Moment Musical

Edicions 62 - 1992 - Barcelona

Autor: Carles Soldevila i Zubiburu
Indret: Jardins de l'hotel Miramar (Montjuïc) (Barcelona)

A Miramar, a despit de les seves protestes, ella aconseguí que Bob avisés el taxi. Dins el restaurant, efectivament, no hi havia sinó una família d'aspecte foraster que sucava grans trossos d'ensaïmada rossa dins una xocolata densa i ombrívola. Rosa i Bob s'instal·laren al fons de la sala, on podien parlar lliurement. Sentien una emoció inesperada de trobar-se plegats en un lloc públic, en presència de testimonis que, almenys un minut, s'ocupaven d'ells i mormolaven entre dents: «Una parella». Ni ell ni ella no havien sentit la més vaga vel·leïtat d'exhibir-se, ans un desig vehement de no ésser reconeguts, ni remarcats per ningú. Però ara els feia l'efecte que les mirades ràpides i superficials que havien saludat llur entrada en aquella vasta sala deserta imposaven a llur amor una mena de consagració.

Autor: Carles Soldevila i Zubiburu
Indret: Jardins de l'hotel Miramar (Montjuïc) (Barcelona)

La nit era, efectivament, molt ombrívola. Sota el cel tot cobert de núvols, els arbres s'agitaven amb un aire de fantasmagoria. Però Rosa va insistir i el cambrer va ajudar-la. De fet, si baixaven per l'antiga carretera de Montjuïc, arribarien més aviat al Paral·lel que si esperaven que pugés un taxi, cridat per telèfon.

—No hi ha cap perill que ens atraquin, oi? —va demanar Rosa, fent el cor fort, però en realitat per cercar un encoratjament que necessitava.

—No, senyora, no... Poden anar tranquils... En altres èpoques no els ho hauria aconsellat... Però, ara, com si anessin pel passeig de Gràcia...

Així que entraren en la carretera, la muntanya va arrecerar-los i el vent minvà. Rosa estrenyia fortament el braç de Bob, com cercant-hi protecció. Caminaven amb un pas que el pendent feia precipitat, gairebé saltironant. Una mena de celístia, que no venia pas del cel, més tenebrós que mai, sinó de baix, del port il·luminat, endolcia les ombres que els voltaven.

—Bob... Mira: és meravellós!...

—Sí... I pensar que ho contemplem plegats... S'aturaren, com si la felicitat els baldés les cames. Ni l'un ni l'altre no havien viscut un segon com aquell. Varen besar-se i varen reprendre la marxa per la carretera deserta, sense separar la vista de l'espectacle del port. Cada fanal dels molls clavava en l'aigua negra la seva espasa lluminosa. Semblava que acabessin d'occir un monstre... Bob, sense adonar-se'n, cantussejava un tema de Sigfrid.