PM Produccions - 1999 - Montroi
Érem xiquets
Érem xiquets i jugàvem
al carrer gran de la Pau,
per on passaven tramvies
que ens portaven a la mar.
Sobre aquelles quatre vies,
qui de tots pixa més llarg?
jo tanque els ulls i somnie,
vells tramvies.
Placeta del Patriarca,
tocant la Universitat,
on un refugi de guerra
era el quarter general
dels nostres jocs d'infantesa,
què s'ha fet d'aquells soldats?
xiquets de postguerra amarga,
tan feliços.
Si saberes bé València
com t'estime i t'he estimat,
si ho saberes bé València,
com t'estime.
Si saberes bé València
com t'estime i t'he estimat,
si ho saberes bé València,
si ho saberes.
Els carrers on jo vaig créixer
al cor els porte lligats,
el carrer gran de les Barques
les Comèdies i la Nau,
de la Creu i la glorieta,
el carrer llarg de la Mar
i "la calle de las Damas"
i el parterre.
Al meu carrer dels Llibrers
ma casa van assolar...
Quanta pena ens emportàrem
al nou pis tan allunyat...
València per més que cresques
no pergues la identitat.
Han trencat el meu paisatge
d'infantesa.
Mirades
Placeta de Valgamedios, carrer Pare Pere,
placeta del tenor Cortis,
l'esclat de llum de la Glorieta;
el túnel verd del carrer Campos
i al fons la mar; la nostra mar,
la mar besant la terra.
La platja,
mentre es pentinava, besada per l'aigua,
t'ha vist passar com un ocell que creua el bosc,
i el seu mirar em va quedar a l'horitzó.
La terra,
mentre s'esponjava, banyada per l'aigua,
t'ha vist fugir com si de mi tingueres por,
i el seu mirar em va quedar a l'horitzó.
La lluna,
mentre aguaitva per damunt Les Planes,
t'ha vist dormir acaronada pel Montgó,
i el seu mirar em va quedar a l'horitzó.
Mirades,
que han quedat varades, fixes ja per sempre,
les tinc amb mi si llance l'enfilat al cel
de platja, terra i lluna. Dènia és el teu cor.