Mô

Autor: Joan Manuel Serrat i Teresa

Mô

 

Blanca de caos, mirant al nord,

sol matiner li encèn el rostre

i mô s'enfila des del port

pels antics camins de ses costes.

 

Vaixell varat en l'arenal

que llepa el mar de retirada.

Amagatall de vents furtius.

refugi de veles cansades.

 

Plora la sínia en el verger

a l'abric de la tramuntana

i la vila humil de carrers lleus

murmura històries quotidianes

 

d'herois petits i glòries breus

cercant el pa de cada dia,

que fan glosats amb pastissets

i gestes de bijuteria.

 

Mô

 

Amb precs i plors i de genolls

passa l'hivern de mica en mica.

Encén el foc i el ganivet

amb sang de porc es purifica.

 

Sota el mestral salat i fred

recargolat s'ajup l'uastre

i pel camí que du a ponent

el sol frissa per amagar-se.

 

Però el temps obscur, ocell vençut,

emigra quan des de la mola

llenega càlid cap al port

un perfum dolç de farigola.

Amolla el fred, es treu el dol,

busca el camí que du a l'arena

i a la nit plouen canons

de mariners i de sirenes.

 

Mô

 

Cap es fosquet, a beure al mar,

morta de set baixa la mata

i el talaiot s'enfila al cel

per si tornessin els pirates.

 

Farcits de peix tornen els bous

que empaiten núvols de gavines

i la ciutat, en el mirall

de l'aigua, tèrbola es pentina.

 

Bota un cavall, toca un flabiol

i un crit antic de gin i festa

s'escampa per l'illa com foc

des de l'oest com una pesta

 

i quan la tardor faci sonar

els tambors fèrtils de la pluja,

mesquineta, s'ensopirà

amb contes de fades i de bruixes.

 

Mô