Editorial Columna (Barcelona), 1995
Terrat
Les mans es parlen
en arribar
la boirina del silenci,
i nosaltres les mirem
com si volguéssim entendre
els signes estranys que, morosos,
teixeixen els dits.
La pluja d'agost
-diumenge a la tarda-
ha tenyit les parets
de les velles cases
amb l'atziac color
del sac del drapaire.
Vençuts per qui sap què
-al nostre davant
sofertes teulades-
potser no ens direm
ni adéu.
Torna a mirar, si vols,
els nus filferros rovellats
curulls de gotes suspeses;
pensa com tremolen, arraulits,
els ocells; que llarga es fa
l'espera de la nit.
Del fosc celobert
pugen confoses, espaiades veus.
Hi ha un esbós de somriure als llavis
que s'endevina trist
-tu no els acompanyes.
Camí d'incert record,
baixes les escales.
Tarda d'hivern
Fulles grogues enduren el vent des dels arbres.
S'endinsa el temps al fons de l'ull, estrany,
i les branques urpegen desolades
les parets de les cases del davant.
Una pilota arriba als nostres peus amb força,
la veu dels nens és un xiscle esqueixat,
la font a poc a poc va perdent l'alegria,
remou la sorra un bastó molt cansat.
Vora el marge del gran fred,
tot mirant el sol que es pon,
els vells ens fem companyia.