Edicions 62 - 1991 - Barcelona
5-IV-1982
Un mes i escaig a Berga. La primera impressió del quarter va ser bastant brutal. D'altra banda, l'organització de les coses no deixa de ser notable a la seua manera. Una societat quasi tancada i a pressió. Però no val la pena perdre el temps en eixes coses.
El poble és agradable, prou polit i en bon estat. No és més gran que Oliva, per exemple, però té biblioteca assortida i en condicions, museu, cine-club, una cobla i un pub on a voltes toquen jazz. De Barcelona vénen grups de teatre, també s'hi fa algun concert. Molt a prop hi ha una preciosa esglesiola pre-romànica, Sant Quirze de Pedret, vora un revolt del riu i un pont antic. Fa una fred que pela (a Oliva diem la fred, com els empordanesos, segons Pla). Deu ser un poble ric, aquest. Hi ha mines a les muntanyes dels voltants, turisme d'hivern i soldats. El quarter s'hi deixa sentir molt. Està tot ple de bars, de cases de menjar i de pastisseries.
La nit que hi vaig arribar, el poble feia una olor característica, de xemeneies, de llenya i de carbó. L'olor de l'hivern. Feia anys que no la sentia amb tanta persistència.
De menut, la calefacció de ma casa era de llenya i vapor, com a tot el poble, clar. No vaig caure-hi immediatament, però era això el que se m'havia fet agradable des del principi. L'olor del carbó cremant m'ha retornat un tros d'infantesa, amb tota la vivacitat, com feia molt de temps que no em passava. Si és que m'havia passat mai. Curiosa manera, i moment, de trobar el temps perdut.
La gent amb els meus gustos viuria molt bé a Berga. Tret de la tropa, tot sembla arrecerador, tranquil, delimitat. Barcelona no en queda lluny, però és un altre món, bé que accessible. I els paisatges són majestuosos, un desplegament amplíssim de muntanyes, valls interiors, camins, boscos i perspectives. Un enamorat del Pirineu havia de venir a fer la mili ací. El poble està preparat per a l'hivern i n'ha adquirit els hàbits i l'estètica. Llàstima haver-lo conegut en aquestes condicions.
En el carrer de les Barques, enmig de la València burgesa dels bancs i el modernisme, hi ha el palau dels Ferrer de Pròixita, ara restaurat, molt bé per cert, pel Banco Urquijo. La seua divisa, que es llegeix encara, «Més que el que més», hauria fet les delícies de Llorenç Villalonga i adverteix de quin va ser, alguna volta, el tarannà dels amos. I, per descomptat, hi ha, no molt lluny, el del marquès de Dos Aigües, mostra excelsa del Rococó faller, amb la portada famosa dels atlants i els lleons davall la Verge. Amb el museu ceràmic que ara alberga, la gran carrossa i els petits patis del primer pis, de decoració tènue que convida a prendre el te, és el més parençós, sens dubte, del conjunt.
Però entre tots els palaus de València, jo m'estime sobretot dos patis, els més equilibrats, els més agradosos i frescos, i també els més discrets: el de la Casa Julià, al carrer de Cadirers, ample i profund, amb la verdor justa, ordenada, com un somni plàcid, com una miniatura de l'Arcàdia, i el dels Boïl d'Arenós, senyors de Bétera, també ample, més senyorial, delimitat, que els resumeix a tots en el millor que tenen, com una forma clàssica, amb un encant inoblidable. Al costat seu, hi ha la plaça de la Creu Nova, ara un aparcador, on hi hagué en temps el nucli del call jueu i on, cap al 1505, es va trobar una sinagoga clandestina, succeït que dugué a la foguera la pràctica totalitat de la família de Lluís Vives i que motivà l'assolament d'eixa porció del call. Per això l'àmplia plaça i el nom de la Creu Nova. Una altra història, aquesta esgarrifosa, que ha contat, entre altres, molt bé Jordi Ventura, i que els valencians prefereixen ignorar.
Una volta posats, caldria acostar-se, ni que fóra un moment, al carrer de Cabillers, on, fins al segle passat, hi hagué la casa valenciana d'Ausiàs Marc, enderrocada en plena Renaixença. No en queda res, però sabem com era, quins mobles tenia i en quina cambra exacta —a l'entresol— el cavaller valencià redactà els seus papers. No hi ha ni una placa de llei, però era allí. Concretament allí. És un magre consol. Pot ser, tal com roda el món, que aquest siga el destí de tot això a la llarga. Aquests casals, vestigis anacrònics d'una València que va ser creadora i poderosa, clients de l'ensulsiada o del funcionariat, sobreviuran, almenys, en la matèria tènue i perdurable —¿perdurable?, sí, encara perdurable, malgrat tot— de la literatura que van arrecerar.
La porta romànica de la Seu, tan malmesa, encara conserva sorpreses i atractiu. Els capitells, com de costum, conten la història sagrada als vulgars, com un còmic perfectament adaptat a una clientela analfabeta, on, en comptes dels actuals globus informatius, trobem rica simbologia, que degué ser perfectament intel·ligible en el seu temps. Part de l'esquerra, la historieta arranca amb el Verb del Gènesi aletejant damunt les aigües, tot inscrit en la circumferència còsmica. Ací el Verb està representat per una au molt terrena, potser una àguila, o un voltor, mentre que les aigües són meres ondulacions. Un cercle enclou Verb i aigües dins d'una unitat de sentit. Ací hi ha, estilitzada al màxim, una cosmogonia. És possible que els cristians no trobaren cap imatge millor per a il·lustrar la creació, i que aquesta espècie de jeroglífic es repetesca en totes les portades romàniques del món, però ara no tinc cap manera de verificar-ho, ni ve al cas. A València només s'ha materialitzat un Cosmos romànic i és aquest.
Em costa de seguir el programa que ordena el discurs d'aquests capitells deteriorats, però és clar que algun n'hi deu haver. En tot cas, les escenes són veterotestamentàries. S'obrin amb l'au primordial i es tanquen, en l'últim capitell de la dreta, amb la mà del Senyor que lliura el llibre de la Llei a Moisès. Les dues imatges són, per tant, fundacionals.
Justament al davant hi havia un altre pati, més ample i atrotinat, molt bell també, en una casa on es trobava la Unión Taquigràfica Valenciana, i on ara té seu l'ominosa Academia de Cultura. Jo no sabia tampoc que aquella era la casa on tingué lloc el famós Parlament en la casa de Berenguer Mercader, que transcrigué, probablement posant molta collita pròpia, Roís de Corella, flor primerenca d'un Renaixement ovidià i elitista que no fructificà. Hi va participar, entre altres, Joan Escrivà, cap de brot veritablement renaixentista, poeta d'obra curta que m'agradaria conèixer molt millor. Si aquesta ciutat sabera res d'ella mateixa potser trobaria gràcia en els seus versos.