònica que prenia el català en boca del canonge. Viuria mil anys i no ho oblidaria mai.
No és possible de parlar de Sarrià, amb afany d'una certa justesa, sense esmentar els frares. El convent dels pares caputxins, construït feia poc temps, assolí una anomenada de virtut i d'intel·ligència com pocs n'han adquirida de semblant. Fou aquella una generació de selecció singularíssima de la qual hom pot dir que visqué durant vint-i-cinc anys el gran prestigi de l'Ordre. Vull estar-me d'esmentar noms perquè la memòria no els pot retenir tots i van ésser tan nombrosos que necessàriament hauria d'incórrer en omissió.
A l'església d'aquell convent ens trobàvem els pseudo-estiuejants de Sarrià, que érem pràcticament mig Barcelona, car era consuetud que, abans de donar per finit l'estiueig, els barcelonins que posseïen torres en aquell poble hi anessin a passar el mes de setembre. I, com que eren tants els qui hi tenien casa, el temple dels frares caputxins semblava una sucursal del de Santa Anna, que era, aleshores, l'església «de moda».
El convent dels caputxins de Sarrià tenia una altra especialitat: el menjador. Entenguem-nos!, no pas pels seus menús, pobríssims, d'acord amb la severitat de l'ordre, sinó per la materialitat del menjador, que tenia en un dels extrems de la immensa peça un enorme finestral apaïsat amb una mena de marc, de grans dimensions, al seu entorn, a través del qual hom fruïa d'una de les vistes més magnífiques de Barcelona que hom pot imaginar, i que apareixia, des de la presidència de la taula monacal, com una pintura inimitable.
Jo m'estimava molt Sarrià per tot aquest conjunt de circumstàncies, i penso que també pel fet d'haver-hi nascut. I tenia una especialíssima simpatia a aquella vella torre, pels jardins de la qual vaig fer els meus primers passos i on vaig escriure els meus primers versos, tan bambolejants com aquells, quan em va arribar l'hora —que sortosament va durar-me poc— d'anar pel món amb els cabells llargs i despentinats i una xalina nuada entorn del coll.