Moll (Palma de Mallorca), 1981
Ploie a bots i barrals i lo Pere de cal Ferrer s'arrecerae davall de les arcades de l'Ajuntament, en espera que amainés lo xàfec. Però res, lo cel parie llamps i trons amanits amb aiguat, lo cel nocturn, traïdor i joguisser perquè pastae fang als carrerons de Vacalforges. I els gossos guixien però ningú no sabie on paraen de tan amagadets que estaen. Queie un xàfec de recollons i era un domàs humit que banyae els cossos i els ossos i eixordae fins a fer tremolar de ràbia i cridar ben fort que ja n'hi havie prou, de xipolleig i de pasta de terra pels carrerons, que si la pluja no amainae, Vacalforges sencer es desfarie com un gran terròs de sucre a la tassa de cafè amb llet, bol de xocolata aigualida del fang.
Però al Pere de cal ferrer la curiositat li burxae més que no pas la por ancestral de tot lo poble a la pluja. Ell no ere com los pagesos, que cada dia miraen lo cel amb recança i que potser estarien contents perquè amb l'aiguat lo rostoll s'humitejarà i no hi haurà perill de cremà'l. No, ell, dia i nit a la cofurna de ca seua, vinga barallà's amb lo metall. A ell no l'espantae ni la tronada que va fer caure lo niu de les cigonyes molts anys enrere. Ell treballae el ferro en plena tempesta. Ell ere ferro.
Amb quatre gambades va arribar a la part de radere de cal Vaquer, va saltar la tàpia de l'hort i es va fer fonedís sota la figuera. Però ben aviat va adonà's que no li calie pas amagà's: la pluja queie espessa com flassades i gairebé impedia lo pas dels ulls per entremig de les gotarrasses. Va enfílà's per damunt de la tela metàl·lica del galliner desenxovat, va grimpar les pedres gastades de la paret fins aconseguir d'engrapar la finestreta que, segur, ben segur que i tant!, donae a les golfes. Regalimae pertot, lo ferrer, semblae que anés dixant lo seu cos desfet en les gotes de pluja, gotes de ferrer, de ferro.
L'angelet tenie els ulls humitejats i, tot i la rialla embaumada que ostentae al rostre, se'l vee un pèl trist. En fitar lo Pere va posà's a aletejar- enfollit dins de la gàbia, ere la primera visita que havie tingut de fee molt de temps, perquè els de la casa l'havien oblidat d'ençà que preguntae «Cel?». Només de nits li anaen a dixar un bidó de llet. També el Pere va quedà's de pedra en veure de què servie la gàbia que li havie encarregat lo Vaquer. S'hi va atansar. L'angelet adés aletejae, adés aferrae les manetes nívies als barrots, després die:
—Cel?
Li va bastar la pregunta per obrir uns ullassos de sípia, a la ganyota d'espant que era el ferrer.
Les mandíbules se li desencaixaen i a poc a poc tot lo front se li il·luminae, l'aigua s'evaporae del seu cos i els ulls, els ulls, els ulls se li tornaen de nen de llet, aubat que va doctrinat els dissabtes i vol portà's bé i ser un bon nenet. Va obrir el candau de la gàbia amb un tros de filferro i llavors va estendre uns braços com un roure sec a l'hivern mentre preguntae ell també:
—Cel?
—Cel?
Va dir també l'angelet i va sortir fet un raig de llum de dins la gàbia, i tot ho enlluernae. Lo ferrer, sempre d'esma, va arrapà-se-li a l'esquena, al començament de les ales, on tenie unes durícies respectables, i tots dos es van escapar per la finestreta de les golfes cap a l'amplada del cel esbandit de la nova fosca que tot just ara s'estrenae.