Mig Oleguer mig Terracuita. Remembrances de Prats de Lluçanès

Ajuntament de Prats de Lluçanès - 1998 - Prats de Lluçanès

Autor: Pere Vila i Espona
Indret: Casa del carrer Major (Prats de Lluçanès)

He parlat dos cops de la Lilí Àlvarez amb dades que han sortit als diaris aquest any 89 en què estic escrivint, amb motiu del triomf de l'Aranxa a París -vaig fer-li un article a L'Estel- però és veritat que recordo alguna cosa de quan apareixien les fotografies d'aquesta senyora als de llavors, perquè em feia pensar en una que en tenia més a la vora Efectivament, curtes temporades habitava gairebé davant de casa, la Carme Duran -penso que propietària de la casa que duia el seu nom- i jo trobava que les dues vestien d'una manera semblant: brusa i faldilla, mitjonets -cosa inaudita llavors al nostre poble i bastant més enllà i tot- i sabatilles, tot blanc. No sé si la senyora Duran jugava també al tennis, però sí sé que el meu pare li venia vares -el bastó que ja hem dit que usaven els traginers per lligar-hi la tralla, i ara afegeixo que els picapedrers per manegar-hi la mà fins a la munyeca, i una tira que voltava ben bé fins a 8 o 10 centímetres, amb una tatxa a la testa i tres rengles de petites que donaven la volta. No sé si n'havia equipat per ningú més -possiblement sí- ni si jo vaig arribar a fer-ho alguna vegada, però el pare per aquella senyora -potser una mica gran, però diria que senyoreta- en més d'una ocasió. I una altra particularitat: la Carme Duran quan era a Prats, sortia a passejar, i a vegades entraven a cal Fumaña, acompanyada del «Quimet Primitiu», que dit així, pel sobrenom local, pot no semblar gran cosa, però que aplicant-li els dos cognoms i sense el diminutiu era el senyor Joaquim Borralleras i Grau, el de la penya de l'Ateneu barceloní amb Josep M. de Sagarra i altres personatges il·lustres. Aquest Quimet havia tingut pis a Prats on passava curtes temporades, primer a cal Fusteret i després a cal Manel de la Jepa. Amb aquests darrers, que es deien Borralleras com ell, tenien algun parentiu. I jo no sé si el pare o avi d'ell eren fills de Prats, però crec que al nostre poble va existir a cal Primitiu. En Quimet tenia la carrera de metge i no va exercir mai.

Autor: Pere Vila i Espona
Indret: Santuari de Lurdes (Prats de Lluçanès)

El 15 de juny havien arribat les campanes, el 3 d'agost les beneí el bisbe de Vic, Dr. Masnou. El 24 d'agost tingué lloc la festassa. Potser encara es queda curt el mot. Parlant de dates lligades amb Lurdes, sovint hem recorregut a mots que poguessin expressar l'entusiasme i entrega del poble i fins de la comarca. Aquesta vegada jo crec que tot el que es digui serà poc. El poble sencer enramat i engalanat. La Guàrdia Urbana i la Creu Roja de Vic -els seus components posats a disposició de la nostra vila- se les veien negres per establir ordre entre tants milers de persones vingudes de tots indrets. Mossèn Estanislau volia que fossin quinze mil i potser no exagerava massa. A les set del matí s'havia dut la imatge al Santuari des de la parroquial on havia romàs durant els darrers mesos. Benedicció de l'altar pel nostre bisbe Dr. Masnou. Missa de comunió on els combregants foren a milers. Més tard al passeig, com es pogué, es va rebre el bisbe francès. L'auxiliar de Barcelona, Dr. Jubany, ja es trobava entre nosaltres. S'organitzà la comitiva que havia de dirigir-se al Santuari per beneir-lo i celebrar-hi el pontifical a l'altar provisional erigit a fora en el lloc més visible. Es cantà la missa de la Mare de Déu de Núria, va predicar el Dr. Masnou... El dinar oficial a la sala de l'Orient també reuní força gent. Tres bisbes a la presidència. Recordo el de Vic adreçant mots en francès al vingut de Tarbes. Jo, en representació de la Junta i del poble, havia de fer també un parlament. Abans el llegiren i rellegiren els representants de la censura provincial, i mentre parlava restaren a l'aguait que no hi hagués cap modificació. Tard o d'hora la senyora Sitjà em va regraciar els mots dirigits al seu marit. Jo crec que se'ls tenia ben merescuts. El Josep Plarromaní em digué que s'havia estremit quan escoltà que al referir-me a ell l'anomenava «el nostre senyor Batlle».