Mil cretins

Quaderns Crema - 2007 - Barcelona

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Residència Barcelona (El Turó de la Peira, Nou Barris) (Barcelona)

L'arribada de la primavera (Fragment)

Un home és en un geriàtric, de visita. Mentre avança decidit cap al seu objectiu —la mare, que és en un racó del pati, amb el cap cot— observa com, al voltant d'un petit estany que hi ha pel camí entre les dues ales del centre, s'apleguen prop d'una dotzena de vells, molts amb cadira de rodes, altres amb la boca permanentment oberta, altres amb totes dues característiques: cadira de rodes i boca permanentment oberta. Altres, simplement amb la mirada perduda. Quan l'home passa pel davant diu «Bon dia!», i quatre o cinc li retornen la salutació amb ulls il·lusionats: «Bon dia!». Déu n'hi do. Normalment li contesten un o dos.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Residència Barcelona (El Turó de la Peira, Nou Barris) (Barcelona)

El senyor Beneset (Fragment)


El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l'altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s'acosta, del nou asfaltat del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu «En fi...» i somriu com dient «És molt interessant la conversa però t'he de deixar i he d'anar a l'habitació». La noia, que en el fons està cansada d'haver de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d'«Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare». De manera que el fill del senyor Beneset s'allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l'ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l'habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc; primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta —el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el sentí—, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d'aquestes que els franceses en diuen culottes i els anglesos French knickers.

—T'he dit sempre que truquis, abans d'entrar a les habitacions —diu el senyor Beneset.

—Ja he trucat, pare, però no em senties! —diu el fill. Crida perquè, si no crides molt, això tampoc no ho sentiria. Està a punt de preguntar-li com és que fa mesos que no es posa el sonotone, que de què van servir tots aquells viatges a la botiga del carrer Balmes, per fer-ne el motllo i ajustar-lo, i ensenyar-li com es col·loca, si ara el sonotone és sempre dins de l'estoig, oblidat en un calaix. Però no diu res perquè calcula que, si ho fes i (per aquelles coses de la vida) el pare decidís tornar-lo a fer servir, seria ell l'encarregat de buscar piles noves, d'ensenyar-li una altra vegada a col·locar-se'l, i qui sap si fins i tot hauria d'engegar un altre cop el procés per fer-li el motllo, perquè amb el temps aquesta mena de plàstics perden flexibilitat i, un cop endurits, ja no s'ajusten com al principi i s'han de fer de nou. Per això s'estima més callar.

—T'ho he dit sempre, des de ben petit, que truquis a les portes abans d'entrar a les habitacions. ¿Que no t'ho he dit sempre? El fill s'acosta al pare i li fa un petó a la galta. El pare també n'hi fa un, i l'agafa pel clatell, perquè no allunyi la cara i així poder-n'hi fer un altre. El pare estima molt el seu fill. És l'única cosa que té al món.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Pis del carrer de Marià Cubí (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

L'arribada de la primavera (fragment)

Un home es passeja pel pis on havien viscut els seus pares. És un pis molt silenciós. Hi ajuda l'altura: un sobreàtic al capdamunt de deu pisos: no hi arriben els sorolls dels cotxes. Quan mira pel finestral de la terrassa veu, entre dos edificis llunyans, el nou tramvia que hi passa. Arreplega els quadros —que sempre han estat penjats al mateix lloc; ni un canvi mai—, les fotos del matrimoni, els diplomes, i ho col·loca tot en una mateixa habitació. Un altre dia decidirà què en fa. Després s'acosta a la taula del menjador, ovalada, de fusta ben lluent, que un ebenista va fer quan la mare —enamorada dels mobles d'una de les cases on anava a netejar en una època— va voler un menjador igual-igual al que tenien en aquella casa. Igual d'estil, amb una biblioteca, una taula, cadires i un sofà vermell i negre, però de dimensions més reduïdes, perquè el pis d'ells era evidentment petit. Sempre ha ballat, aquesta taula, i encara ara balla, perquè les potes de ferro estan collades simplement amb cargols, i qualsevol cop de peu les belluga uns quants mil·límetres, prou perquè no siguin del tot estables. De petit aquell bellugueig el posava nerviós i, de més gran, sempre que visitava els pares, una de les coses que feia, dissimuladament, era estirar les potes cap enfora perquè la taula no balles tant. Ara no les estira. Ara agafa la taula, la gira cap per avall i descolla els cargols de les potes amb els dits—de tan balders que van ais forats—i la deixa al rebedor, per baixar-la més tard. També hi deixa els testos trencats que hi ha a la terrassa.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Pis del carrer de Marià Cubí (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

Dos somnis. El picadero (fragment)


Jo diria que vaig conèixer el Beristain a la redacció d'una revista d'aquelles que aleshores se'n deien contraculturals, i que després vam coincidir a altres revistes, als bars i, més tard, a la ràdio. Ens vam fer molt amics, compartíem coartades, complicitats de bar i, com que tots dos teníem bastants embolics i les visites als meublés acabaven per costar una fortuna al mes, vam decidir llogar un pis al carrer Cubí, just davant de dos dels bars de nit més de moda de la ciutat, de manera que podíem estar xerrant amb una noia, fer-li proposicions i dir-li: «Si vols, d'aquí a seixanta segons la tens a dins». La noia somreia sempre, descreguda: «Ah, ¿sí? El lavabo d'aquest bar és massa petit». «No dic en el lavabo d'aquest bar. Tinc un estudi aquí al davant». Que tinguessis un estudi just al davant de dos dels bars de nit més de moda de la ciutat les fascinava. El pis l'havíem dividit en dos, de manera que cadascú tenia dues habitacionetes: una interior i l'altra que donava al carrer. Compartíem el rebedor, la cuina i el lavabo. Les parets les havíem fet a terra a cops de maceta.
Quan el Beristain es va separar de la dona va anar-hi a viure. Això vol dir que jo entrava i sortia i ell hi era gairebé sempre, discretament tancat a les seves habitacions, amb alguna noia o llegint. Aquesta divisió només es trencava alguna vegada que havíem acabat tots dos al llit amb dues noies, i aleshores fèiem servir el llit de l'un o de l'altre, segons com anava. De vegades deixàvem les claus a algun amic, o sigui que podies trobar que a les habitacions del Beristain hi hagués algú altre, o ell es trobava que a les meves hi havia algú.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Institut Emperador Carles (Sants) (Barcelona)

El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats i un tall al coll. És un tall profund i ample, del qual vessa sang, més que vermella, d'un granat brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna un hom diria que, com que la carn s'ha obert, el trau —que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica— té ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença sota l'orella esquerra, baixa pel coll i acaba a l'altura del pit, una mica més a la dreta de l'estèrnum.

—M'han tallat amb una ampolla trencada. La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca de l'uniforme. També té el coll de l'americana xop de sang.

—A veure. ¿Aquestes són maneres d'entrar a classe, Toni?

—És que el Ferran i el Roger, senyor, han agafat una ampolla trencada que hi havia a prop de la màquina de begudes, me l'han clavada i...

—¿Com s'entra a classe, Toni? ¿És així com s'entra a classe? ¿De qualsevol manera, s'entra a classe? ¿S'entra a classe sense dir «bon dia»? ¿És això el que hem après a escola, Toni?

—Bon dia —diu el Toni mentre es posa la mà dreta contra el tall per intentar aturar la sang.

—Fa molt de temps que, en general, els costums han anat degenerant, i no es pas culpa vostra, ho sé. També és culpa nostra, de les institucions que no som capaces d'oferir una educació que fonamenti personalitats educades en el rigor i la responsabilitat. Però també és culpa de la societat, és culpa de tants de pares que exigeixen que l'escola supleixi l'autoritat que ells són incapaços d'exercir. Tu, Toni, només n'ets una mostra, un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. ¿On és el rigor d'antany? ¿On són l'esforç; i el sacrifici? ¿On són els detalls bàsics d'educació, d'urbanitat, que us hem inculcat dia rere dia, des que vau entrar en aquesta institució? Sé que a molts altres centres educatius es practica una educació més laxa, i que, essent impossible ara un aïllament total de cada individu, i coneixent la tendència que té el jovent a barrejar-se i confraternitzar, sé, per tots aquests motius, que, per més que la nostra insti­tució lluiti per educar-vos d'una manera exemplar, si nosaltres som els únics que us inculquem unes normes, teniu massa a l'abast el perill d'encomanar-vos de la laxitud dels altres.

—És que estic tot ple de sang, senyor.

—Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l'americana. Ja saps que m'agrada que l'uniforme estigui sempre impecable. Però d'això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d'aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l'hauràs de netejar.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Bar María Castaña (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

 

Dos somnis. La paternitat (fragment)

 

La primera vegada que vaig sentir la veu del Brugat no per ràdio va ser a través de l'intèrfon de l'emissora on treballava aleshores, a la via Augusta, i va ser per dir-nos —a la Lolita i a mi— que abans de pujar a l'estudi anéssim a l'únic bar que hi havia obert a prop, el María Castaña, a comprar unes quantes cerveses. Vam anar al María Castaña, vaig comprar les cerveses i, carregat, vaig pujar les escales fins a l'emissora. Vam xerrar, em va fer una entrevista, i després vam anar a sopar a una pizzeria dolenta que hi havia allà a prop.

Cinc anys després treballàvem plegats, en una nova emissora de ràdio. El Brugat, el Beristain i jo, al mateix programa. El Brugat era de la mena de persones que sobreviu amb mínims, l'individu menys interessat a tenir fills que he conegut mai; i n'he conegut molts. Quan li vaig dir que amb la Lolita havíem decidit tenir un fill em va dir: «¿Aleshores, va de debò?». Uns quants anys després, un cop que ens vam trobar pel carrer quan jo tornava de recollir el nen a l'escola i vam seure en un bar a fer un got, mirava el meu fill amb una cara gairebé tan d'extraterrestre com la de Pere Gimferrer un dia que vam compartir taxi de tornada a Barcelona des d'un plató en una ciutat de l'extraradi on havíem gravat un anunci de promoció de la lectura. Gimferrer se'l mirava amb els ulls molt oberts, l'assenyalava amb el dit i em deia, com si volgués verificar-ho: «És un nen».

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Bar Mari (Sant Antoni) (Barcelona)

Xiatsu (fragments)


És un bar important, de renom al barri, potser amb el millor pernil de Barcelona, i uns garrons al forn —cuinats amb ceba, tomàquet, pebre, vi blanc i conyac— d'altíssima qualitat. Hi ha, exactament, quatre taules. Dues de quadrades, en cada una de les quals hi ha un home esmorzant —un, calb; l'altre, amb bigoti—, i dues de rectangulars, que doblen exactament la mida de les quadrades. En una d'aquestes taules hi ha un home amb xàndal blau, de cabells llargs i blancs. L'altra taula rectangular està desocupada i és, doncs, cap aquesta taula que es dirigeixen les quatre persones que, entre rialles i bromes i amb carpetes a les mans, entren ara al bar. S'hi asseuen, es treuen les jaquetes, les bufandes, i les col·loquen al penjador que hi ha a tocar d'aquesta taula que fins ara estava desocupada, i també en una cadira de la taula individual que hi ha al costat. Abans de deixar-hi l'anorac, un dels nouvinguts pregunta a l'home amb bigoti que ocupa la taula: «Està lliure?». Quan 1'home diu que sí, agafa la cadira, l'acosta a la seva taula i hi deixa l'anorac al damunt. [...]

 

No ha tingut temps de pagar que els estudiants de l'institut de medicina tradicional xinesa ja s'apoderen de la taula, l'ajunten a les altres dues que ja ocupen i s'hi asseuen. Però és evident que, tot i aquest dòmino de tres taules, encara els falta lloc: són dotze i en totes tres taules només se n'hi poden encabir onze, perquè un dels costats toca amb la paret. És per això que, en un procés d'expansió discret i contundent, el dotzè del grup decideix, de totes les cadires d'aquestes tres taules ajuntades, com­partir la que queda més a prop de l'home amb bigoti i enclastat contra un dels tamborets de la barra, que es veu, així, encara més empès cap al tamboret. A aquesta pressió s'hi han d'afegir els grans gestos i els cops accidentals.«Ai, perdó», li diuen la primera vegada que en rep un, però la segona i la tercera ja no li diuen res, i quan ell els mira amb reprovació tots aixequen el cap a 1'uníson, per mirar-lo a ell de manera desafiadora, i encara que en un principi 1'home es repeteix que no està disposat a cedir, que no veu que, pel fet de ser més, haurien de tenir cap dret a fer-lo fora de la taula i que no entén com la mestressa, que té sobre la cafetera un cartell que diu reservat el dret d'admissió, no fa ús d'aquesta facultat i els demana, com a mínim, educació. Però aviat els cops accidentals ja són decidits, i cada cop més descarats, i la pressió creix tant —ara sent que empenyen amb crits de «Va, tots alhora: uuuu..., eh!, uuuu..., eh!»— que s'aixeca i paga. Mentre surt al carrer entre els cants d'alegria i victòria dels reunits s'ha d'apartar novament perquè n'hi entren tres més, amb la carpeta de l'institut de medicina tradicional xinesa contra el pit, amos ja del tot del bar.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Casa de Quim Monzó (Sant Antoni) (Barcelona)

Miro per la finestra (fragment)

Miro per la finestra. Miro per la finestra. ¿Què veig ara? Un missatger que apar­ca la moto damunt la vorera i treu, de la caixa metàl·lica que hi du al darrere, un sobre gros de color blanc. Truca a un dels timbres de l'escala, al cap d'una estona se'l veu que belluga els llavis cap a d'intèrfon, se sent el zumzeig escandalós de la porta quan l'hi obren, el missatger l'empeny, entra. Passa un nen cap a la dreta, amb una motxilla més gran que no pas ell. De cop, apareix un estol de cotorres cridaneres. N'hi ha un cen­tenar, potser més. Volen cap a l'esquerra, fins a l'esplanada que fa el carrer quan es troba amb l'avinguda; de sobte, quan els xiscles ja minven, es revifen perquè ara torna tot l'estol, cap a la dreta fins a la rambla, i allà, definitivament, els xiscles es dispersen i s'allunyen. De l'escala on havia entrat, ara en surt el missatger, es guarda el talonari de rebuts a la butxaca de la jaqueta blau fosc i deixa un sobre marró a la caixa metàl·lica de la moto. Em torno a desconcentrar. Si no m'obligo a fixar-me obsessivament en les coses, el cap se me'n va a una altra banda. ¿Potser hauria de deixar, ja, de mirar per la finestra? Potser ja fa prou estona. Torna a passar l'estol de cotor­res, una altra vegada des de l'avinguda i cap a la rambla. El missatger engega la moto. L'home de la impremta que hi ha als baixos del número 31 surt al carrer i el travessa cap al bar que hi ha al costat de casa meva i que no puc veure ni traient el cap per la finestra. Potser tres hores i mitja és el màxim que es pot estar mirant per la finestra amb la intensitat i el determini que hi he dedicat fins ara. El missatger baixa la moto de la vorera a la calçada, se salta el semàfor vermell i desapareix cap a la rambla. Però potser podria arribar a les cinc hores, o les sis. Abans, quan no hi havia gaire distracció, de vegades la gent s'estava hores mirant per la finestra. Als pobles encara veus, de vegades, ombres que observen el carrer darrere les finestres. Dona finestrera... ¿Com era el refrany? A l'habitació de la qual només diviso la porta i un pany de paret, s'obre ara la porta. Entra un senyor amb samarreta imperi, va cap a la zona de l'habitació que no puc veure. Torna a aparèixer l'estol de cotorres xisclaires. Al xamfrà aparca un camió de butà i de la cabina en bai­xa un home que comença a passar un ferro per les bombones, de manera que el soroll li serveix per pregonar la mercaderia. Al cap de poca estona ja va amunt i avall, amb el carretó amb tres bombones.