Mirall trencat

Club dels novel·listes - 1974 - Barcelona

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Turó del Parc de Monterols (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

Quan estigué tipa sortí de sota dels encenalls i començà a pujar per entre fulles, amb les dues rates petites al darrera. Tornava pel mateix camí; tot d'una decantà cap a ponent, on la façana havia estat coberta d'una altra mena d'heura, amb les fulles d'un verd lluminós que a la tardor s'encenia. L'heura aquella havia mort feia anys, però les manetes amb què els brots s'arrapaven havien quedat encastades a la paret i aguantaven brots secs que a mida que s'enlairaven s'anaven fent prims. Tot el que havia estat un mar frondós d'heura fresca, ondulant al sol i a l'aire del bon temps, s'havia convertit en un embolic de brots i de manetes. Embolic amunt, s'anava enfilant enfilant amb les rates petites al darrera, tipes totes tres de closques del formatge que l'adroguer de més avall venia a unces. Arribaren a la teulada, es passejaren per la cornisa i, a l'últim, entraren a la casa per una espitllera de la torratxa.

La despertà un cop molt fort. S'arraulí en el seu jaç. Veié tres ombres altes que es movien d'una banda a l'altra. Estigué quieta tot el matí i a migdia una de les ombres s'acostà al seu jaç i l'hi esbarrià. Es quedà quieta, plena de curiositat. Tot d'una veié una fusta que s'enlairava i amb el cor esverat, amb els ulls sortits, amb la cua clivellada, s'aixecà dreta, desafiadora... fins que arrencà a córrer i es mig amagà sota una pila de papers. S'anava fent fosc però a dintre de la casa hi havia llum; unes flametes tremoloses que les ombres s'enduien i tornaven. Aprofitant un moment que les ombres no es veien, sortí a poc a poc i, quan arribà a l'esplanada, amb el morret enlaire, escoltà. A la banda del pou una bestiola grinyolava. Tot era igual, res no havia canviat, però estava neguitosa. La voltava el perill i no gosava bellugar-se. L'ombra de sempre, una ala de boira ondulant com una flama, li passà tan a prop i tan baixa que li fregà les orelles. Féu un bot i arrencà a córrer fins que no pogué més. S'hagué d'aturar amb el cor que li saltava a dins del pit. Al cap d'una estona aquelles ombres feien una pila molt grossa amb tot el que havien tret de la casa. Hi calaren foc. Sentí espetecs i veié aixecar-se unes flames vermelles altes fins al cel. Les branques i les fulles dels primers arbres del parc semblaven incendiades. El foc durà tota la nit. No sabia on anar a dormir. Voltà per la casa; tot era insegur. No veia ni un trist manyoc de roba. Sense esma, mig malalta, arribà al passeig dels castanyers i s'enfilà a una soca; trobà un forat i s'hi entaforà. Al cap d'uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d'un castanyer de l'entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Davant la joieria Bagués (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe. "Sí, senyor, com vostè mani". Després pujà la senyora Teresa. Sempre ho feien així, primer ell, després ella, perquè a l'hora de baixar havien d'aguantar-lo entre tots dos. Era una maniobra difícil i el senyor Nicolau necessitava molts miraments. Tiraren pel carrer de Fontanella i, al Portal de l'Àngel, tombaren a la dreta. Els cavalls anaven al trot i les rodes, negres i vermelles, acabades d'envernissar, giravoltaven, lleugeres, passeig de Gràcia amunt. El senyor Nicolau explicava a tothom que en Vicenç valia molt, que si no el tingués es vendria la berlina perquè no es fiaria de cap més cotxer. I com que el senyor Nicolau era generós, en Vicenç en treia molt de profit. Feia una dia rúfol; de tant en tant, entre dos núvols, sortia un raig de sol esblaimat que no durava gaire. Tothom sabia, és a dir, el servei i uns quants amics, que el senyor Nicolau volia fer un obsequi a la senyora Teresa perquè quan celebraren el mig any de casats li havia regalat un armari japonès de laca negra amb incrustacions de nacre i or, preciós, però que no l'havia entusiasmada. Ell tingué una decepció: "Ja ho veig, no ho he ensopegat i costa un dineral; però, com que a mi m'agrada, me'l quedaré i a tu et regalaré una cosa que et faci més il·lusió". Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant i, mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe —"del meu armari", com deia ell—. Quiet al mig de la vorera, perquè quan baixava del cotxe li costava de posar-se dret, mirà dues o tres vegades a banda i banda, sense moure el cap, com si no sabés què havia de fer. A l'últim agafà el braç de la seva dona i molt a poc a poc entraren tots dos a la joieria.

Com que volien veure personalment el senyor Begú, un dels empleats els acompanyà fins al despatx. El senyor Begú era un home ben plantat, rosat de pell, amb els cabells arranats i les celles espesses. "¿Quin bon vent els porta?" exclamà, tot aixecant-se, així que entraren. Feia temps que no els havia vistos i trobà que el senyor Rovira havia envellit molt: no devia haver pogut resistir les emocions del matrimoni. El senyor Rovira anà de dret al gra: "Voldria que ens ensenyés una joia, allò que se'n diu una joia". S'havia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava l'esquena, i pensà que se n'hauria de procurar dues d'iguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents. Li donà un cop d'ull d'esquitllentes: devia tenir ben bé cinquanta anys, però semblava que acabés de complir els quaranta, dret, elegant, amb el vestit fosc ratllat i una perla grisa al mig de la corbata. Havia agafat un llapis per cada cap i els mirava somrient: "¿Quina mena de joia volen?" El senyor Nicolau mirà la Teresa, i la Teresa digué que, potser, una agulla de pit. Tenia arracades, tenia l'anell, els braçalets no li agradaven... El senyor Begú estirà un cordó i digué que li portessin les capses dels fermalls, totes. Els ulls se n'hi havien anat cap a la Teresa; després mirà el senyor Nicolau amb una mirada que el desaparellava. Coneixia la història: que el senyor Rovira, a les seves velleses, s'havia casat amb una noia d'origen molt baix, i vés a saber què hi havia darrera d'aquells ulls que semblaven tan innocents i darrera de tanta bellesa. "Aquests matrimonis de vegades surten bé, pensà, però val més no provar-ho". No sabia què dir. El senyor Nicolau havia tossit un parell de vegades com si anés a morir-se; devia tenir una bona bronquitis, el pobre. "Massa tabac i massa licors". Quan veié entrar l'empleat li semblà que li treien un pes de sobre. La primera capsa que obrí era plena d'agulles senzilles i el senyor Nicolau, gairebé sense mirar-les, li digué que ja les podia tornar a tancar. Volia una joia de valor. El senyor Begú obrí les altres capses amb un somriure de satisfacció i mirà intensament el senyor Nicolau i la seva dona. La Teresa, que tota l'estona havia estat molt quieta, es tirà tot d'una endavant i agafà una rodona de robins entrellaçada amb dues rodones de diamants. Era una agulla bonica, però el seu marit la hi prengué dels dits amb una ganyota de menyspreu i la deixà damunt de la taula. Aleshores el senyor Begú anà fins a la caixa de cabals i en tragué un estoig de vellut negre. "És la millor joia de la casa", digué tot resseguint amb el dit un ram de flors de brillants gros com el palmell de la mà. La Teresa es quedà sense respiració i mogué el cap d'una banda a l'altra com si el que estava veient fos un somni i es volgués despertar. El senyor Nicolau havia tret l'agulla de l'estoig i la sospesava. "¿Vols dir que no és massa?" sospirà la Teresa, sufocada de felicitat. Ell ni li contestà, i amb la veu una mica enrogallada digué al joier que fes el favor de clavar l'agulla a la solapa del vestit de la seva dona. Després, mentre la Teresa es mirava en el mirall d'una vitrina, el senyor Nicolau començà a comptar amb molta calma un feix de bitllets que anava posant ben ordenats damunt de la taula. El senyor Begú els acompanyà fins a la porta. "Que n'hi deu haver fet guanyar de diners, la borsa!" pensava. Abans de donar-li la mà, el senyor Nicolau li preguntà on havia comprat la butaca del respatller dret. "Al carrer de la Palla, a casa d'un antiquari". El senyor Nicolau li donà les gràcies i ell els digué que per molts anys. Tot pujant al cotxe, la Teresa pensà que aquella joia seria la seva salvació.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Romanyà de la Selva. El Senyal Vell (Santa Cristina d'Aro)

En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla, Totes han hagut d'anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m'han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l'ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a l'infern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: "¿Per què em va donar una vellesa ridícula?" I jo li contestaré: "¿Per què no m'agraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?" Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies d'haver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i d'haver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. L'Armanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Me'ls trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: "Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l'acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d'alegria al món: la d'uns quants ocells que es banyen en un toll d'aigua. Contents..." I em trobaré amb la Cecília. "Jo no volia dormir amb l'un i amb l'altre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que m'havia donat la vida, que me l'haguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. ¿Per què, per què, em vas negar el meu pare?" I jo li diré: "Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res". I aleshores vindrà el jardiner de "Jardí vora el mar" i em dirà tot passejant pels camins del cel: "A la paret més alta, ¿què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?" I jo li diré: "No sigui tan innocent... ¿no veu que a la paret més alta l'única cosa que s'hi pot plantar són camps de núvols i d'estrelles?" Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Se'm girarà d'esquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera d'uns quants brins d'herba. El senyor de "El senyor i la lluna" em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N'hi ha de nous que ja s'acosten i encara no sé com seran. ¿Me'n sento responsable? ¿Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d'amagar-los. No són; han estat.