Edicions La Campana - 1998 - Barcelona
L'home cèlebre, a peu pla
Aquí, en aquest nostre barri de Sant Antoni, en Pere Calders gaudia d'una popularitat immensa. Bé: aquí i a tot arreu. Però en aquesta concentració urbana seva, de cada dia, mai no podia passar inadvertit! El fet l'afalagava, naturalment, però de tant en tant ensenyava les petites urpes de la incomoditat. Era bastant irascible, sobretot en relació a les petites contrarietats, però la sang mai no arribava al riu.
Un dia de Tots Sants va tenir la idea de baixar a la fleca-pastisseria de sota casa i comprar-hi un paquet de panellets. Molta gent havia tingut la mateixa idea alhora, i la botiga era plena a vessar. En Pere va tirar l'àncora en un digne entremig, entre la caixa i els taulells on despatxaven la mercaderia. De seguida es veia que era un senyor que esperava, no pas una persona sense escrúpols amb afanys d'infiltrar-se arterosament en una cua prou ben ordenada, fins aleshores.
De les llestes mans de les dependentes sortien a pas de tren d'alta velocitat les safates de cartró plenes de panellets. La senyora de la caixa observava el tragí del seu establiment i, sobtadament, alguna idea li havia travessat el cap. Mirant fixament en Pere Calders, li va preguntar:
—Té l'hora, vostè?
El senyor Calders va botre com una pilota. Aquella era una de les situacions que el treien de polleguera. Va cridar, fora de si:
—Hora? He de tenir hora? Ara cal que per anar a comprar panellets faci cita prèvia amb l'establiment, com si fos per anar a visitar el podòleg o l'oftalmòleg? No, senyora, no tinc hora ni em pensava que això hagués pogut ser cap obstacle! Ja es poden confitar els panellets! Ja no en vull!
Tota la gent que omplia la botiga va comprendre el malentès. I plovien i s'entrecreuaven explicacions d'un cap a l'altre i en Pere, vermell com un bitxo, no entenia res de tot aquell mullader mentre maldava per obrir-se pas cap a la porta del carrer.